¿Dónde está la bolita?
Escrivia el desembre del 2012 (!), que “Per mi, a nivell polític només hi ha interès si 1) hi tornen a haver eleccions d’aquí a quatre dies; 2) es fa la consulta; 3) es declara la independència o 4) ens extingim com a poble”. Ha plogut molt des d’aleshores... També he escrit en alguna altra ocasió que visc molt més tranquil des que m’he apartat del circ esperpèntic polític. Podria dir política, però jo personalment entenc altres coses per política; i no tenen res a veure amb el que fa temps estem vivint. També és cert, però, que tenia ganes d’escriure quelcom a l’abandonat bloc i no trobava mai el què… bé… sí que ho trobava però.. perdre-hi el temps… I, avui, tot i la mandra, ho aconsegueixo.
Recórrer a l’hemeroteca personal és divertit, i més encara en aquests casos. Sense ànim de ser pretensiós i arrugant, el meu hauria pogut ser un bloc interessant; generalment no agradava el que deia per la contundència amb que ho deia però, mai he deixat de dir-ho per aquesta raó i, ni molt menys pensar-ho.
Per tant, com deia al principi, hi havia interès en 4 aspectes; passats quasi quatre anys… potser en queden dos. Es declara la independència o ens extingim com a poble. I ho escric, potser, com a segon fascicle del “Que sóc independentista, no imbècil”. Anem a pams a mode de resumir una mica la situació.
El 30 de setembre de 2005 es va aprovar al Parlament de Catalunya l’estatut(et) d’autonomia. Això, evidentment, no es va fer d’un dia per l’altre, sinó que, si mal no recordo, va ser el gran projecte de Pasqual Maragall. Això significa que l’ensarronada ja era prèvia. Jo, particularment, ja hi vaig votar en contra; a diferència de CIU, ERC i d’altres. Amb això ens van tenir distrets una temporada.
Com que això va ser un fracàs, van convocar noves eleccions amb la promesa d’un referèndum, que llavors es va convertir un consulta i finalment en un procés participatiu. És clar… novament, no calia ser cap geni per saber que allò no aniria enlloc. Ho vaig explicar aquí i aquí.
Com que això, increïblement, va ser un nou fracàs, es van tornar a convocar eleccions amb la idea de “si no deixeu contar vots, contarem diputats”. Cosa que alguns defensem des de fa anys, quan ja parlàvem del la via del referèndum. En fi...I les anomenades forces independentistes hi van estar d’acord.
I fins avui, a mitjans del 2016, que tornem a estar… no us sabria dir on.
Paral•lelament, hem conegut la gent de l’AMI. Associació que mai he tingut clara com vaig escriure aquí i aquí. Resumint, la gent de l’AMI, si no em falla la memòria, es van comprometre a fer un referèndum quan una majoria de pobles s’hi adherissin. Adherits els pobles què? Doncs res. També hem conegut els senyors i senyores de l’ANC, que ens ha procurat moltes perles durant uns anys. No negaré molta feina que poden haver fet perquè ja se m’han tirat a sobre per segons què he escrit però, cada vegada tinc més clar que 1) han despertat a la criatura amb accions sentimentals i 2) no crec que sàpiguen on naveguen ni crec que hagin entès mai de què anava la cosa. Ara apunten a un RUI (Referèndum Unilateral per la Independència).
Recapitulant, com contava algú l’acudit amb dificultats per tenir la boca molt plena d’alguna cosa: “Nada por aquí nada por allá... Donde está la bolita?” I em retorna a un punt anterior… que sóc independentista, no imbècil. Perquè ens tracten d’imbècils. També ho vaig dir en una ocasió, que alguns es van enfadar però quan ho va escriure la Mònica Terribas, va fer gràcia: "Imbècils per la independència". Total, d’estatut(et) ençà (sense comptar procés previ), fins avui, sento que ens han pres el pèl durant més de 10 anys; sort que vaig deixar de perdre-hi el temps ja anys! Arribats a aquest punt on ens insulten polítics -i no polítics- per quina raó no els hauríem d’insultar a ells? Per una senzilla raó, perquè som més elegants.
Un apunt… sobre l’ANC (els no polítics). He sigut molt dur sempre amb ells però no crec que hagi dit mai res que no fos… Recordo quan recollien signatures amb la campanya estafa de signa un vot per la independència; no en vaig tenir prou en escriure una vegada i aquí hi vaig tornar. Recollien signatures per declara la intendència un 11 de setembre, que llavors van passar a un 23 d’abril i finalment, va quedar en res. També té molt de mèrit, les darreres tres o quatre últimes manifestacions de l’11 de setembre; cada any ha sigut l’última i la més important… Doncs aquesta setmana s’hi ha afegit el “donem suport a un referèndum unilateral”.... seguit d’un “no volem condicionar la campanya”. Perdó… No els recrimino la bona voluntat… però hi ha coses que millor deixar-les a la gent que hi entengui… I amb això vull dir que el President Gaspart sense cap mala intenció i amb tota la bondat del món, va estar a punt de fer que el Barça no entrés a competició europea per primera vegada en la seva història. No s’ha de confondre bondat amb efectivitat.
