La #DUI s'albira (2)

Recuperant el fil de la darrera entrada (comencem a obrir els ulls) i, fent ús de l’article 75 de l’estatut(et): “El president o presidenta de la Generalitat, amb la deliberació prèvia del Govern i sota la seva exclusiva responsabilitat, pot dissoldre el Parlament. Aquesta facultat no pot ésser exercida quan estigui en tràmit una moció de censura i tampoc si no ha transcorregut un any com a mínim des de la darrera dissolució per aquest procediment. El decret de dissolució ha d’establir la convocatòria de noves eleccions, que han de tenir lloc entre els quaranta i els seixanta dies següents a la data de publicació del decret en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya”, el moment clau que viurem aquest any seria alguna data durant el mes de setembre. No conec la llei electoral ni sóc jurista però les coses haurien d’anar per aquí.

És evident, com he explicat força vegades, que Mas no pot convocar un referèndum sense el consentiment de l’estat espanyol. Convocar no vol dir, com ha estat fins ara, que la consulta es farà sí o sí i que no vol sentir a parlar d’eleccions; les paraules se les emporta el vent. Convocar significa publicar la convocatòria de la consulta/referèndum al DOGC. Si bé la llei de consultes ni tan sols existeix, si se li acudís publicar-ho al DOGC, incorreria en una il·legalitat i n’hauria d’assumir les conseqüències. D’altra banda, si ho hagués de fer, ho ha de fer amb un cert termini (un temps abans del 9N; no ens pot avisar d'un dia per l'latre). Això ens porta a que hi ha una data de caducitat de la possible convocatòria de la consulta i, alhora, un termini màxim pel pla B (D en aquest cas com vam veure) tenint en compte que l’anterior hauria fracassat (recordeu que al cap de pocs dies de tenir el no oficial a la martingala fiscal ja va convocar eleccions). És a dir, abans de dos mesos del 9N ja sabrem si hi ha consulta o no. Com que presumiblement no n’hi haurà, caldrà convocar eleccions perquè la via estarà morta i esgotada com quan es va esgotar la via de la martingala fiscal.

Tot plegat penso que ens porta al setembre perquè crec que s’ha de publicar al DOGC entre quaranta i seixanta dies abans. Tal i com ho veig, Espanya podria allargar la resolució de la Declaració de Sobirania (la qual ja vaig escriure que no tenia cap mena de sentit perquè si fos certa on demanarien a l’estat espanyol permís per fer un referèndum; va donar per una segona i tercera part) fins a l’estiu. A l’agost, tothom està de vacances i és un bon moment per fer segons què; estiuejants per la independència. Resolució de la Declaració de Sobirania, Diada amb la gent amb les mans alçades amb una butlleta demanant votar, convocatòria (per fi!) d’eleccions i eleccions el 9 de novembre.

Fi de la història? No, no, no. Eleccions no vol dir independència. Cal que la gent ho tingui clar. Per explicar-ho, sempre poso l’exemple de la publicitat a la camiseta del Barça. Que els socis-compromissaris donessin el vist-i-plau a posar publicitat a la camiseta en una assemblea, no va significar que l’endemà li posessin. El que varen fer els socis-compromissaris fou donar legitimitat, permís, a la junta del Barça per tal que posessin publicitat. En el cas de les eleccions, serà semblant. Els partit polítics plantejaran un programa electoral on contemplaran la DUI (possible punt en comú de les forces independentistes) als electors i els electors hi donarem suport o no. Un punt comú (la DUI) i llavors les corresponents polítiques de dretes i d’esquerres segons cada ideologia. Al cap i a la fi, la DUI l’han de fer una majoria parlamentària i mentre 68 dels 135 diputats hi votin a favor, tan se val si són de CiU (possiblement C sola), ERC o CUP. Haurem convocat unes eleccions (del tot legal), tindrem cens on tothom podrà votar (del tot democràtic), podrem aprofitar totes les infraestructures de l’estat espanyol (embaixades, urnes...) i la festa de la democràcia no ens costarà ni un euro.

Un cop els parlamentaris tinguin la legitimitat per fer la DUI, s’ha d’obrir un procés de negociació de repartiment de vents (actiu, passius, drets i deures) amb l’estat espanyol i, sobretot i entenc que ja es deu estar fent, diplomàcia internacional i estructures d’estat. Un cop tinguem tot això enllestit (pot trigar un o dos anys perfectament i cal fer-ho bé i sense precipitar-se), sí, declaració unilateral d’independència. Un nou país us saluda, món!

Per tant, és motiu per estar content. Tanmateix, els arbres no poden fer que no veiem el bosc. És a dir, que hàgim arribat aquí i estigui molt content i feliç de ser-hi, no treu que tots plegats ens ho hàgim de fer mirar per no caure en els mateixos errors una i altra vegada. Fa molts anys que tot plegat dura i tot el que hem perdut, perdut està. No recuperarem aquells 3000 euros per català i any que significa l’espoli fiscal (podria tenir perfectament un bon nou cotxe); no recuperarem els immobles que s’ha venut la Generalitat, com tampoc podrem recuperar el temps perdut i la manca de benestar que estem patint o les oportunitats de tractar bilateralment amb altres països i arribar a tenir-hi convenis.