La Guerra Civil Espanyola a Vic

La setmana passada apuntava en aquest bloc que els darrers temps he estat llegint molt sobre la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Com que el tema més molt ampli, i jo soc molt localista, he llegit treballs de l’àmbit local. A tall informatiu i per si algú li interessa, aquests són alguns dels títols:

BASSAS I CUNÍ, Antoni (1991). La Guerra Civil a Vic. Dietari 1936-1939. Vic: Eumo Editorial.

CASANOVAS I PRAT, Josep (1993, novembre). Quan les campanes van emmudir: Vic 1936-1939. Vic: Patronat d’Estudis Ausonencs («Osona a la butxaca», 14-15).

CATEURA I VALLS, Xavier (2019). Aquell temps de punys alçats. Memòries d’un jove vigatà sobre l’esclat revolucionari de 1936 a la seva ciutat i la seva posterior fugida pels Pirineus. Barcelona: Ç Trencada edicions.

CATEURA I VALLS, Xavier (2019). Records de la guerra (1936-1939) de Jordi Anglada i Bayés: i altres notícies sobre la revolució social i la postguerra a Vic. Barcelona: Ç Trencada edicions.

FARRÉS I MALIAN, Francesc (1985). Fotografia històrica de Vic. Granollers: Edicions Catalanes Comarcals, S. A. (Vol. II).

FARRÉS SUCARRAT, Esther (2008, gener). La repressió franquista a Vic (1939-1945). Vic: Patronat d’Estudis Ausonencs («Osona a la butxaca», 26).

FRANQUESA I ALIBERCH, Josep (1972). Reports biogràfics d’En Pere de la Pipa. Vic.

PUIGFERRAT I OLIVA, Carles. «Vicenç Coma Cruells, el Coix del Carrer de Gurb (Tona, 1911- Santiago de Xile, 2002). Notícies sobre la seva actuació durant la Guerra Civil», Ausa (XXIII, n. 160 (2007), p. 213-47).

No pretenc pas resumir-vos cadascun del llibres! Tan sols explicar-vos el final de la guerra partint d’una figura que algun dia en parlaré (Ramona Llimargas), així com també parlar-vos d’un bon home. I quan dic bon home, ho dic amb tota la seva amplitud i literalitat. Naturalment, hi hagué molts bons homes i dones, però aquest fou una espècie de Schindler català.

D’acord amb les biografies consultades, Ramona Llimargas va predir la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Altra cosa, i que no compartim, és el que apunta un dels biògrafs. Creiem més aviat que la intenció de l’autor és atribuir el que per ell, i de forma totalment subjectiva, fou una heroïcitat. Conta, doncs, que els nacionals van entrar a Vic un dia abans del previst ja que «Ramona les avisó que los rojos habían minado algunas calles de la ciudad con la intención de destruirla y asesinar la población» . Francesc Farrés apunta en una línia semblant: «una sèrie de gestions i pressions fetes des de la clandestinitat fan avançar el desplegament» . Sembla clar que els nacionals entraren un dia abans del previst, però no ens sembla versemblant que fos per intervenció de la Ramona. En els treballs de Casanovas i Farrés no fan referència a aquesta anticipació. On sí coincideixen és en el desenllaç de la guerra a Vic. El dimecres vint-i-u de desembre del 1938, Vic fou bombardejada pels nacionals. Més enllà de les destruccions, el resultat foren set morts i una dotzena de ferits. Aquesta fou la primera de les tres vegades que Vic fou colpida per atacs aeris. Els dos següents es produïren el vint i el vint-i-cinc de gener del 1939. Això feia evident que Vic era objectiu dels nacionals. El dia trenta-u l’exèrcit nacional ja era a tocar de la ciutat. D’altra banda, els republicans ja havien preparat explosius per volar els ponts d’entrada a la ciutat si feia falta. Aleshores esdevingué l’atac final. La matinada del primer de febrer, un tiroteig va despertar als vigatans que havien pogut dormir. A la tarda, els trets prosseguiren i foren els predecessors o acompanyants de les grans explosions a quarts de sis. Finalment, els republicans van fer volar pels aires el pont de Queralt i el pont de la Pista per intentar entorpir l’ofensiva nacional. Mica en mica, els trets van anar minvant fins que foren totalment substituïts per crides a favor d’Espanya i de Francisco Franco.