“Dónde está la bolita?” Hahahahaha. I ara què? Doncs res… També ho vaig escriure fa molts anys: ja m’avisareu. Però, com també vaig escriure fa anys, compte amb el conte del Pere i el llop. És a dir, hi ha una sèrie de gent que som independentistes des que tenim ús de raó i ja no ens ve d’un temps… Potser som el 10-15-20% que hem sigut sempre però, què passa amb tota l’onada de nous independentistes? En coneixeu algun d’animat? S’hi pot estar veient aquest circ on cada dia ens prenen el pèl? Sí…. ignorant-los… I quan al conte... Alerta! Perquè després de tantes estafades, potser algun dia aniran de cert i no els farem cas... Jo ja estic en aquest punt.
Però, i si demà us diguessin que aquesta era l’estratègia des de bon principi? No és una pregunta retòrica… Jo m’ho he plantejat en moltes ocasions i, de fet, per això vaig deixar de perdre-hi el temps. Insisteixo, des de l’estatut(et), ho han fet tot per no declarar la independència (liderat pel gran President Mas). I, quan ens semblava que ja no quedava cap més bala… pum! (chist!), ens surten amb un RUI. Si em permeteu un segon chist… és molt roí. Bromes a part, podrien haver muntat tota aquesta història esperant que baixés el soufflé? No ho sé… però tampoc em sorprendria.
Perquè… una altra cosa que m’he preguntat a vegades és el fet que potser deu ser molt costós això de fer la independència; no parlo amb termes econòmics, sinó d’estratègia, de gent preparada i vàlida… Que som curts, vaja! M’ho vaig preguntar fa uns anys i crec que ho vaig exposar de manera encertada amb la història d’en Jordi. Pels que no entreu a l’enllaç, senzillament dir que costa molt d’entendre que tothom que s’hagi volgut independenditzar ho hagi fet menys nosaltres. Potser… no volem? Perquè, algú sap d’algun nou país que tingui el talent que té Catalunya? Que tingui compatriotes ensenyant a les millors universitats del món? Que hagi tingut genis? Oi que no...
Tanmateix, hi ha solució? Sí, sempre n’hi ha… tot i que és dificultosa. La solució passaria perquè algú agafés el toro per les banyes i donés un cop sobre la taula a través d’unes eleccions i, llavors, és clar… que el poble li donés suport; no sé què és més complicat. Vaja… el que va intentar Reagrupament i només va rebre 39.000 vots. Però dic que costarà, bàsicament, per una gran raó que ja escrivia a l’entrada "Unidad": “Els partits, federacions o coalicions que no hagin obtingut representació en cap de les cambres en la convocatòria anterior necessitaran les signatures d'almenys un 0,1% dels electors inscrits al cens electoral de la circumscripció per la qual es vulguin presentar. Cap elector no podrà prestar la signatura a més d'una candidatura”. És a dir, per una banda tenim que per poder incórrer a unes eleccions, caldrà que algú presenti un projecte i reculli avals. Avui en dia, quina formació (?) - associació (?) té més empenta i gent al darrera a banda de l’ANC? Ningú… i qui sembla que vol continuar fent política però des de fora la política? l’ANC. Per tant, que algú lideri un projecte independentista, reculli els avals necessaris, incorri a les eleccions i rebi el suport de la gent... complicat, complicat...
En fi… cas que hàgiu tingut la paciència d’arribar fins aquí, moltíssimes gràcies a tots. La majoria de pobles tenim el que ens mereixem. Catalunya, tristament, és el cas. Mentre algú, amb la boca plena ens digui “dónde está la bolita” i no sapiguem ni siguem capaços de veure que la porta a la boca… aniran passant eleccions i anys… No sé si amb la intenció que defallim.
Acabaré amb un missatge d’ànims. No hem de defallir. Tenim el poder de votar, i és el que hem de fer. Però, avís a navegants… no arriscar i peix al cove, és el que ens ha dut fins aquí. Més val garrotada (metafòricament parlant) i espavilar-nos. Pels companys independentistes de sempre, ja sabem de què va això; pels nouvinguts, ànims i tranquil•litat, que tindrem la nostra oportunitat. Fa 10/15 o 20 anys estàvem pitjor.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada