Arguments per la independència

La premissa és clara. Cal fer el màxim de presentacions arreu del territori per donar a conèixer més i més la nostra associació. I sota aquesta mateixa, aquests dies he intentat recopilar informació per fer una presentació més o menys digne per il•lustrar –si més no intentar-ho– on som i cap a on anem si ho volem; cercar, organitzar, i presentar. No cal ser investigador ni treballar a la CIA per observar que la xarxa és un gran recurs -que sovint no el sabem utilitzar- on hi podem trobar tota la informació que ens fa falta.

I després de la recerca, si us sóc sincer, no sé si he trobat més arguments a favor de no pertànyer a Espanya concretament, que a favor de tenir un estat propi. M'explico. He intentat fer la següent reflexió "Per què marxar d'Espanya, no és un gran país?", que en definitiva, és el que creuen –crec equivocadament- molts dels que ens hem d'esmerçar a convèncer de la necessitat i viabilitat d'una Catalunya independent.

I amb aquest ànim, vaig trobar, a través d’un gran article d'Agustí Bordas, l'informe The Global Competitiveness Report 2009–2010 del World Economic Forum. Aquest és un informe on la gent, suposo que més empresaris que no pas no empresaris, miren fil per randa a l'hora de decidir a quin país del món se'n van a muntar un negoci, fer estudis o conferències... L'informe, que si no m'erro és bianual, hi ha treballat és el prestigiós economista Xavier Sala i Martín i pretén elaborar una sèrie de rànquings entre 133 països d'arreu del món per saber com són en funció d'algunes variables.

És així com, per exemple, ara que està tant de moda, em disposo a cercar la independència judicial. Després de passar el top 10 i alertar-me que Spain (perquè l'informe de 492 pàgines és en anglès) no hi és, vaig tirant avall, avall... avall, avall, fins a arribar a la 60a posició, just darrera de Nigèria. Però fixem-nos en altres variables: confiança pública en els polítics, 50a; favoritisme en les decisions dels funcionaris governamentals, 46a; malbaratament de la despesa pública, 49a; transparència en les polítiques de govern, 80a; qualitat de les infraestructures globals, 28a; deute públic, 85a; qualitat de l’educació primària, 72a; despesa en educació, 72a; nombre de procediments per iniciar un negoci i dies, 10 i 47 respectivament; facilitat d’accés al préstec, 71a; col•laboració empresa i universitat en R+D, 49a... i així fins a un centenar de variables.

Deixant de banda el sentiment de pertinença nacional, qui pot voler formar part d’això podent estar molt millor? Però tranquils, que no tot està perdut. Perquè quan siguem independents, tindrem el merescut respecte internacional, disposarem d’un seient a les Nacions Unides, augmentarem el nostre nivell de vida, podrem prendre les nostres pròpies decisions polítiques, podrem impulsar el sistema català de valors: treball, esforç, estalvi, risc, iniciativa, l’esperit d’emprenedor i la innovació... Però no s’acabarà aquí. Podrem recaptar els nostres impostos i fer-ne el que vulguem, podrem fer inversions on ho creiem oportú, podrem impulsar una justícia eficient i eficaç, tindrem competències en ports, aeroports i immigració. També ens podrem convertir en la porta d’Àsia, podrem ser el quart estat en renda per càpita a la UE, invertir en educació, recerca i desenvolupament per ser capdavanters... No haurem de demanar signatures per tenir seleccions esportives, ni demanar poder parlar català al Parlament europeu... I el més bonic és que només depèn de nosaltres i de la nostra voluntat.

Ja em direu què escolliu. I no fa falta sentir-se de cap manera per veure-ho així, ja veieu que no he entrat amb temes sentimentals o "a tocar la fibra". Com bé deia aquell, una vegada que vaig anar a la consulta: "qui no sigui independentista ...". De nosaltres només depèn que properament els senyors del World Economic Forum ens puguin avaluar.