Abans del desenllaç, però, es van produir tota una sèrie de barbàries. Val a dir que, com a mínim, encara em queda pendent per llegir Martirologio vicense. Persecución religiosa 1936-1939 de l’any 1945 (també tinc anotat Entre el roig i el negre, de Miquel Mir), on s’enumeren cent vuitanta persones del clero diocesà assassinades. En opinió de molts, a Vic i a la comarca, es va perpetrar una espècie de genocidi amb els religiosos. En cap altra comarca de Catalunya hi ha un índex tan elevat d’assassinats. Pràcticament els llibres que he enumerat van del dia a dia que moltes d’aquestes persones van haver de patir. Primer persecució, i llavors repressió. Aquests, no obstant, foren els més afortunats! D’altres, ni tan sol ho pogueren arribar a contar-ho. 

Potser algun altre dia m’esplaiaré més sobre la Guerra Civil espanyola a Vic. Però per no deixar coses importants al tinter, avui m’agradaria deixar algunes coses clares. Almenys són les conclusions a les que he arribat. Vic era, sempre ho ha estat, una ciutat levítica i fou blanc dels radicals. De fet, hom coincideix que l’origen de les persecucions i assassinats a Vic vingueren de fora. Vic era una ciutat tranquil·la fins a l’esclat de la guerra. Hom convivia, cadascú amb els seus ideals. Alguns de dretes, d’altres d’esquerres. Alguns catalanistes, pocs que no ho fossin. Alguns religiosos, d’altres que no. En qualsevol cas, però, es respectaven. I un dia vingueren alguns de fora, i prengueren foc a tot el que olorava a religió. Literalment. Dit això, també val a dir que alguns locals, en veure-ho, s’envalentonaren. A banda, tinc la ferma convicció que a Vic no hi havia franquistes (majoritàriament). El que hi havia era religiosos i practicants que de sobte van veure que els perseguien i els assassinaven. Aleshores, com passa sovint, havien d’escollir un bàndol. Alguns moriren, d’altres fugiren, i alguns combateren. Val a dir que d’aquests últims, pocs van poder escollir amb qui anar ja que Vic era zona roja, per utilitzar nomenclatura de l’època. Amb això vull dir que, paradoxalment, molt catalanistes foren perseguits pels dos bàndols. Em refereixo als catalanistes religiosos: tota la branca de la Catalunya Vella o gent de la Lliga. Els perseguien els franquistes per catalanistes, i els milicians perquè eren gent de dretes. No estaven segurs o no haurien estat segurs en cap dels dos règims. En resum, penso que la guerra a Vic, no anava amb els vigatans. Els hi van fer posar de quatre grapes. S’hi van veure atrapats.

Dels que van poder fugir, uns quants ho feren sota les directius d’en Pere de la Pipa. Nascut a Ogassa, va venir a estudiar al seminari dels pobres a Vic i el va ensopegar la guerra de molt jovencell. Acabà a la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer, però fou un mite de l’època que estigué en busca i captura durant bona part de la guerra. El motiu? Molt senzill. Es va preocupar d’ajudar a traspassar gent, religiosos i seglars, cap a França. Alguns per quedar-s’hi, d’altres per tornar a entrar pel País Basc, aleshores zona nacional. El darrer llibre que he llegit és aquest. Una entrevista al pare Pere de la Pipa que conta totes les seves peripècies. Tot el que va fer i com ho va fer. Desplaçant-se entre municipis amb bicicleta, donant els pocs diners que tenia, no només oficiant misses clandestines, sinó orquestrant perquè hi hagués masies que les poguessin realitzar... No sap el nombre de persones que va ajudar a traspassar la frontera, però pel cap baix en són centenars. I ho va fer tot, simplement perquè havia de fer-ho. Posant en risc la seva vida, com també la dels que l’acollien en alguna ocasió. Com he dit, fins i tot oferiren diners per qui el pogués entregar! Tot un Schindler català.

I, al final, arribes a la mateixa conclusió que arribava la setmana passada. T’adones que l’home és l’únic animal que ensopega diverses vegades amb la mateixa pedra. No aprèn. És molt dur veure avui dia com la gent ha de fugir d’una nova guerra que no l’han buscat ni va amb ells. Gent que s’emporta tota la seva vida en una maleta. Les lectures d’aquests llibres van començar abans de l’esclat de la invasió a Ucraïna, però l’emoció encara és ben a flor de pell. La gent no es mereix això, i cap col·lectiu, cap, mai surt victoriós d’una guerra. No hi ha dubtes que hi ha interessos particulars, però avui, ni russos ni ucraïnesos guanyen res, com aleshores, ni nacionals ni republicans guanyaren res. Òbviament, el que vingué després de la Guerra Civil espanyola, encara ho estem patint i és un altre tema, però vull dir que la majoria de gent que patí la guerra, se’ls enfotia qui governés. Tan sols volien viure.