Redacció després de vacances

Tornada a l’escola, com cada any. Després de dos mesos de teòriques vacances, no puc pas dir que tenia ganes de tornar-hi. Cada any se’m fa més feixuga la tornada, però bé que hem d’anar aprenent sempre.

Aquest any, les vacances pròpiament les vàrem passar a la Vall de Bohí. La vall té una sèrie d’esglésies que totes elles formen part d’un conjunt declarat per la UNESCO Patrimoni mundial. No és poca cosa... I realment és molt bonic de veure i ho aconsello a tots els amics.

Nosaltres ens vàrem allotjar a un apartament a Pla de l’Ermita. Quant a l’apartament, no passava de passable, valgui la redundància. Petit, i amb manca de moltes coses per poder viure uns dies allí. Naturalment, érem conscients que no érem a casa i no hi podia haver un paeller i gran paella, màquina de sucs... però per no haver-hi, pràcticament ho hi havia ni mínims. Pel que fa al poble en si, simplement li van posar un bon dia. No té pràcticament res, o bàsicament segones residències i tot el complex que s’ha muntat al seu entorn (comerços d’hostaleria principalment). No obstant això, des d’allí vàrem fer diverses sortides.

El primer dia vàrem fer una gran ruta per poder visitar diverses esglésies romàniques. Certament, la millor de totes és la de Sant Climent de Taüll. Vista aquesta, pràcticament vistes totes, a excepció d’alguna altra que té un porxo, i especialment la de Santa Maria de Cardet, que és una petita joia enmig d’un poble de joia.

La ruta del primer dia la vàrem fer a peu i hi vàrem estar moltes hores. El principi em va semblar molt bonic però al cap d’unes hores, els genolls em feien molt mal, i vàrem acabar a la tarda amb molt mal de genolls. Quan em passen aquestes coses, sempre penso el mal que em va arribar a fer la pràctica del futbol... Amb penes i treballs, vaig poder arribar al cotxe: no sense l’ajuda d’un parell de bastons improvisats arreplegats dels boscos per on passàvem.

L’endemà d’aquesta heroïcitat, volíem anar al Parc Nacional d’Aigüestortes, però no me’n vaig veure capaç. Així doncs, vàrem resseguir la resta d’esglésies que ens faltaven amb cotxe, que sempre és més còmode, però no tan bonic com si vas a peu.

En resum, com l’any passat, vàrem descobrir noves coses, totes elles molt boniques. Sabíem què anàvem a veure, però així i tot ens va sorprendre gratament. És molt recomanable anar-hi a passar uns dies. Tampoc gaires, ja que un cop vistes les esglésies, i potser un dia al Parc Nacional, no hi ha gran cosa més a fer.

Aquestes han estat les meves minivacances d’aquest estiu. Ara toca tornar al cole, i a seguir treballant. El curs es preveu dur i difícil. Sort que de seguida serà Nadal...