Carles Costa i Muntadas

Ens tornem a situar a l’actualitat per una dada curiosa. Tot i que fal·laç, en soc conscient. El nombre d’éssers humans augmenta, però la massa cerebral dels individus de l’espècie roman estable i fins i tot sembla que tendeix a minvar. Així doncs, col·lectivament, tenim la mateixa intel·ligència però més repartida. Aquesta equació és utilitzada per l’autor per afirmar, o donar validesa a la Llei de Murphy que resol que la intel·ligència es manté constant, mentre que la població augmenta. D’aquí conclou que és millor, evolutivament parlant, ser estúpid que mort. Per tant, i com a espècie, d’alguna estranya manera subsistim per tornar-nos més estúpids. Com vàrem veure, fins l’home de Neandertal, la supervivència de la nostra espècie, en part, va dependre de la nostra capacitat intel·lectual, de la nostra destresa. A partir d’aleshores, ha anat reduint-se el volum cerebral de manera substancial. Els bebès amb el cap més petit permetien un part molt menys traumàtic, tenien més possibilita...

L’autor segueix advertint que els estúpids són prolífics, i en canvi els intel·ligents no. De fet, assevera que els genis tendeixen a ser estèrils. És una dada difícilment comprovable. Si bé sabem què significa estèril , caldria, en primer lloc, definir què significa geni . Quan parlem de genis parlem de savants ? O parlem de Newton, Tesla, Kant, Ludwig Van Beethoven, cap dels quals amb descendència coneguda, o Bach, Darwin o Einstein que sí la van tenir? Si cerqueu informació per la xarxa, veureu que no és més que un mite. El cert és que no hi ha evidència científica o biològica que certifiqui aquesta premissa o que relacioni l’alta capacitat intel·lectual amb l’esterilitat. No obstant això, el mite és utilitzat per l’autor per afirmar sense pal·liatius que els que acabarien garantint la perpetuïtat de l’espècie serien els borregos.  D’altra banda, l’autor es qüestiona una altra cosa: què fer amb els intel·ligents o millors que, tot i que cada vegada menys, continuen i continuaven...