Balanç 2012 i pròsper 2013

Acabat l’any 2012, crec oportú fer una mica de balanç sobre el que va donar de si el 2012 i com encarem el 2013. Suposo que tothom l’ha fet però jo, no he tingut temps ni massa ganes. Noto que alguna cosa ha canviat a dintre meu aquest any que hem deixat enrere. No sé si és que he madurat o el què però, el cert, és que no sóc el mateix que va començar l’any. 

El 2012 han passat un munt de coses i tothom es pot agafar a les bones o les dolentes. Jo, que sempre he estat titllat de pessimista, m’aferro a les coses realistes. És a dir, sóc conscient que han passat coses molt bones però també de molt dolentes. No m’agafo a cap de les dues, senzillament les veig i les tinc present totes. No hi ha mal que per bé no vingui però, com és natural, tampoc hi ha bé que per mal no vingui. No conec res que sigui bo per a tothom; sempre hi ha algú que en surt perjudicat. De manera que... realisme i racionalisme. El concepte optimisme i pessimista és relatiu; en canvi el de realista no. El que és, és, independentment de si és bo o dolent. 

Bé, doncs, podem valorar a l'alça o a la baixa i a coses personals i/o comunes. Si haig de treure’n una conclusió, no en puc treure cap altra que no sigui positiva. En tots els sentits. Sembla que em contradigui amb el paràgraf anterior però no. Cadascú se sent del que vol o pot i per mi, la realitat ha tendit a ser positiva; suposo que negatiu per algú altre. 

Així doncs, vaig començar l’any amb il·lusió; ja ho vaig escriure quan tocava. El món no es va acabar el passat 21 de desembre i hem acabat l’any. Vaig començar amb feina i l’he acabat amb feina. Per ara, tinc salut. I que duri. Però, com us deia, alguna cosa ha canviat. Aquest any que hem deixat vaig acabar la carrera: Enginyer Tècnic en Informàtica de Sistemes i ja em vaig replantejar el futur. També he escrit un llibre: Construint la meva Catalunya ideal; amb menys èxit del desitjat però l’he escrit. He escrit 135 entrades al bloc! No crec que ho repeteixi. 

I m’he anat despolititzant. No sé si és el terme correcte però, no és que hagi arribat a la conclusió que no val la pena amoïnar-se per les coses que no depenen d’un mateix, sinó que ho he començat a posar-ho en pràctica. Així doncs, m’he donat de baixa de l’Instagram, del Facebook i fins i tot del Twitter. Francament, no crec que m’hi trobi a faltar ningú. Amb la gent que hem de mantenir contacte el mantenim fora de les xarxes socials i amb la resta, pràcticament eren fruït de la petita aventura política. Així doncs, he fet net. S’haurà acabat que em confonguin amb en “Carles Costa, TV3, Londres”. Tanmateix, sempre ens quedarà Google+. D’aquí un temps, ja aniran venint. El 2012 també va ser l’any que em vaig donar de baixa de Reagrupament. Així, doncs, sembla que he trencat força amb tot el tema polític. Ep! Però, com ja va dir Plató, això no vol dir que deixi de reflexionar-hi. Durant les darreres setmanes he intentat no escriure’n però, no vol dir que no hi pensi. A veure si em ve la inspiració per tornar-hi a escriure. 

Què més? Vaig començar el màster en informàtica però, ni l’he seguit ni l’acabaré tampoc. Toca viure. Així de senzill. Sempre he dit que, per sobre de qualsevol cosa, sóc Persona Humana; i, d’alguna manera, és amb això amb el que em vull adobar, madurar i especialitzar. Deixar de perdre temps en coses que no m’aporten res o no em són agraïdes i invertir-lo a coses més profitoses. Fins i tot em sembla que ja no tinc el vertigen que tenia abans. 

El 2012 també ha mort el darrer gran patriota de Catalunya: Moisès Broggi. Descansi en pau. Després d’Heribert Barrera, quedava ell. D’ençà d’aquesta generació i possiblement de Jordi Pujol, no hi ha hagut cap altre polític amb ganes de fer-se immortal pels mortals; de passar a la història. Ara, sembla que potser farà un tomb però... ja ho veurem. No em passa per alt la gran manifestació i les eleccions. Si us he de ser sincer, us dic el mateix que sempre: ja m’avisareu quan arribeu a Ítaca. Aquest vídeo resumeix a la perfecció la política dels darrers... 35 anys?

Com ha passat el temps, oi? Total, quan els catalans deixem de bordar i mosseguem, potser serà massa tard però bé, s’ha d’anar al ritme que marca la majoria; encara que això comporti la possible extinció. Per sobre de tot, som demòcrates. 

I, del 2013? Doncs mireu, jo, tinc bones sensacions. Ara mateix, tinc ganes de fer coses i viure la vida. No vol dir malviure-la o tirar-ho tot per la borda, sinó gaudir-la. Vaig acabar els estudis i ara toca fer coses que m’agradin. En aquest sentit, un parell o tres de projectes al cap. I fer-se gran, com a persona. En termes globals... ja ens ho trobarem. Sempre he dit que al món i manquen persones i hi sobra gent. Ho subscric encara avui. No és el món qui avança, sinó el conjunt de la societat que retrocedeix. Ho veig així. I d'aquesta manera, el món i tots plegats coincidim al mateix punt temporal. Doncs vivim-lo de la millor manera possible, no? A saber què ens passarà a tots plegats... però, com bé diu la paraula no cal preocupar-se; és a dir, no val la pena ocupar-se d’una cosa que encara no hi és: pre-ocupar-se. 

A nivell polític? Ja he defensat en diverses ocasions que l’actual escenari era, dins del dolent, el millor possible. Ja vaig escriure les meves conclusions al respecte (aquí, aquí, aquí i aquí). Si la situació millora, perfecte però, el que ens ha de quedar clar perquè ha quedat del tot demostrat és que si empitjora, també perfecte. Ja hem pogut veure (tristament) que quan pitjor, millor. Així doncs, si millor, perfecte, si pitjor, també. 

Si voleu un consell, no us ofusqueu. Tothom diu que el 2013 serà un any horrible. Jo no ho veig així. Fins fa quatre dies havíem de fer cas als maies perquè acabaven un cicle però ara no els farem cas quan diuen que el 13 és un bon número; coses de la raó humana. Amb tot però, tothom té una perspectiva tant i tant pèssima, que qualsevol cosa ens animarà i ens llevarà un somriure. Doncs compartim-lo.