Reflexions de les eleccions #14F

Diumenge tarda. Em disposo a escriure l’entrada que hauria de sortir dimarts sense gaire ànim. Però surt avui. Suposo que era previsible que després de la precampanya i campanya més rara de la història hi dediqués algunes reflexions. Francament, em costa. Entre altres coses, perquè en el moment d’escriure aquestes línies ningú sap què està passant o passarà quant a l’arc parlamentari (potser mereixerà alguna entrada avaluant els resultats?). També, el fet que han sigut les eleccions que he seguit amb més desinterès. Finalment ho han aconseguit. Si aquestes eleccions s’haguessin produït fa deu anys enrere, segurament la proliferació d’entrades al bloc hauria estat notable. Afortunadament (o no), no ha estat al cas. Només he dedicat una entrada a les eleccions, aproximació al 14F. 

La Junta Electoral espanyola havia proclamat vint-i-tres candidatures que finalment s’han pogut presentar-se a les eleccions. Que sigui un número primer deu ser pràcticament l’única nota positiva. Tanmateix, d’aquestes vint-i-tres, al final penso que es reparteixen o es poden repartir el pastís unes onze: Ciutadans; Candidatura d’Unitat Popular (CUP); En Comú Podem; Esquerra Republicana de Catalunya (ERC); Junts per Catalunya (JxCat); Partit Nacionalista Català; Partit Popular de Catalunya (PPC); Partit Socialista de Catalunya (PSC); PDECat; Primàries de Catalunya, i Vox. Val a dir que no m’he llegit els programes electorals de cadascú ni falta que n’ha fet. Tanmateix, penso que sí que es pot reflexionar una mica sobre alguns d’ells. Per uns moments, aprofitant que estem en època de carnestoltes, em disfressaré d'analista polític per uns instants.

Ciutadans: el Titànic en versió política. Ciutadans era Albert Rivera i sense Albert Ribera no hi ha Ciutadans. D’ençà que va agafar el timó Inés Arrimada han perdut bous i esquelles. I més, des que va decidir anar-se’n a Madrid. I la que havia de ser la garant a Catalunya els ha fet el salt amb els originals: el PP. Roda món i torna al born. Quant a la CUP, confio que hagin guanyat en vots i escons. Efectivament, és la meva esperança i confiança. No pas perquè hi simpatitzi, que no ho faig, sinó que tinc el desig que un govern independentista necessiti el seu suport i els hi doni amb una sèrie de condicions. Per tant, un eventual suport a la CUP és pura estratègia per fer-los posar les piles als qui de veritat tindran la batuta (esperem!). En Comú Podem... què queda d’aquell moviment del 15M? Què queda, fins i tot, de l’Ada Colau primigènia? Avui, una força esquerra i esquerrenosa més. No els he seguit, però tampoc m’han cridat gens l’atenció. Suposo que acumularan alguna mena de desencís que es traslladarà a les urnes. És una espècie que en qualsevol moment pot caure en la categoria de perill d'extinció. 

ERC mereix un capítol a part però no hi vull perdre el temps. No soc l’únic que té la percepció que no són aigua clara. Diria més, el cromosoma T els delata. Van de traïció en traïció i tiro perquè em toca. La realitat els farà tornar a tocar de peus a terra (espero). No fa la sensació que estiguin per la independència i només fan que buscar excuses per no assolir-la. El nom del seu partit il·lustra perfectament les seves preferències: esquerra, republicans, i de Catalunya. O, dit d’altra manera, Catalunya és l’última de les seves prioritats. Davant de tot, hi hauria govern. És a dir, volen governar i amb forces d’esquerres... que si poden faran un tripartit o quatripartit, vaja... JxCat... tots els meus respectes pel molt honorable president Puigdemont. El president que va declarar la independència i la va suspendre als vuit segons. Pel primer li havíem donat suport i fet confiança, pel segon s’ho va treure de la màniga. Per tant... ignoro que farà o faria la Borràs amb el suport de la nostra alcaldessa... però ho sento... quan s’ha fet tanta confiança cega i donat tantes oportunitats, cal fets i no paraules per poder continuar rebent suport. Si el perden s'ho han ben guanyat a pols i en són els únics responsables.

