Experiència a El Bulli1846 (1/2)

Visita molt especial i eminentment interessant el passat primer de novembre. Era el darrer dia per fer-ho aquesta temporada i vàrem tenir ocasió de ser-ne partícips. Els que em coneixen i seguiu aquest bloc, ja coneixeu una mica la meva passió per la cuina. D’alguna manera, a banda d’aprenent vitalici de vicòleg, també em podria considerar foodie. Per si no la coneixeu, la paraula generalment s’utilitza per referir-se a la persona aficionada al menjar i al beure. En el meu cas, més enllà del cafè, l’únic que bec és aigua... de manera que seria foodie per la banda del menjar: vindria a ser quelcom semblant a «interessat per la [bona] cuina i el [bon] menjar», una espècie de groumet. Un dels primers foodies que em venen al cap seria en Jaume Pastallé. Us recordeu del Bona Cuina de la Tele3?

El fet és que la visita era una sorpresa. Vaig lligar caps al sortir de l’AP7 en direcció a Roses. En realitat, el somni hauria estat anys ha, i poder anar a viure l’experiència al mític restaurant, el millor del món en tantíssimes ocasions. Però com que van tancar, ara tan sols ens queda el record. Ep! Què és molt i, com deia al principi, és especial, interessant i val molt, molt la pena anar-hi. Dit això, i més enllà de la meva passió per aquesta mena de restaurants, la vinculació a El Bulli també és especial perquè hi va treballar un excompany de futbol.

Del David Seijas, darrer sommelier del restaurant i autèntic crac en el sector, en guardo un bon record. No ho dic per dir-ho, ni molt menys. Essent honest, no diré que era amb els companys que tenia més relació. Anava a una altra escola, feia de central i jo de davanter, vivia a Seva i jo a Gurb... vull dir que l’únic que ens unia era la pilota, i crec que vàrem coincidir poques temporades. No obstant això, el cert és que tenia —em consta que encara té— un caràcter de bromista, amb aire de despreocupat, de calma, de tranquil·litat... Amb ell sempre somrèiem i no recordo haver-lo vist mai malhumorat o enfadat. D’aquí el bon record. Però, coses de la vida, ens vàrem perdre la pista. Però anem al gra, que ja veig que m’allargo.

Com deia, hi vàrem anar el darrer dia. El Bulli1846 no obre tot l’any, sinó només uns mesos, crec que mig any. A la seva web ho trobareu tot explicat. Tot just entrar al recinte del santuari ja t’adones que estàs en un altre univers. És l’univers Adrià. No dic que tot ho sigui, però l’essència és diferent. Perfectament atesos en tot moment, primer vàrem aparcar al pàrquing dels antics clients. I llavors ens van donar la benvinguda. Aleshores fou el torn de la guia, francesa en aquest cas, però ens va fer la visita amb un català més que correcte. És d’agrair. I de seguida comença l’explicació, que només dura un parell d’hores i mitja. Sembla molt, però és poc per endinsar-se en l’univers Adrià. O potser sí que és molt perquè al final... no sé com ho diria... tot és molt simple.

La visita s’inicia a fora, i la guia va començar a fer preguntes. Preguntes que no tenen una resposta concreta, perquè depèn de qui la respongui. Una d’elles ja l’havia sentit del gran xef, o similar: què és cuinar? Alguns vàrem dir una cosa, altres altra. I va posar exemples de què podia o no podia ser cuinar. Personalment vaig respondre les dues primeres preguntes, perquè ja vaig veure per on anaven els trets i tot es pot resumir molt simplement: de sobte ho vaig entendre tot. Però no ens anticipem.

A fora hi ha diferents panells molt interessants. En un d’ells, desglossen com fer un pollastre al curry. Evidentment, el seu pollastre el curry. És interessant. També hi ha un sector on hi ha cables, a nivell de connexions neuronals. A mi em va recordar la meva idea de l’E-cook for you. Crec que no l’he explicat mai públicament, però era una mena de projecte virtual en el qual tenia un restaurant on podies menjar alegria, tastar tristesa.... degustar una abraçada, o coses així: diguéssim que es pretenia menjar amb els sentits, i despertar hormones que ens fessin sentit d’una determinada manera. Si fos Ferran Adrià, ho indagaria. Comprenc que molts pugueu pensar que estic tocat per la tramuntana... però no és follia, és ciència, i són hormones i són senyals elèctrics del cervell.

També hi ha un sector on et pots fer una foto amb els bullinianos. No m’agrada el terme perquè és en espanyol... però bé..., l’han escollit ells i cal respectar-lo. I realment et comences a adonar de la magnitud del fenomen. El Bulli va ser multitud de vegades el millor restaurant del món: és molt fàcil de dir, però és molt més fàcil que et toqui la loteria (i la loteria és atzar, i ésser el millor restaurant, és de tot, menys atzar). Dit això, bona part dels que ho han sigut després, es formaren allí. Sembla obvi, però El Bulli va crear escola. Més enllà del Joan Roca, del Celler de Can Roca, només mencionarem als tres xefs del Disfrutar: Oriol, Mateu i Eduard. La visita segueix amb un tast d’aigua de la zona. En aquest sentit, no la vaig acabar d’entendre... 

I llavors entrem al restaurant, el primer del món en convertir-se en museu. És un restaurant petit, de costa, amb una bonica terrassa, molt ben ambientat en els anys... seixanta? Han escenificat taules, menús... aleshores ve el torn de visita de la cuina, on han desglossat o simulat les seves antigues elaboracions: és tant o més gran que els menjadors (si ho recordo bé, n’hi ha dos). Després de la cuina, pugem a un primer pis per visitar el BulliDNA: és en anglès, però bàsicament és l’ADN d'El Bulli, que en el 99% és Ferran Adrià: és l’essència del projecte, a banda de tots els reconeixements del gran xef, que era qui donava la cara per tot l’equip i qui, realment, ho eclipsava tot: no ho dic amb connotació negativa. Tot seguit vàrem visualitzar un vídeo de tota la metodologia Sapiens: diguem que és el mètode utilitzat per Ferran Adrià i El Bulli per assolir el que van assolir. Tot, tot, molt recomanable. Dit això, us comparteixo les meves sensacions en una propera entrada.