Setmana Sense Soroll

La setmana passada es va celebrar la Setmana Sense Soroll: del vint-i-sis d’abril al dos de maig. S’aprofiten aquests set dies per promoure iniciatives en el marc de la prevenció de la contaminació acústica. Algunes d’aquestes haurien de ser la sensibilització i l’educació ambiental amb l’objectiu de donar visibilitat a les eines de gestió i control per optimitzar recursos i poder oferir una solució més ràpida i eficaç. Aquest any, el lema era «Stop soroll!» i tenia com a objectiu posar en valor totes aquelles actuacions i/o accions que permetrien millorar la qualitat acústica del nostre entorn. A Vic, o ve va passar de llarg, o realment l’hem celebrat amb festival de models de tubs d’escapament de cotxes.

Més aviat penso que ha passat de llarg, perquè en el canal que l’ajuntament té al Telegram no hi he vist cap referència. Sí que n’he vist, en canvi, sobre els patinets i bicicletes. Per enèsima vegada, diuen que volen educar la gent, quan hom sap que la majoria només s’educa a base de mastegots. I fins que no es posi algú en una cantonada i vagi multant els que van per voreres, menors en patinets elèctrics, i fins i tot més d’una persona a sobre... no ens en sortirem. Però no vull pas parlar de patinets, que també mereixeria entrada apart. Parlem del soroll.

I és que en l’eix de la carretera de la Guixa i l’avinguda dels Països Catalans la cosa s’ha convertit en insuportable. I d’aquí la meva ironia que Vic s’ha afegit a la SSS desplegant tot un recital de notes (essent irònic, és clar) grolleres sortint de tubs d’escapament de cotxes d’aquells... quan era més jove tenien un nom que no el vull escriure. Tanmateix, el fet que la setmana passada fos la SSS és irrellevant. Això, o Vic s’hi va sumar fa mesos i s’hi ha quedat de manera permanent. Ja fa temps que ho denuncio i la cosa penso que ja ha sortit de mare. I espera’t. Tot i així, tampoc crec que ningú mogui un sol dit encara. I també es posa més en evidència les dues ciutats de Vic i el passotisme que hi governa (no només políticament).

Curiosament, la SSS també s’encetava amb una notícia a El 9 Nou sobre l’interiorisme del silenci. Ivonne Muñoz, de Sant Julià de Vilatorta, ha posat en marxa un projecte de creació d’espais de silenci per a escoles, empreses o domicilis particulars. Em sembla fantàstic, de veritat. No obstant això, de què serveix tenir espais de silenci interiors si quan obres la finestra només sents que soroll? Amb el benentès que els espais que deu crear deuen ser tancats... perquè en espais normals, amb finestres tancades se senten igualment. I aquí ve la queixa que Vic no fa absolutament res per garantir un mínim de benestar acústic.

Quan dic que no fa res ho dic en coneixement de causa. En alguna ocasió em van dir que ja sabien què havien de fer, però 1) tinc els meus dubtes; 2) no hi ha mitjans, o 3) no els interessa. Jo em decanto per aquesta tercera opció. Vull dir que tot plegat és molt més senzill del que sembla. Alguns s’haurien de posar en aquest eix. Potser, ni tant sols això. Amb un sonòmetre i una càmera seria suficient... però si no volen invertir en material, amb un parell de persones seria suficient. Algú podria dir que tenen mil coses a fer. Segurament... com per exemple no permetre que els cotxes pugin pel Portalet i no molestin la gent de dalt a Vic? En fi... voluntat. Retornant al fil, simplement un parell de persones mirant i escoltant. Cotxe d’aquests que passa (es reconeixen perfectament), igual com fan amb un control d’alcoholèmia quan el conductor dona positiu: cep a la roda, i revisar el cotxe, o per la ITV o bé per un mecànic. Dic mecànic perquè sovint aquests tubs d’escapament tenen un bonic interruptor que quan van a la ITV el premen i deixa de fer soroll. Evidentment, a banda d’immobilitzar el vehicle, en el cas que haguessin sobrepassat la velocitat permesa, multa al canto! Ves si n’és de senzill.

Tanmateix, qualsevol cosa és i serà estèril. Per difícil que sembli, serà més fàcil marxar de Vic per trobar una pau i un silenci. Si alguns aixequessin el cap i veiessin Vic com està ara... Tristament, cada vegada em sembla més que som més Nàpols i menys Ginebra. I així, com bé insinua la Ivonne, no es pot viure, ni treballar ni estudiar.