L’harmonia de les cèl·lules (3/7)
Però d’on venen les nostres cèl·lules? Sense posar-se del tot d’acord la comunitat científica, sembla ser que fa dos mil milions d’anys l’evolució va donar un gran gir estrany i, diuen, inexplicable. Aparegué, aleshores, una cèl·lula que és l’ancestre comú de les cèl·lules humanes, vegetals, fúngiques, animals i de les amebes: quelcom semblant a la cèl·lula mare de les cèl·lules mare. Dit d’altra manera, en la nostra cosa més elemental, compartim una cèl·lula primigènia amb les amebes. Ja no és allò de compartir ADN amb un simi... sinó que tenim quelcom de comú amb les amebes.
Aquesta cèl·lula eucariota moderna sembla ser que va sorgir dintre d’un arqueobacteri. Aquest és un terme nou per a molts, però per entendre-ho mínimament, direm que la vida només té dos dominis principals, les bactèries i els arqueobacteris. Doncs les cèl·lules eucariotes representen una branca relativament recent dels arqueobacteris. I, encara que sembli impossible, nosaltres som, possiblement, la vida nouvinguda, el residu després de dividir els dos dominis principals de la vida. Potser, en som les sobres...
Un vessant important de la cèl·lula és la proteïna, més concretament, la síntesi: aquesta és una de les principals tasques de la mateixa. Les proteïnes constitueixen els enzims que controlen les reaccions químiques de la vida. Creen els components estructurals de la cèl·lula. Són els receptors dels senyals que venen de l’exterior. Formen els porus i canals de la membrana i els reguladors —importantíssim— que activen i desactiven els gens en resposta als estímuls. En resum, les proteïnes són els cavalls de tir, el motor, de la cèl·lula.
Tot motor, fins on humilment conec, necessita combustible per funcionar: alguns funcionen amb gasolina, altres amb gasoil, electricitat, hidrogen... El motor del nostre cos funciona, bàsicament, amb glucosa, però ja hi arribarem.
Ara és el moment per conèixer una de les estructures creades per les proteïnes: un orgànul en forma de ronyó anomenada mitocòndria. Les mitocòndries són els generadors del combustible de la cèl·lula, les calderes que cremen i refulgeixen constantment per produir l’energia necessària per a la vida. En aquest moment, la referència als dibuixos animats Érase una vez... la vida [el cuerpo humano], és ineludible. L’origen d’aquestes estructures encara s’està debatent. La teoria més acceptada és que fa més de mil milions d’anys eren cèl·lules microbianes que van desenvolupar la capacitat per produir energia mitjançant una reacció química en la que intervenen l’oxigen i la glucosa. Aquestes cèl·lules microbianes foren engolides o capturades per altres cèl·lules, entenc que procés semblant al de la fagocitosi, o aquest mateix, i van establir una espècie d’associació cooperativa. És un fenomen anomenat endosimbiosis (simbiosi interna), és a dir, la simbiosi entre dos, en el qual un viu dintre l’altre.
Acabem avui parlant de la fagocitosi ja que ho hem mencionat. No és més que el procés pel qual una cèl·lula immunitària encapsula o ingereix un agent infecciós. Pel que he entès, els més destacats que tenim són els macròfags, els monòcits (els veureu a molts anàlisis) i els neutròfils. Tots ells es troben entre les primeres cèl·lules que responen a lesions i infeccions. Són els exèrcits que van a la batalla per socorre’ns.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada