Què en quedarà de Catalunya?

Hi ha molts dies que dono voltes sobre el mateix tema: què en quedarà de Catalunya si arribem al dia de la declaració de la independència? En un futur proper em refereixo. Com a informàtic, tinc el deure i obligació de contemplar totes les possibilitats que es poder produir en un futur i, com és evident, hi ha opinions per a tots els gustos. 

En primer lloc, aquesta teoria (ja fa temps que vaig contemplar-la) que afirma que CiU fa tot el que fa per fer veure a la gent que no hi ha altra opció que l’estat propi per sobreviure. Sincerament, hi ha dies que em llevo pensant que ho duen a la perfecció i d’altres que no entenc què estan fent. Conclusió socràtica: només sé que no sé res. Ras i curt; però també cert. 

Però se’m plantegen diversos dubtes al respecte. En primer lloc, no sé si només em passa a mi o també els passa a d’altres, vindria a ser la síndrome del conte del Pere i el llop. Jo, arribats a aquest punt, ja no miro, escolto ni llegeixo notícies amb profunditat sobre aquest tema. Total, per què? Avui diuen una cosa, demà en fan una altra... Forma part de la tàctica? Potser sí. Només sé que no sé res. El que tinc clar és que no serveix massa escoltar-lo perquè 1) no els entenc; no tinc prou capacitat de comprendre’ls, o 2) menteixen. 

Altra teoria seguint amb aquest fil, és que hem d’esperar que tots estiguem al mateix vagó i baixar a la mateixa parada; que no és cap altra que la de l’estat propi. Perfecte. Jo ja he fet entrants, primer i segon i estic a l’espera de les postres. Dit d’altra manera, que m’avisin quan hàgim arribat a Ítaca per baixar tots junts i, mentrestant, que no em maregin més. Ja entenc que hi ha qui té la digestió pesada, necessita més temps i que se’ls hi ha d’anar prenent el pèl, però noi... 

Cosa que em porta a la reflexió següent: si arribem al dia D, què en quedarà de Catalunya? És a dir, ens maltracten, ens insulten, no ens volen retornar (perquè la llei els hi ho permet; que ningú ho oblidi!) part de la riquesa que generem. Culturalment, també ens estem espanyolitzant; tant amb llengua com en la manera de fer. I dic llengua perquè, que el català sigui més conegut que fa anys, no vol dir que sigui més utilitzat; vaja, ignoro la gent que coneix grec i/o llatí i els que el parlen habitualment. I dic també manera de fer perquè, què se n’ha fet d’aquella Catalunya capaç de fer la revolució industrial sense mitjans i dels catalans que de les pedres en fèiem pans? 

I quant a la resta? Com és possible que haguem de patir retallades a costa nostra perquè d’altres comunitats gaudeixin de tants avantatges? No dic que si els altres estiren més el braç que la màniga nosaltres ho hàgim de fer però, si som capaços de crear riquesa, per quin motiu no la podem gaudir nosaltres sinó que l’han de gaudir d’altres? 

Tot plegat, seguint amb la teoria de CiU, el dia que tothom estigui convençut, què quedarà per salvar? Què quedarà de la Catalunya reivindicativa, de la Catalunya que ens diferenciava dels espanyols i francesos? Quin sentit tindrà separar dues coses iguals? Perquè, el que sembla evident, és que ens estem espanyolitzant més nosaltres que catalanitzant ells... I, més encara, sense diners, marginats sense eix ferroviari ni corredor mediterrani (altrament dit, sense futur per nosaltres i els nostres fills), endeutats, sense aeroport intercontinental; també sense patrimoni perquè ens l’hem de vendre per pagar als que malgasten... Vaja, amb aquest panorama, essent com diuen que són responsables CiU, qui gosarà dir “senyors, ara és l’hora de marxar”? 

Doncs tampoc ho sé perquè, com deia, només sé que no sé res. Cal contemplar ambdues possibilitats. Jo espero i desitjo que CiU ho tingui tot planejat a la perfecció perquè, la línia que separa l’èxit del fracàs i daltabaix, és tan minúscula que cal ser molt precís per no vessar-la. Paradoxalment, quan pitjor millor però, si arribem a travessar aquesta frontera, si esperem massa, la situació de Catalunya serà més o menys com la de Portugal: marginada i sense possibilitats de prosperar. Per sort i/o per desgràcia, depèn dels catalans. M’agradaria que no féssim tard.

Comentaris