Declaració de sobirania (3)

Avui seguim amb la saga de la Declaració de sobirania; tercera i última entrada. Ho havíem deixat amb els tres exemples i visions. Bé, doncs, per altra banda, anecdòticament, si Catalunya té caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà, quina necessitat hi ha de autoatorgar-se el dret a decidir? Si tant caràcter té, hauria de fer ús del dret a l’autodeterminació i llestos, no?

“Sisè. Europeisme. Es defensaran i es promouran els principis fundacionals de la Unió Europea, particularment els drets fonamentals dels ciutadans, la democràcia, el compromís amb l’estat del benestar, la solidaritat entre els diferents pobles d’Europa i l’aposta pel progrés econòmic, social i cultural. 

Setè. Legalitat. S’utilitzaran tots els marcs legals existents per a fer efectiu l’enfortiment democràtic i l’exercici del dret a decidir”. 

En aquest punt, convé recordar la carta de les Nacions Unides on no diu absolutament res sobre el dret a decidir però sí que fa esment concretament al dret a l’Autodeterminació de tots els pobles. Ho vaig escriure quan deia que la independència sí és constitucional. 

Així doncs, què? Doncs a esperar que tot vagi pitjor i que anem obrint els ulls (madurant). Primer va ser Artur Mas quan va dir que si el tema de la consulta no anava bé no descartava eleccions anticipades. Llavors he sentit altres personalitats (Agustí Bordas) a dir el mateix i la setmana passada fou Oriol Junqueras que va dir que si això no funcionava, s’haurien de fer eleccions amb un punt concret: declaració unilateral. Molt bé!!!! Mica en mica, hi anem arribant tots. Estic content d’haver donat suport a les darreres eleccions a una formació que tenia el pla bé de la declaració unilateral. Concretament, E(RC), deia en el seu programa electoral: 

“Aquesta situació de tensió política, legitima una sortida democràtica unilateral per part del poble de Catalunya mitjançant el dret de decidir; és a dir, amb la convocatòria d’un referèndum –o de declaració unilateral per part del Parlament de Catalunya, en última instància– d'acord amb el principi democràtic universal (el dret a l'autodeterminació actualitzat en el context social i econòmic del segle XXI, que compta amb precedents en el marc de la jurisprudència internacional)”. 

No cal que busqueu cap referència al programa electoral de CiU, perquè no explicava cap pla B. No dic que no el tinguessin, només dic que no el van explicar i, com que no el van explicar, no sabia que el tenien i en cap cas hi podia donar suport. 

Amb tot, continuo pensant el mateix, no crec amb la via del referèndum. Jo, d’ençà dels inicis de Reagrupament que defensava, he defensat i defenso la declaració unilateral. Jo, personalment, no m’he mogut ni un mil·límetre en referència a aquest aspecte. Sempre he cregut el mateix, el mateix principi i proposta. A més, crec que l'única empara legal és sobre el dret a l'autodeterminació i no pas sobre el dret a decidir, que, en qualsevol societat mitjanament lliure i democràtica, és implícit.

Arribats al punt culminant i vertaderament interessant sobre aquesta història, se’m plantegen dues preguntes: 1) Podrem fer-ho? i 2) Què en quedarà de Catalunya? No són preguntes que em faci ara, sinó que ja han estat recollides en aquest bloc. 

La primera de les qüestions, va en la línia que no complir la legalitat espanyola sense rebre cap conseqüència, és d’una ingenuïtat infantil que espanta. És a dir, si fan el que volen fer i no compleixen la llei de la qual formem (encara) part, armaran de raons als espanyols perquè algú depuri responsabilitats polítiques i legals. Tots coneixem de què formen part i la legalitat espanyola; si no ens agrada, n'hi ha prou en marxar i fer-se la pròpia llei. Quan arribi el moment, ja s’ho trobaran i ja s’ho faran. Cas que algú vagi a la presó, la llei espanyola la qual es desobeirà tot i formar-ne part, els avalarà; crec que fins i tot internacionalment. Com és normal. Jo, sóc el primer que vull que es compleixi la llei. Si intervenen l’autonomia de Catalunya, el mateix. No ho pinto dramàtic. Solució? Desobeir la legalitat espanyola TRENCANT amb ella i si no, què tal si tots ens fem la llei a la nostra mesura? Un cop no en formes part, no et poden fer res i t'empares sota legalitat internacional (la del dret a l'autodeterminació, per exemple). D’altra manera, si intervenen l’autonomia, deixant de banda que crec que legalment no es poden fer unes eleccions fins el 2014 (no se’n poden fer dues al mateix any), com les pensen convocar? Ho deixo a l’aire. 

La segona de les qüestions, s’explica per si sola. Des de la primera aventura de l’estatut(et), segona de pacte fiscal i ara el tema de la consulta, hauran passat un mínim de 10 o 12 anys. En el transcurs d’aquest temps, hem perdut com a mínim uns 150.000 milions d’euros (a raó d’uns 15.000 per any i essent benèvol), patrimoni que mai més la Generalitat recuperarà o ho farà a preus estratosfèrics i munt de benestar. Arribats a aquest punt, sí, serà una gran cosa però, calia perdre tant i tant per tal que la societat catalana obrís els ulls? A qui reclamem tot el perdut?

Per acabar amb aquest tema, ahir em va sorprendre gratament l’article del Nació Digital de Montserrat Nebreda, advocada, jutge i professora a la universitat: "El ratolí i el gat jugant al dret a decidir". Alguns n’han fet ús quan avalava la independència amb articles però, entendré que aquest darrer article faran com si no existís perquè no agradarà llegir-lo. Comença amb un prometedor “No vam encertar-la gaire el passat dia 23 al Parlament”, segueix amb “Però el que ens ha d’importar és el paper, i el paper diu que tenim dret... a exercir el dret a decidir (!) i que som subjecte jurídic sobirà, és a dir, que ja hem exercit en el passat el dret a decidir ser sobirans jurídics....” i acaba començant el darrer paràgraf amb “La sobirania política sols existeix exercint-la”. A mi m’han calgut tres entrades però a ella, molt més entesa que jo, ho ha sabut sintetitzar molt millor amb un breu article.