En referència al Partit Nacionalista Català, què voleu que us digui? Em sembla una més que vol viure de la política. Intueixo que buscant l’analogia amb el PNV (Partit Nacionalista Basc, tot i que en espanyol és Vasco), em sembla que li falta molt i no crec que hi arribi. Llegia en una entrevista a la Marta Pascal que apostaven per un pacte fiscal (hola????) i un referèndum pactat. De veritat? Missatge al PNC i a la Marta Pascal: per què no apostem per un nou estatut(et) d’autonomia? La seva proposta és un insult a la intel·ligència i podrien haver posat, simplement, que volen tornar a posar una pastanaga perquè els quatre ases (que encara en queden molts) continuïn perseguint l’anhelada pastanaga. No necessitem aquests quists al Parlament i confio que no hi tinguin representació. Quant al Partit Popular, suposo que es recuperarà una mica. No sé si és bo o dolent. El PNC seria la dreta moderada catalanista, i el PP seria la dreta moderada espanyolista. En el fons penso que cerquen el mateix, la no independència de Catalunya. Uns posen una pastanaga per eternitzar el tema i no assolir-ho mai. Els altres almenys són clars i diuen que no la volen i lluitaran perquè no sigui possible. Però, com deia, són la dreta moderada i potser és millor que rebin més suport aquests que altres. 

Sobre el PSC, Déu ni do. Caldria una entrada per parlar d’ells, i una més per parlar sobre la meritocràcia. No en termes polítics, sinó en qualsevol aspecte de la vida. El pitjor ministre del govern espanyol i el que pitjor ha gestionat (per dir-ho d’alguna manera) la crisi de la pandèmia el retornen a Catalunya perquè es presenti a les eleccions. Poso èmfasis en aquest «el retornen», perquè entenc que no n’estan contents i el retornen per defectuós. On? en teoria, a gestionar Catalunya. El que no volen per ells li han trobat una sortida a Catalunya. Francament, o bé no creuen en les seves possibilitats o els importa ben poc Catalunya. Em decanto per aquesta segona, ja que tot sembla indicar que rebran molt suport. Que també és digne d’anàlisi per part de l’electorat socialista... Entenc que es vota un programa i partit però una mica també el qui ha de dirigir... 

Què dir de PDECat? Entenc que serà la sorpresa, el sorpaso, que diuen. L’herència de Convergència, vaja... i Convergència té un vot molt fidel. Suposo que és una espècie de PNC però amb caché. I el votant de Convergència és conservador i no arrisca amb coses noves: més val boig conegut que savi per conèixer. I la Pascal, als seus ulls, és l’ovella negra que s’ha esbiaixat, i la Chacón és l’hereva del Pujolisme i del Mas, de manera que rebrà força suports. També ha aparegut discretament Primàries de Catalunya. No en sé dir res... em sembla que no anirà més enllà d'un bonic projecte. 

Finalment, Vox. Gent perillosa. Quan vaig fer la sèrie dedicada al nazisme no pensava que la darrera entrada la publicaria en la setmana de les eleccions. El nazisme i el feixisme històric (Mussolini, Stalin, Franco...) sabem com va començar i com va acabar. Això, ens hauria de permetre no caure en els mateixos errors que el passat. Ja veieu que parlo amb condicional. Aquest partit polític sabem com ha començat i sabem per on camina. Ho vàrem comprovar fa uns dies a Vic, Salt... Ja van irrompre al Congreso de los Diputados i ara tot fa pensar que entraran el Parlament de Catalunya. És una tràgica i lamentable notícia. Es demostra la feblesa d'una democràcia quan el sistema permet que hi entrin grups que la volen destruir per dintre (per exemple, l'antic NSDAP alemany). I aquest és el cas. 

Tanmateix i per acabar, d’aquestes eleccions caldrà treure’n una conclusió principal: quants n’hi ha que volen la independència i quants s’hi oposen? Aquesta és la diatriba a resoldre. Que Vox entri al Parlament és dramàtic però cal avaluar-ho en suma de vots de PP, Ciutadans i els seus. És a dir, els votants d’aquest perfil hi han sigut sempre, i van canviant o poden canviar el sentit del seu vot. Dit d’altra manera, si ara C’s i PP tenen n diputats, no sé fins a quin punt és rellevant que C’s, PP i Vox tinguin si fa no fa els mateixos (suposo que menys). Canviarà el discurs però la base és la mateixa, tot és extrema dreta. Vull dir que per amagar el problema no deixa d’existir. I el problema no és la representació parlamentària (que també), sinó la gent que els dona suport i és aquí on cal posar el focus i treballar-hi. Seguint amb la mateixa diatriba, també caldrà veure com s’aplica el divideix i venceràs. No crec que hi hagi hagut mai tantes forces catalanistes i independentistes. Tornem a demostrar que no sabem estar per la labor. La relativa bona notícia és que els altres sembla que, incomprensiblement, segueixen la mateixa estratègia. 

Veurem els resultats aquest vespre. O demà... alguns ens n’anirem a dormir abans de saber-se.