Reagrupament

“Saben aquell que diu...” què fa falta per matar una gallina? Doncs que la gallina estigui viva. En aquest cas és un acudit, però els esdeveniments que estan succeint darrerament al país, lluny de ser un acudit, és una cosa molt seriosa i important que, agradi o no, ens afecta a tots i totes. 

Com a jove i humil, em considero una persona que encara tinc molt per aprendre i sóc molt ignorant, però hi ha coses que, per sort, no se m'escapen. 

Pertanyem (administrativament i legalment parlant) a un estat que és capaç de tenir a la seva constitució articles com el 3 i el 14 on hi diu “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció” i “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social” respectivament, però alhora no permet que s'usi el català a determinats espais ni tampoc se'ns a tots tracta per igual. 

Pertanyem a un estat que és capaç de negar el vot a milers de ciutadans; pertanyem a un país que el govern posa les seves pròpies regles del seu joc, i alhora se les salta; que amb dos anys per fer una llei de finançament, porta més de mig any de retràs; que no vol que una de les seves portes a Europa i al món estigui oberta i que les seves infraestructures siguin de pena. Pertanyem a un estat que és capaç d'empobrir, escanyar i posar pals a les rodes a les terres més productores i productives per potenciar les més ineficients. I pertanyem a un estat on el 2006, segons l'Institut Fraser, la independència judicial no arribava al 5 sobre 10. 

I tot això ho sé essent un ignorant. I el problema no és que pertanyem a un estat on fa tot això, el problema és que sembli que els ciutadans no ho veuen i sembla que vulguin continuar pertanyent-hi. Que trist. Què més falta per veure que no ens estimen i només ens volen per pagar les factures? Si això és amor i és suficient per mantenir una relació... 

És per tot això que veig amb molt bons ulls la idea que té en ment el senyor Carretero i on expressa sense embuts la seva proposta amb els següents objectius:

1. Situar l’independentisme a l’eix del debat polític català.
2. Cercar la unitat de les forces polítiques i socials que tinguin com a objectiu el reconeixement internacional de la Nació catalana.
3. Creació d’un marc favorable al creixement de la base social de l’independentisme català.
4. El foment del debat, l’estudi i la conscienciació social per a la independència dels Països Catalans.

Perquè ja és hora (i anem tard), que la brúixola dels polítics catalans deixi de marcar el nord d'Europa i més concretament allí on hi ha establerta una empresa on venen cadires a preus molt barats, perquè marqui el nord de la independència i puguem estar representats a Brussel·les i al món com a catalans. Perquè també ja és hora (i també anem tard), que intentem matar la gallina sense que la gallina estigui viva, o el que és el mateix, intentar fer polítiques de dretes i esquerres sense tenir un país per fer-les i aplicar-les. Si més no així ho han vist al país basc, on deixant de banda dretes i esquerres, s'ha tingut molt clar que primer és Espanya. 

La fórmula és fàcil: descontentament + massa electoral orfe + prioritat de la necessitat de Catalunya + ineficàcia o no voluntat dels actuals polítics = èxit reagrupament; i amb ell, tots els catalans i catalanes. I jo no me'n quedaré al marge.