L’harmonia de les cèl·lules (2/7)

Seguint amb el que vàrem contar la setmana passada i lligat amb la reprogramació cel·lular, ens cal parlar de les cèl·lules mare pluripotents induïdes, en el seu acrònim, les cèl·lules iPS. Aquestes cèl·lules són aquelles que tenen la capacitat de reconvertir-se, literalment. O més que reconvertir-se, són llenços blancs per poder ser escrits i dibuixats, sense cap condició prèvia i amb total independència. Per entendre-ho millor, penseu en pizzes si voleu... Hi ha la hawaiana, la de tonyina, la de xoriço... un sense fi. Tanmateix, totes i cadascuna d’elles parteixen de la mateixa base de pizza (no siguem puristes amb els tipus de massa i farines!). Dit d’altra manera, són les cèl·lules 0, o aquelles cèl·lules de les quals en parteixen, o en poden partir, altres. S’hi està treballant.

La idea és agafar una cèl·lula normal i fer-la retrocedir en el temps, portar-la al seu primer estat, quan era una espècie de llenç en blanc: treure tots els ingredients de la pizza fins que tenim una base en blanc de la qual puguem fer qualsevol pizza. A partir d’aquesta cèl·lula iPS és quan podem crear una cèl·lula de qualsevol tipus, per fer cartílag, neurones, limfòcits T, cèl·lules beta del pàncrees... Naturalment la potència és majúscula, perquè les cèl·lules continuen essent les nostre cèl·lules i el nostre cos les reconeix com a pròpies. Altrament dit, difícilment desencadenaria una reacció autoimmune ni caldria fer una supressió immunològica.  Insisteixo en la potència d’això perquè es podria fer de manera recursiva. És a dir, podríem reemplaçar tot el nostre cos a nivell cel·lular quan ens fes falta (en certa mesura, en algunes parts ja ho fem, com per exemple la pell): noves neurones, noves connexions, desaparició (possiblement) de malalties com l’Alzheimer o el Parkinson. Reemplaçament de cèl·lules cardíaques després d’un infart: podríem tenir de manera eterna un cor de vint anys? Desapareixeria també l’artrosi? Sembla que hi ha camp per recórrer. Tot i que el llibre no parla de la immortalitat, personalment veig una manera molt viable de poder-se autoregenerar de manera indefinida.

No us penseu que estiguem parlant del que vindrà els propis segles. Actualment, ja hi ha científics desenvolupant un pàncrees artificial amb l’esperança de trasplantar aquest neoòrgan a diabètics de tipus 1. També hi ha un parell d’empreses, com a mínim, que ja estan buscant (o han trobat) pacients per administrar-los cèl·lules pancreàtiques secretores d’insulina que han sigut creades induint a les cèl·lules mare a convertir-se en cèl·lules pancreàtiques. Oblida’t, ja no dic de les xeringues i punxades d’insulina, sinó dels més moderns pedaços. Així mateix, també hi ha científics desenvolupant fetges bioartificials a partir de cèl·lules hepàtiques. Finalment, també existeix un projecte d’enginyeria cel·lular mitjançant el qual es pretén adherir cèl·lules cardíaques, derivades de cèl·lules mare, a una estructura de col·lagen que s’assembla al cor a fi de construir cors bioartificals a partir de les cèl·lules. Oblideu-vos també, dels transplantaments de donants vius o morts. Per què farien falta si fóssim capaços de crear òrgans de manera bioartificials?

Comentaris