Amb xantatge no anirem enlloc

Ha arribat un punt que escriure és relativament perillós i/o fal·laciós; particularment, m’és fàcil caure en algun parany. M’explico. Com bé he defensat en més d’una ocasió, el periodisme està de cap a caiguda, de manera que el sol fet de la necessitat de vendre, fa que vagin a la captura del lector a través del titular. Un cop has llegit tres o quatre titulars i has caigut en el parany d’entrar a la notícia i el contingut no es correspon amb el titular, et sents enganyat. Aleshores és quan caus en el parany de generalitzar i al final acabes per restant credibilitat als mitjans i als periodistes. No envà, sovint alguna cosa és certa. Les dues d’avui podrien ben ser-ho. Sota aquesta premissa és amb la que em baso per escriure el d’avui.

Sembla ser que fa alguns diumenges en una entrevista al diari Ara, Artur Mas va afirmar: “Els catalans han d’entendre per ells mateixos si és important que els que piloten aquest procés tinguin força. Per això ara la gent ha de fer aquesta reflexió: els líders que tenim, els reforcem o no? (...) És veritat que quan es parla d’aquest procés a Espanya no es parla dels catalans, ni de Junqueras, ni d’Herrera. Es parla del “desafío de Mas”. Al final es personalitza en mi. I els que volen enfonsar el procés, creuen que si cau aquesta persona, cau tot". Posteriorment també vaig llegir el titular de "Allò que minva el lideratge de Mas, minva la força del moviment"; frase atribuïda al president Pujol.

Em fa la sensació que tornem a caure en paranys no polítics o que em volen donar gat per llebre. O, més que afirmar-ho tant rotundament, potser és necessari que hi reflexionem tots plegats. En primer lloc, em fa la sensació que qualsevol eleccions que hi hagi actualment (europees primer, segurament autonòmiques i segurament municipals perquè no crec que siguem independents al 2015), ens voldran fer creure que l’important no són les eleccions, sinó que l’important és donar suport a una persona; ja ha passat en anteriors. Jo, sóc independentista però per sobre d’això, sóc demòcrata i més per sobre encara tinc una certa dignitat. No barregem naps amb cols. Amb xantatge emocional no anirem enlloc. No és la primera vegada que CiU ho fa. Recordo perfectament que a les anteriors autonòmiques volia que donéssim suport a tot un programa electoral (retallades incloses) just a canvi del maleït dret a decidir.

Estic totalment d’acord en el fet que qualsevol polític que emprengui (no confondre en liderar) alguna cosa que interessi, hauria de rebre el suport per part de qui li interessi. És per això que quan Joan Carretero va emprendre l’aventura de Reagrupament li vaig donar suport; és per això que quan Oriol Junqueras va emprendre l’empresa de canviar aquella E(RC) li vaig donar suport. I és per això que no he donat en cap moment suport a Artur Mas perquè s’ha trobat (a saber si voluntàriament) davant de tot però, no ha emprès absolutament res. Bé, menteixo. Va emprendre la traïció al Parlament de Catalunya en repactar un estatut(et) aprovat pel 92% dels diputats per evitar anar un pas més enllà. Pas més enllà, recordem-ho, que fou la martingala fiscal per evitar un pas més enllà. Pas més enllà, recordem-ho…. I així fins el dia que convoqui eleccions.

Per tant, alerta, no sóc jo qui ha fet la llei electoral. Tampoc els polítics catalans. Tristament. Fóra una bona oportunitat per presentar-la ben aviat i tenir llistes obertes per donar suport explícitament a persones i no només a projectes. Actualment, no hi ha aquesta opció. En teoria votes i/o dónes suport a un programa electoral i compres tot el pac. Ja m’agradaria disposar del sistema alemany o britànic -potser ho són els dos- en el qual votes per una banda una llista oberta (persones) i per l’altra el projecte del partit polític. Fer-nos confondre una cosa per una altra… parany! Jo, tinc una dignitat i per aquí no hi passo. És més, tenint en compte que no hi ha llistes obertes, la manera de donar o no suport a un polític, entenc que és a través de mocions. Nosaltres, de moment, podem escollir pacs tancats, i els diputats que van dins del pac són qui escullen les persones i els hi fan, cas del president, mocions de censura i/o de confiança.

En les darreres eleccions europees, vaig donar suport a CiU i a Tremosa i, realment n’estic contenc perquè ha estat un dels diputats que ha fet més feina; ho he dit sempre, a mi no em fa recança votar CiU si s’ho mereix; com la minoria de la gent, voto en funció dels interessos i no per tradició. Mas ha d’entendre que el projecte independentista va molt més enllà que la seva figura i que si vol suport, ha d’emprendre alguna cosa (feu una cerca al Google posant “Mas demana” i veureu quants resultats surten; feu la mateixa operació per “Mas ofereix” i no crec que n’hi hagi massa). Unes eleccions -que ho canviïn- no són per donar suport a una persona, sinó per donar suport a un projecte. L’important no és el qui, sinó el què. I, particularment, m’és ben igual que lideri aquest procés mentre el procés tiri endavant.

Dit tot això, un parell més de reflexions. L’important en el cas de les eleccions europees, crec que són dues coses: 1) veure el suport que puguin tenir els partits proindependentistes i 2) veure el suport que els catalans donen a Europa. En el cas del primer punt, CiU (per ara l’incloc o m’agrada incloure’l dins dels partits proindependentistes) presentarà unes polítiques, ERC en presentarà unes altres i segurament ICV unes altres. L’important és que quedi palès que els catalans donen suport a aquestes partits. La suma és l’important i, fins i tot, la veritat és benvinguda ja que significa que la independència no només ve de la centra-dreta sinó que és del tot transversal. En referència al segon punt… Ho deixem per una propera entrada.