El dret a decidir

Des del punt de vista social i humà, ningú discuteix sobre el dret a decidir de les persones i dels col•lectius. Tant és així, que a la manifestació que es va celebrar el 18 de febrer de 2006, hi participaren, segons diuen algunes fonts, 700.000 persones, i entre 200.000 i 700.000 més ho feren l’1 de desembre de 2007; una gran quantitat de persones que reclamaven i demanaven el dret a decidir; hi insisteixo, el dret. Ja és prou trist que s’hagi de demanar un dret tan bàsic com el de poder decidir, però ja ens han demostrat que el poder de decisió dels catalans i catalanes brilla per la seva absència.

Al llarg dels últims anys, i més concretament els darrers mesos, s’ha fet més palès que mai que els catalans no tenim ni vot ni paraula en les decisions que ens afecten. Podríem començar esmentant l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat pel nostre Parlament el 2006; uns hi estaran més d’acord i d’altres gens, i l’objectiu d’aquest article no és de debatre sobre la utilitat (o no) de l’Estatut(et), però entenc que el que decideix un 90% de parlamentaris democràticament, no hauria de ser modificat, discutit ni possiblement tombat per 12 persones d’un estat veí.

Però això va ser el principi, i darrerament hem pogut comprovar més que mai que el nostre dret a decidir és nul. Els catalans no podem decidir com ens sentim; els catalans no podem decidir sobre l’educació perquè és competència de Madrid; els catalans tampoc podem decidir sobre la gestió de l’aeroport més important del país perquè estarà dominat majoritàriament (+ del 50%) per Madrid. Si ens arriba immigració il•legal i, senzillament, s’hi vol posar ordre, tampoc tenim poder de decisió perquè ho decideix Madrid. Tampoc tenim competències en energia nuclear i, si se’ns acut (tampoc entraré a debatre-ho) inventar-nos unes vegueries, des de Madrid també se’ns alerta que les divisions territorials es decideixen allà...

Aleshores, en quines qüestions importants podem decidir? És o no un dret? Doncs, ja és hora que decidim, tots plegats, que ha arribat el moment de prendre decisions i fer un pas endavant! S’ha d’acabar això d’anar a demanar almoina i permís a la capital de l’estat veí per moure qualsevol peça del tauler, i la millor manera és divorciant-nos-en perquè ja som grans.

Fa uns dies llegia un article de l’Agustí Bordas titulat “L’Estat espanyol s’enfonsa”, on afirmava rotundament, segons el darrer Informe de Competitivitat Mundial 2009-2010, que la independència de la justícia espanyola ha caigut 4 posicions i s’ha situat per sota de la nigeriana; en àmbits com el “favoritisme en les decisions dels funcionaris governamentals”, l’Estat espanyol es troba per sota de Namíbia i en “transparència de les polítiques públiques governamentals”, l’Estat baixa fins a la 80a. posició d’un total de 133 països, i se situa per darrere d’Uganda i Tanzània. Tot un exemple a seguir... Però, qui vol pertànyer a un país així podent estar millor?

Desgraciadament, pertanyem a un Estat que no ens deixa decidir, un Estat que diversos estudis el posicionen més a prop de països subdesenvolupats, que no pas de la vella Europa; pertanyem a un Estat on la borsa va caure prop d’un 6% perquè els inversors estrangers no se’n fien ni un pèl. No ha arribat l’hora d’alliberar-se’n?

Amb tot, el president de l’Estat espanyol se’n va a esmorzar als EUA i recita, sense tenir en compte que aquí hi ha diverses religions, un vers de la Bíblia; serà capaç de complir també l’article 1.2 de la Carta de les Nacions Unides, que diu: “Fomentar entre las naciones relaciones de amistad basadas en el respeto al principio de la igualdad de derechos y al de la libre determinación de los pueblos, y tomar otras medidas adecuadas para fortalecer la paz universal”? Sembla que no, perquè amb aquest dret universal, tampoc tenim el dret a decidir-ho mentre formem part de l’Estat espanyol.