Experiència a El Bulli1846 (2/2)

El món, la majoria de gent, no és conscient de la magnitud del fenomen Ferran Adrià. La guia va al·ludir en diverses ocasions la seva creença que disposava d’altres capacitats. Jo també ho crec. El que passa, i és difícil d’explicar, és que hi ha una part de geni i una altra de no tant. Fins un cert punt, hi ha una part de la seva genialitat que ho és, no de manera intrínseca, sinó per la mediocritat de la majoria de la societat. Sona dur i contundent, però ho penso així. Intentaré justificar-ho, i a veure si em sé expressar i si se m’entén.

Sense ànim de caure en la pedanteria, va fer i està fent una cosa molt simple, que en cap cas significa que sigui fàcil: la mateixa història de la humanitat ens demostra que no ho és. Ho vaig intentar transmetre al final de la visita, però a banda que no em van entendre, crec que fins i tot em van titllar de foll, de prepotent, narcisista o persona que vol donar la nota: en cap cas pretenia que se m’interpretés d’aquesta manera. Ho diré així de contundentment: Ferran Adrià és el nou Sòcrates d’aquest mil·lenni, i diria que el segon Sòcrates que veu néixer la humanitat. Tot filòsof pensa, però n’hi ha que dos mil anys després continuen influint. I Sòcrates n’és un. I comparar un contemporani amb Sòcrates, és el realment remarcable. Per què ho assereixo o em què em baso? 

Amb el «Només sé que no sé» del filòsof grec. Ferran Adrià, el només saber que no sabia, el va exhortar a fer-se preguntes, moltes preguntes. I les preguntes et fan qüestionar les coses, totes. I això és Ferran Adrià, el preguntar-s’ho, el qüestionar-s’ho absolutament tot. Ferran Adrià és xef, però abans és filòsof: és possible que ho descobrís posteriorment. O ho diré d’altra manera, si Sòcrates trobà el mitjà per filosofar a través de la paraula, Adrià ho ha fet mitjançant la cuina. Però... la cuina... quasi diria que és anecdòtica. I ho dic sabent que El Bulli ha estat moltes vegades el millor restaurant del món, i ell el millor xef.

Fer-se preguntes, no només inclou què és un tomàquet, o què és la cuina o cuinar, sinó què és l’home... Tan sols així es pot entendre la Bullipedia, on hi ha conceptes antropològics i quan acabi tindrà un munt de volums fent-se preguntes, i entenc que algunes respostes: conceptualment, difícilment les podrà respondre totes perquè, «només sé que no sé». I la ignorància és el combustible del coneixement: aquesta és la verdadera saviesa. Fins la seva arribada, cap cuiner havia fet aquest exercici. I, fent-lo, és quan s'obren nous horitzons, nous camins, noves afirmacions, i també moltes incògnites. Només preguntant-se què és un pollastre al curry, va ser com va poder fer el seu pollastre el curry:

Seguint aquest fil, em vaig recordar del, en tinc la creença, deixeble més bullinià que hi ha: Andoni Luis Aduriz, del Mugaritz: el veureu molt sovint amb una samarreta amb un gran lema: «nosé». I si teniu ocasió d’anar al seu restaurant, obriu la ment i no perdeu l’ocasió. Ell també té i crea cada any el seu univers, partint de la seva ignorància.

Dit això, que de per si ja em sembla absolutament brutal i difícilment igualable, hi ha el mètode Sapiens. Què és això? Suposo que molts ho trobaran una cosa molt nova... jo, francament, tot i que important, ho vaig veure relativament simple però també molt complicat de dur a terme per la majoria: sentit comú en les coses, rigor, i ordre. Són més coses, però penso que es pot resumir així. En aquest cas, i per il·lustrar-ho en termes futbolístics, què va convertir Josep Guardiola en un gran entrenador? Mètode, seriositat i sentit comú. Sense restar-li mèrits, va anar un pas molt més enllà dels clàssics rondos i condició física: es preparava les coses, amb lògica, raonament, i sentit. Simple, però rematadament difícil per la majoria de gent: novament genialitat versus mediocritat. I va obtenir els resultats.

Així mateix, cal parlar del llegat. Com també el filòsof grec, el filòsof català de la nova era es preocupa del seu llegat. Crec que no he estat precís. Es preocupa del llegat. Totes aquestes preguntes, respostes, mètodes... això que és tan fàcil i complicat de fer alhora... aquest qüestionar-s’ho tot... ho està documentant perquè les següents generacions no ho hagin de fer. Sigui dit de passada que la immensa majoria tampoc en seria capaç. Es pot ésser més generós? En aquest punt em recordo d’Aquil·leu: ell tenia dues opcions: abstenir-se d’anar a la guerra a Troia, viure una vida plàcida i que ningú es recordés d’ell al cap d’un parell de generacions, o anar a la guerra, morir jove i recordar-se d’ell durant mil·lennis. Què és morir? En aquest sentit, Ferran Adrià assoleix, quasi, la condició d’immortal com el va assolir Sòcrates i Aquil·leu.

Entenc que tot plegat sona fort, fins i tot que estic boig, però el temps posarà Ferran Adrià on toca: la societat actual no n'és capaç. Nosaltres l’hem conegut en el seu temps, i tot i la gran aurèola que s’ha creat d’ell, és molt menor a la que tindrà d’aquí a uns segles. Avui, majoritàriament, la societat no és capaç d’entendre la magnitud del fenomen. Passarà a la història recent com el xef que va canviar la cuina, però aquí hi ha un dels petits errors... va canviar la cuina, sí, però quedar-se aquí no és aprofundir. En realitat va fer filosofia a través d’ella. 

Em temo que ha estat molt incomprès per bona part de la gent que l’ha tractat. També és així com entenc la seva timidesa, el seu caràcter introvertit... Sense ser pretensiós, crec que l'entenc. Parlant amb plata, ha ofert caviar a mortals que estan acostumats a menjar pinso, i ni tan sols tenen l’aparell digestiu preparat per tastar-lo: inclouria aquí a adinerats que van poder anar al restaurant a menjar. Crec que ha hagut de ser molt difícil per a ell fer tot el que ha fet. Sovint no se’l deu haver entès però, com he dit en altres ocasions, sovint les coses no s’han d’entendre, sinó tan sols respectar-les, i donar-hi suport. I, amb això ha estat afortunat, perquè és probable que molts dels que l’acompanyaven no sabien on anava, però anaven amb ell on fos.

En resum, hem tingut la sort de viure Ferran Adrià. I per molts anys. Insisteixo i confio que m’hagi sabut expressar. Sòcrates només sabia que no sabia. Simple oi? Molt, però el cert és que va ser dels pocs que n’era conscient, potser l’únic, i gràcies a això va es va convertir en qui es va convertir. Dos mil anys després, dos mil!, n’hi ha un altre que també ha entès que només sabia que no sabia... S’ha començat a fer preguntes, a mirar de respondre-les i, amb una generositat colossal, comparteix el seu coneixement. Digueu-me un altre filòsof o persona tan influent com ells dos...