Catalans anònims

Estimat diari, avui he tingut una sensació amarada de raresa i que m’ha fet recordar altres escenes que he vist i/o sentit en altres circumstàncies. M’havien convidat a una reunió de -m’havien dit- gent com jo. Amb les mateixes inquietuds, preocupacions i que de ben segur ens podríem entendre. En arribar al local on estàvem convocats, hi he entrat, he vist un grup reduït de persones assegudes formant una rotllana i, la majoria, amb el capcot. El silenci s’havia apoderat de la sala. 

Jo, que sóc tímid de mena, he entrat; tothom se m’ha quedat mirant. Aleshores també m’he assegut i tot ha començat amb: 

- “Hola, em dic Carles Costa i... sóc català”. 

- “Hoooooooola Carles” - m’han respost tots. 

Aleshores cadascú ha anat explicat les seves històries. 

Hi havia un senyor que s’ha queixat perquè l’administració no l’atenia en català. Llavors se n’hi ha afegit un altre dient que va tenir problemes en una aeroport per dirigir-se en català a un guàrdia civil i, en el judici posterior, no va poder utilitzar el català. El tema de la llengua és recurrent. Molts no entenen perquè no es pot utilitzar el català al Parlament Europeu ni al Congreso ni al Senado espanyol. I n’hi ha hagut més. També ha parlat un mestre, que estava indignat amb tot això de la llengua vehicular. No sé pas com acabarà però, vols dir que és normal que tres famílies puguin amb la majoria d’un poble? 

També ha parlat un comercial, que deia que quan viatjava, estava fart de veure autopistes gratuïtes i buides arreu d’Espanya mentre aquí les infraestructures eren pèssimes. En aquest punt tothom ha estat d’acord en el darrer afer de l’aeroport del Prat i tots hem lamentat que Barcelona no pugui competir amb Madrid i estigui estancat internacionalment. Sobre el corredor del mediterrani, AVE i corredor central també ens hem fet un fart de discutir i culpar-ne l’adversari. 

I més, i més, i més. La majoria, s’han mostrat indignats amb el Tribunal Constitucional i amb Espanya perquè van tombar l’estatut(et). I fins i tot ha gosat queixar-se un banquer! Deia que, per culpa d’Espanya, ja no quedaven caixes catalanes. Que trist tot plegat. Com trist el que ens ha explicat un pobre home que el van multar per portar el CAT a la matrícula. Clar, ell, innocentment i ignorant de la llei al respecte, el va posar després d’escoltar al portaveu del seu govern. Mare de Déu, un portaveu i un govern que anima a anar en contra de la llei, no pot ser mai un bon govern. 

I arribats a aquest punt, n’hi ha hagut que es plantejaven la insubmissió fiscal! Espero que s’ho replantegin; pel seu bé, és clar. També n’hi ha hagut algun que ha sortit dient “ara amb això del pacte fiscal ho resoldrem tot”. Jo, estimat diari... no ho veig pas gens clar. Com tants d’altres que ens hem lamentat pel fet que Espanya ens roba, Espanya ens espolia... Espanya és el mal de tot. Tothom ha estat d’acord amb el fet que és injust que els catalans, amb el nostre esforç i treball, acabem pagant ordinadors i altres subvencions en altres territoris mentre nosaltres ens veiem obligats a tancar plantes d’hospitals, pagar receptes, disminuir serveis socials... 

Tot un drama, estimat diari. Molts confessaven que havien anat a moltes manifestacions de l’11 de setembre. Molts també havien estat en aquella en contra de la ministra de foment espanyol per queixar-nos de les infraestructures; poc després Catalunya va atorgar el millor resultat del PSOE a Catalunya en unes eleccions. Però n’hi havia més. N’hi havia que tampoc havien faltat a les manifestacions a favor de l’estatut(et), a lipdubs per la independència, a consultes populars... Semblava que, simbòlicament, ho havien fet tot. 

Ha acabat la reunió sense conclusions, sense definir una línia de treball i confiant en la casa gran del catalanisme, transició nacional, la plena sobirania o qualsevol altre eufemisme. Tots hem estat d’acord en dues coses: 1) malgrat hi hagi molts grups que es reuneixin per fer aquesta teràpia de grup, cal unitat. S’intentaran crear tantes organitzacions com es pugui per tal que cadascú tingui la seva i alhora ens lamentarem perquè no hi hagi unitat. I 2) la culpa sempre és dels altres i algú ho ha de resoldre. Acabada la reunió i tots ben desfogats, el Marià (l’amfitrió) ens ha acomiadat des de la porta tot donant-nos un copet a l’esquena. “Fins la setmana que ve”; ens deia tos satisfet. 

Em preocupa una cosa més estimat diari, em consta que aquestes reunions, passen sovint i en diversos llocs del territori català. No sé pas què farem... Jo, del que tinc ganes és d’anar amb el cap ben alt com a català i sense lamentar-me de res. Jo, del que també tinc ganes, estimat diari, és d’estar al mateix nivell -ni més ni menys- que qualsevol altre ciutadà. Vull poder parlar en la meva llengua a les meves institucions i a les que en formi part com a estat sobirà. Vull no ésser discriminat. No vull anar en contra de ningú, sinó a favor dels catalans i de Catalunya. I sobretot, sobretot, vull que pugui ser i exercir del que em sento sense haver d’infringir la llei.