Quan la il·lusió i el fanatisme ens perd

Recordeu el President Gaspar del Futbol Club Barcelona? De ben segur que sí. No passarà a la història com uns dels millors presidents del Barça però, podria fer-ho per un dels més -sinó el més- fanàtic i culer de tots. I no és pas cap cosa dolenta ser fanàtic (mentre es respectin els drets bàsics de la gent i les coses) i molt apassionat amb un tema; el problema és quan tens per davant una tasca que necessita defugir de les emocions i centrar-se en el més estricte raonament i la més estricte estratègia.

Faig aquesta reflexió pensant en el procés independentista i els seus agents més protagonistes. Actualment, la societat civil que la podem sintetitzar més concretament en l’ANC i fins i tot l’AMI. Molt tristament, sembla ser que els polítics no hi pinten res. Diu molt de la manca de lideratge que pateix aquest país. Ja ho vaig escriure en una ocasió i és que, des de Jordi Pujol, no hi ha hagut cap president digne de ser recordat per la història. No hi ha hagut cap líder-president de la Generalitat amb la gran empenta i emprenedoria d’ençà del President Pujol. Fixeu-vos que us parlo d’empenta i emprenedoria; no us parlo de carisma i estima. Si parlem d’aquestes dues virtuts, l’actual president Mas guanya sense sortir de l’autobús.

Per tant, qui marca el camí de la política actualment? Doncs l’ANC. Ahir van aprovar la seva nova ponència política i llegia una cosa que m’havia passat per alt i, francament, quan la vaig llegir em va entrar un escalfred. Es veu que en l’esborrany de la seva ponència s’invitava als ciutadans a prendre el control del país un cop es declarés la independència; es veu que ara ho han canviat (i així ho han aprovat i d’alguna manera me n’alegro malgrat no hi faci massa cas) i diu que han de ser les autoritats les que han de realitzar aquesta tasca. Si bé ja em sembla una cosa poc democràtica el que proposen en la campanya de Signa un vot (per cert, si algú em pot explicar per què van recollint vots signatures per declarar la independència l’onze de setembre de 2014 si han aprovat declarar-la per Sant Jordi del 2015, ho agrairé…), que proposessin que prengués el control el poble ja és… Al final sí que això del Signa un vot serà una sistema democràtic alternatiu i en el fons volen que regni l’anarquia. Que manin els ciutadans… Cadascú amb la seva pròpia llei. Va home va!

Però, bé, no em vull desviar massa del tema. Ahir es va desvelar quina en tenen pensada per l’onze de setembre de 2014. Per cert… Si tothom es manifesta, qui proclamarà la independència que demanen pel mateix dia? En fi… Faran -perquè jo no hi penso anar- una gran manifestació entre Avinguda Diagonal i Gran via per tal que en vista aèria formi una ‘V’; segons la seva presidenta (o segons he pogut llegir) una “v de via, de voluntat, de votar i de victòria”. D’aquí el títol. Tant de temps que portem alguns intentant debatre des d’un punt de vista racional, i d’altres s’entossudeixen a centrar el tema en l’emocional, passional i sentimental. No els nego la il·lusió i el fanatisme però, des d’un punt de vista estratègic i polític, és un gran error. Ja no ve d’un...

No cal ser Nobel de sociologia ni política per veure i entendre que l’objectiu, no és la independència. No recordo que feia unes afirmacions semblants fa poc. Ens hem de centrar en els punts que ens uneixen; ens els objectius que perseguim. I, si l’argument per la independència que venem és identitat, sentiments i emocions, mai, repeteixo, mai, ens el compraran aquells que no sentin el mateix. Encara més. Si ens esmercem en centrar el debat per aquesta banda, els que no són patriòtics o catalanistes (anomeneu-ho com vulgueu) més que pujar el carro, el que faran és entendre que no hi estan convidats i s’hi posaran de cul. Fixeu-vos amb la feina dels de Súmate; per cert, aclamats a l’assemblea de l’ANC. Ells no venen patriotisme català perquè saben que no ho vendran als seus clients; tanmateix, l’ANC s’entossudeix amb el tema sentimental i, el més greu, fer una ‘v de victòria’. Nou error. Això no es tracte de vencedors i vençuts! Sembla mentida que encara ho hagin après. Es tracte de viure tots molt millor. Nosaltres, amb els nostres recursos, i ells amb l’obligació de treure’s les castanyes del foc que algun dia ens ho agrairan; total, ha d’acabar amb empat i contents tots. Qualsevol conflicte que acaba amb vencedors i vençuts, acaba malament. Si la Segona Guerra Mundial va ser el que va ser, precisament va ser perquè França va guanyar, humiliar, Alemanya al Tractat de Versalles; per cert, un tractat en teoria acabat amb taules.

Més tard també s’han afegit a la festa els de l’AMI quan el seu vicepresident (curiós que en Gaspart també ho va ser…) ha assegurat (segons El País): “Sea cual sea el escenario entregaremos las urnas, las papeletas, haremos todo lo que esté en nuestro alcance para poder celebrar una consulta absolutamente limpia y democrática”. Com ja vaig dir la primera vegada que vaig parlar de l’AMI i també la segona, si faran tot el que estigui al seu abast per poder fer una consulta absolutament neta i democràtica, el que poden fer és crear una marca blanca ells i l’ANC i presentar-se a les properes eleccions. L’ANC ja sabem que són majoria; d’altra banda, l’AMI agrupa a 687 dels 947 municipis catalans, per tant, amenaça als seus dirigents: “o proposeu la DUI al programa electoral, o farem companya per la nostra marca blanca”. Mira si n’és de fàcil. Però, és clar, això que està al seu abast i significaria anar a la idea no ho faran perquè possiblement topi amb els qui els dóna de menjar.

El vicepresident no ha acabat aquí. “Si en las próximas elecciones municipales el resultado es favorable a las fuerza que queremos una nación libre, nosotros nos exigiréis y a los alcaldes y concejales no les temblará las piernas y el pulso para hacer lo que ya hicieron el 14 de abril de 1931, subir a los balcones y proclamar la república catalana”. Fins aquí podíem arribar. Ara, a més, barrejarem política municipal amb nacional i acabarem sortint al balcó a anunciar-ho a bombo i plateret... És en l’àmbit nacional que es debaten els problemes nacionals i en l’àmbit municipal les necessitats dels residents. I quant al del balcó… Ja sabem quan va durar la proclamació de la República Catalana...Seriositat!

Francament, arriba un punt que no sé si la il·lusió i el fanatisme ens perd o realment ho fan expressament. Em podria creure qualsevol de les dues coses. Tinc clar, molt clar, que la independència és una cosa molt seriosa i, francament, o no se li estan agafant o l’únic objectiu és distreure el personal. Si us plau, demano, siguem seriosos; no és la primera vegada que ho demano (ho vaig fer quan parlava sobre el Signa un vot). Aquest és un procés important i s’ha de fer bé i sense martingales ni declaracions inoportunes; hi ha massa en risc. Ho haurien d’entendre. Com afirma Guillem Carol en el seu darrer article “No anem contra res ni ningú. Anem a favor i no mirem la sang, la llengua, ni la cultura. El que ens uneix és molt més profund. Més pur. Molt més real. Ens uneix la democràcia, la llibertat, un futur compartit i la il·lusió de viure millor. Això és Catalunya. La que érem, la que som i la que serem”.