Productes de temporada

Cada vegada em costa més trobar temes dels que parlar... suposo que és relativament normal després de 540 entrades al bloc. Això mateix ja és un gran mèrit i algun dia hi hauré de fer referència. Suposo que també em costa perquè, de manera gens forçada, he anat aparcant els temes polítics per coses més... no diré importants perquè la política n’és. El que vull dir és que si em dediqués a parlar de política acabaria escrivint el que escrivia fa anys. Es pot dir que no ens hem mogut gaire malgrat cada dia omplen pàgines i pàgines del diari per no aportar pràcticament res nou. Tot amb tot, el que concloc de tot plegat és que haig de llegir més per poder aprendre més coses i compartir-les. Això, o obrir una secció de gastronomia i cuina, que en cap cas ho descarto.

Doncs avui anava a parlar del cafè, però abans de posar el títol m’han vingut al cap els pèsols que em vaig menjar el cap de setmana passat. No eren els primers de la temporada, perquè ja fa dies que en menjo. Però, renoi, quins pèsols. I això em recorda a la importància dels productes de temporada. Ja ho avançava quan parlava de les nespres. Hi ha qui pensa que és millor menjar sempre el que un vol, i ho entenc. Però jo soc dels que pensa que cada cosa al seu temps. Les raons són molt simples.

En primer lloc (no per ordre d’importància, sinó perquè hem de començar per alguna cosa), la felicitat, el gaudi, el plaer de poder tornar a menjar quelcom després d’un temps sense poder-ho fer. El valor de trobar a faltar les coses i recuperar-les. Potser també valdria per una altra entrada. Si estàs un temps sense menjar el que sigui, quan ho recuperes, ja només per això de segur que té millor gust. I aquesta característica no passa si menges el que vols quan vols, sinó només quan ho menges quan pots. No tornaré a posar l’exemple de les nespres, sinó de les maduixes. Maduixes, avui en dia, segurament n’hi ha tot l’any, com els tomàquets i tantes altres coses. Però, no em negareu que és tot un plaer, a la primavera, començar a menjar aquelles primeres maduixes del Maresme. Tot l’any esperant-les i quan arriba el moment, som-hi com si no hi hagués un demà.

Doncs aquest any m’ha passat quelcom amb els pèsols. Per cert, ara recordo que també m’he posat les botes amb les carxofes mentre n’era temporada (encara en trobareu però ja comencen a no ser-ne). Confio que hauré fet una bona neteja del fetge! Però retornem als pèsols. Curiosament —o no— diria que no se’n troben tot l’any. No cal dir-ho, parlo dels frescos i de proximitat. Del Maresme, en aquest cas. Deu fer unes setmanes que n’hi ha, ara no ho recordo. Només veure’ls em demanaven que me’ls emportés. A més, quan els trobes com els estic trobant aquesta temporada, encara fan de més bon fer. Protegits per la seva tavella però veus que dintre la mateixa hi trobaràs el preuat llegum talla XL. Espectaculars.

En segon lloc, també alguns direu que és el mateix, però penso que no ho és. Malgrat es pugui trobar un producte tot l’any, no és el mateix quan el producte s’ha creat i crescut de manera natural que no pas sota un hivernacle o ves a saber on. Estic convençut que això, el producte ho percep i no es fa de la mateixa manera. No rep el mateix un producte que ha rebut el vent, l’escalfor i la llum del sol de manera directa que no pas el que li han posat un ventilador i una estufa! No pot ser el mateix. M'hi nego rotundament. Per tant, un producte de temporada sempre és millor que fora d’ella. Penso que ha de ser de calaix. Entre altres coses, perquè la natura és sàvia i dona els fruits a qui els ha de consumir en temps i forma. Per tant, ara toca pèsols (i faves).

Per acabar, com feríeu els pèsols? Jo, després de provar-ho de diverses maneres, ho tinc claríssim. Soc molt de la cultura del restaurant Mugaritz que menys és més. En aquest cas, el procés de menjar pèsols comença en la compra i quan a casa es treu la tavella. Alguns els farà mandra... per mi és pur romanticisme i ja fa que aquells pèsols i tu tingueu un tracte o vincle especial. Pensareu que se me n’ha anat la pinça, però ho visc així. Un cop treta la tavella, si són dels de talla XL, fan un goig terrible. Queda fer-los. Jo, penso que la millor manera de fer-los és al vapor i sols. Hi podeu posar patata i/o pastanaga, naturalment, però si el pèsol és bo, a mi la patata m’hi sobra. Amb una olla, dos dits d’aigua, i una vaporera (ves si és simple) queden espectaculars. Jo els hi deixo uns vint minuts. Acabat el temps, hi ha qui els posarà en aigua i gel per parar la cocció i que conservi el color verd intens. Jo no ho faig perquè el color no em preocupa, sinó el sabor. A més, que caldria reescalfar-los. I, per mi, el millor és posar-los en un plat (aprofitant que ja són calents), posar-hi un polsim de sal i un raig d’oli d’oliva verge extra d’extracció en fred. No necessiteu res més per menjar un plat excel·lent. I, aprofiteu ara que és la temporada!