Sóc imbècil?

És ben bé que escric per escriure alguna cosa… Encara que sigui per no perdre l’hàbit d’escriure de tant en tant. El motiu és senzill; com he comentat en altres ocasions, a nivell polític, no hi ha massa res per escriure perquè no passa massa res de nou/interessant (més enllà que les distraccions al personal que permeten viure mitjans i tertulians)… Bé, no seria del tot cert perquè sempre hi ha coses però, francament, no m’interessen.

Fent però, un repàs dels darrers esdeveniments em vénen diverses preguntes i/o reflexions al cap. Res nou… o res que no hagi escrit o dit en entrades anteriors. La primera qüestió és aquella que va popularitzar el president d’E(RC) del primer tripartit: “fins quan a de dudà la bdoma?” I n’hi ha vàries i, perdoneu-me, cauran garrotades a tots.

Fins quan ha de durà la broma aquesta dels polítics? Suposo que es deuen creure que som imbècils i, francament, tampoc van tan errats. Els d’aquí i els d’allà! No us penseu. Començant per la manifestació de l’onze de setembre i acabant aquesta setmana mateix quan CiU no votava a favor d’una resolució (o com es digui) a favor d’un referèndum unilateral… Més tard i tornaré perquè, en aquesta ocasió, crec que han fet ben fet. Però, anem a pams.

Manifestació de l’onze de setembre. 1,6 milions al carrer… Molt bé; personalment, ni m’ho crec, ni hi vaig anar, ni hi aniria ara per ara si se’n fes una altra. I respecto profundament la gent que hi va anar. Però aquest no és el tema… El tema és la majoria silenciosa. Fent números rodons, si 1,5 milió era al carrer i som 7.5 milions, significa que 6 milions són unionistes. Molt bé… Una simple suma. 12 d’octubre… surten al carrer (i fins i tot venint de fora de Catalunya), què? 100.000 persones? Molt bé, seguint la mateixa regla de tres… significa que 7,4 milions de persones (sóc benèvol, no hi compto l’Espanya que no es va mobilitzar perquè aleshores tindríem que hi ha molts més independentistes a Espanya que a Catalunya) són independentistes? Però, encara té més gràcia -si és que es pot- si contemplem la gran darrera manifestació que es va fer a Madrid arran de la resolució del Tribunal dels Drets Humans fallant a favor de la presa d’ETA convocada per l’AVT: 200.000 persones segons ells mateixos; seguint la mateixa regla de tres, podríem dir que a Espanya hi ha 46.000.000 - 200.000 persones que són terroristes o són proetarres. Però, es pensen que som imbècils o què?

Suposo que sí… Un nou exemple que em va flipar… El ministro Montoro diu que la casa reial només costa 0.17 euros a cada ciutadà de l’estat amb l’excusa que el pressupost destinat a la Corona és petit. Molt bé, que cada ciutadà de l’estat em doni… no 0.17 cèntims, sinó que amb 0.01 és suficient… Va home va! En quin país vivim?

Però els d’aquí no van justos tampoc… A veure si algú és capaç de fer-me entendre com lliguem el fet que una consulta es farà sí o sí, amb la negativa que fer-la unilateralment, amb la que sense l’acord amb l’estat espanyol no és possible, i amb el fet que abans d’acabar l’any tindrem superquè de la quinzena i data per celebrar-la? Personalment, em costa d’entendre; però, com que dec ser imbècil... Amb tot, celebro que hagin vist que celebrar un referèndum (consulta o com ni vulguin dir), com alguns vàrem dir fa temps, és contraproduent. Celebro que ho comencin a entendre. D’ençà de l’aventura de l’Estatut(et), pactes fiscals i consultes just hem perdut... què 8 anys de moment? La independència no és urgent, tranquils. O, potser sí tenint en compte les queixes del Govern per la realització dels pressupostos i pagaments a proveïdors? No ho entenc...

Però, tot té més gràcia quan els/les líders de grans associacions i mitjans de comunicació s’afegeixen a la festa. Podríem començar pels mitjans de comunicació. Hola?! Queda algun periodista amb vocació de periodista? Continua, malauradament, essent notícia el que es vol que sigui notícia i no el que n’és. Un dia, suposo que fruit d’un gran reportatge d’investigació periodística, algú descobreix x i x es converteix en notícia a tots els mitjans. Fa temps que tenim coneixement de x però… x no és ni serà notícia fins que els mitjans vulguin que ho sigui. I si no, vegeu quan al 2009 i 2010 ningú feia cas a Reagrupament i ara està passant tot el que va dir que passaria. Ara però, per no fer-se cas, no se’n fan ni ells mateixos i així s’han abandonat a ells mateixos… (o amb els seus ideals fundacionals; que també té mèrit). Quin nivell periodístic… Fa dies llegia un titular on deia “Els mossos reben 282 denúncies per aquests delictes en dos anys i mig. El col·lectiu que més denuncia són les dones romaneses i el que menys les dones romaneses o xineses”... Bravo! Però el gran presentador de 8TV també en fa de les seves… Fa uns dies va ser notícia que en un camp de futbol no es va voler fer un minut de silenci per un jove mort en un accident; el seu pare va escriure una carta al president del club de futbol que s’hi va negar. Ja el tenim el pare en pantalla entrevistat pel gran guru del grup Godó per parlar de la recent mort del seu fill i del a carta; primer el saludem i llavors… Llavors, passem a publicitat!!! Va home va! Així doncs, ja tampoc es pot veure ni escoltar la televisió ni ràdios.

I sobre els/les grans líders de masses? Algú sap a qui coi va votar la presidenta de l’ANC a les eleccions del 2010 o 2012? I la presidenta d’Òmnium? Van votar Reagrupament (2010)? O van votar Solidaritat (2012)? Com el president Mas, sembla que tenen un full de ruta clar… Fa un temps ens volien fer creure que la consulta s’havia de fer sí o sí i que les lleis catalanes ho permetien (suposo que ignores que qualsevol llei catalana està per sota de l’espanyola) però, ara alguna ja comença a dir que han de declarar directament la independència. Anar distraient el personal… Ja hi anem arribant… Ara només falta que entenguin que això s’ha de fer mitjançant unes eleccions. Curiosament, com deia RCat el 2009 i va rebre poc menys de 40.000 vots. Sensacional. Però dec ser jo que sóc imbècil.

Per tant, val la pena perdre el temps en gent que ens pren per imbècils? Per part meva, la resposta és no. Algun dia, tot això, espero i desitjo que com m’agradaria, acabarà. Llavors però, del 2010 al 20xx, quant benestar haurem perdut? Quantes retallades haurem patit? Quant patrimoni ens haurem malvenut? El podrem recuperar? A quin preu? Què en quedarà de Catalunya? Els que tenim clar el tema i som independentistes des que tenim ús de raó, a qui anem a demanar responsabilitats? O llavors ja estarà tot? Si som independents al 2016, a qui reclamo 3.000 x 6 anys = 18.0000 euros que he deixat de tenir? És per això que, com he dit en altres ocasions, ja s’ho faran i ja m’avisaran. Quan realment ho vulguin fer i hi hagi voluntat per part de tothom. A la vida, hi ha coses molt més interessants que aquesta; entre altres coses, perquè no depenen de mi. Un exemple clar, n’és la cuina. Amb tot, no creieu, no deixaré de reflexionar-hi.