Trenquem els tòpics (2)

Fa dies intentava trencar amb el tòpics que junts cal que fem desaparèixer de la ment de tothom per tal de fer créixer, encara més, l’independentisme, continuar fent pedagogia sobre el tema, i anar obrint camí cap a l’imparable marxa cap a la independència. Recordem que, d’entre els més freqüents hi havia: 1) Hi haurà boicot, 2) Trauran els tancs, 3) No ens la donaran, 4) La independència ha de venir de l’esquerra, 5) Només ho volem els catalans, 6) És de quatre que no tenen ni dos dits de front, i 7) No és possible. Avui intentem trencar amb els tres darrers.

Només ho volem els catalans. Quan dic catalans, em refereixo a la gent que se sent catalana, que la seva pàtria és Catalunya i no cap altra. Ja vaig citar la font en Trenquem els tòpics (1), i ara hi torno, perquè les xifres que ens ofereix el Cercle d’Estudis Sobiranistes (CES) ens diuen que segons la pertinença nacional dels ciutadans de Catalunya, tenim que un 10,7% dels que se senten únicament espanyols, el 13.5% que se senten més espanyols de catalans, el 20.7% que se senten igual, el 54.0% que se senten més catalans, i el 77.1% que se senten únicament catalans i que estan a favor de la independència. En aquesta estadística no hi ha inclosos els que no se senten ni catalans, ni espanyols, que no són pocs avui a casa nostra. La independència, a diferència de fa molts anys, ha deixat de ser una qüestió purament de pertinença nacional, i és també, per no dir la més important, una qüestió econòmica; i és així com cada vegada més ho percep la gent. Ningú ha de deixar de sentir-se com se sent per voler la independència de Catalunya, i qui en vulgui una prova audiovisual, pot cercar un vídeo a Vilaweb sobre la consulta sobre la independència que es va fer a Sabadell, i veurà que la independència també és castellanoparlant. Però no només és castellanoparlant, sinó multilingüe. Si parlem amb un argentí, per posar un exemple, no li demanem que renegui de la seva pàtria i se senti català, però entendrà perfectament que els euros no tenen nacionalitat i que el roben igual que qualsevol patriota català pel sol fet de viure i treballar al país.

És de quatre que no tenen ni dos dits de front. Seguint amb el mateix estudi del CES, veiem que quan més nivell d’estudis, més persones estan a favor de la independència. El suport passa del 21,7% de la gent sense estudis, fins al 39,2% amb nivell universitari de grau superior. Val la pena també destacar el suport que rep la independència per part d’intel•lectuals i persones amb gran vàlua com Miquel Calçada, Salvador Cardús, Heribert Barrera, Toni Strubell, el, crec, exfederalista, Ferran Requejo, i un llarg etcètera per posar-ne alguns exemples.

No és possible. Doncs també sembla que és fals. I a les proves em remeto. Segons un estudi fet per la UOC, el 50,4% hi votaria a favor i, segons El Periódico de Catalunya, el 48,1%. És a dir, suport i maduresa, n’hi ha, i si hi hagués un suport explícit institucional, encara n’hi hauria més. Si veiem la proliferació de nous estats a Europa, també sembla una pràctica habitual. Des del segle XX, n’hi ha 22 de nous. És curiós, en aquest cas, veure com se n’han construït més els darrers 20 anys que no pas els primers 80; 14 i 8 respectivament. En aquest sentit, val la pena destacar un parell de coses que les tenim propícies: la moneda única, i el fet que l’escissió d’un estat membre de la UE, converteix als dos estats en membres de ple dret. Estònia, Letònia, Lituània, Txèquia, Eslovàquia i Eslovènia en són exemples. Ah!, que aquests estats no pertanyien al tot poderós Reino de España? Us invito a que cerqueu al Google què era el Imperio Español al segle XVI, i en què s’ha convertit; un cop vist, cerqueu també una imatge anomenada “imperium fail” per veure en què acabarà.

Així, doncs, optimisme, confiança i molt treball. La independència és per a tots, amb tots, amb l’ajuda de tothom, necessària, viable i urgent. I depèn únicament i exclusiva de la nostra voluntat. Com deia el poeta “tot està per fer, i tot és possible”.