La Covid-19 (15): segona dosi

Dijous passat em van administrar la segons dosi de Pfizer. Per aquest motiu, avui m’agradaria dedicar unes noves línies a l’evolució de la Covid. En primer lloc dir que en el meu cas fou lleu. Sents arreu, ja sigui testimonis directes o indirectes, efectes adversos fruits de la segona dosis, més que no pas de la primera. Pel que fa la primera, recordo que me la van administrar molt lentament. No en sé el motiu... Però recordo dolor mentre entrava el vaccí, i vaig estar uns dies amb el braç adolorit. Pel que fa a la segona, just el contrari. Va ser clavar l’agulla i administrar-la en qüestió d’un segon. El braç només el vaig tenir adolorit un parell de dies però, a diferència de la primera, vaig anar a dormir tou, cansat. El mal de cap també em va acompanyar. Tanmateix, aquest darrer símptoma no sé si és fruit de la vacuna o no... tinc mal de cap força sovint.

En referència a l’acte en si, us haig de dir que em va emocionar per una banda i vaig sentir una mica de ràbia per l’altra. Quan hi vaig anar vaig haver de fer cua. Més enllà d’alguna gent parlant, la majoria estava fent la cua silenciosament. Particularment, és una situació que imposa un profund respecte. Es destil·la la sensació que es viu una cosa important i que hi ha gran responsabilitat. Sembla que tots els que formem part de la cua tenim clara la situació i volem formar part de la solució. Emociona. És la cara positiva de la societat. Això no s’havia vist mai i hi ha una part de la societat que respon satisfactòriament. No és cap broma i no hi ha motiu per festejar res. En entrar al recinte, la cosa segueix igual. Quan et prenen la targeta sanitària pel corresponent registre, t’atenen fantàsticament bé, fins i tot donant-te les gràcies. No dic que sigui un fet extraordinari, però entenc que quan uns professionals porten mesos fent cada dia el mateix en jornades —entenc— maratonianes, doncs som nosaltres els que hem d’agrair l’esforç i no pas ells. Doncs sota la mascareta de ben segur que hi tenen un somriure i et donen les gràcies a tu.

Just quan t’has registrat, ja pots passar perquè t’administrin la dosi. Passen una via impressionant. Novament, emociona el que han muntat i com ho han muntat. És per facilitar-los. No sé quants boxes hi ha però, en el meu cas, no em vaig esperar ni mig minut. Les infermeres surten del box corresponent i amb la mà et diuen «vine cap aquí!». I tu, vas cap allà. Novament, un tracte exquisit. Deuen estar més que fartes i cansades de cada dia repetir el mateix: «segona dosi», «pots tenir una mica de febre o mal de cap les properes 24 o 48 hores», «et pots prendre un paracetamol o ibuprofè»... També et demanen que t’esperis deu minuts per si hi hagués alguna cosa.

Aquí, novament i malauradament, surt el dolent de la bona gent. Hem esperat més d’un any per vaccinar-nos, fan maratons, estan destrossats i malgrat tot t’atenen exquisidament... Ve de deu minuts? Doncs, per alguns, es veu que sí. Hi ha gent que tal com surt del box marxa. M’entra la ràbia. Es pot ésser tan egoista? En senyal de gratitud i per si les mosques (no crec que a ningú li hagi passat res, o almenys no ha transcendit) no els podem fer cas i esperar-se deu minuts? Doncs hi ha gent que no.

Tot amb tot, després de vacunar-se no s’ha acabat. Ja veiem ara que tenim a sobre la cinquena onada. Res nou i res no previsible. Jo mateix, que no hi entenc un rave, ja ho vaig anunciar fa algunes entrades. La gent (no tota, afortunadament), malgrat tot, encara no ha entès de què va això. I quan dic gent, i insisteixo que no tota, no parlo només del jovent. Efectivament, una part del jovent és culpable de l’expansió del virus. Una altra part ha decidit formar part de la solució i, no només els veiem en cues per vacunar-se, sinó que també són responsables. Però, com deia, no només és una part del jovent que no ha entès res. La setmana passada mateix, em vaig trobar a tres persones en dos establiments que compraven i no duien la mascareta. Lamentable. I, semblant a aquests, hi ha els que es posen la mascareta un cop són dintre, i no pas a fora, com hauria de ser.

Tinc pendent alguna hora escriure sobre l’espècia humana. Avui, però, no ho vull allargar. Simplement, hem de formar part de la solució, més encara quan formen part del problema. Més enllà de les infeccions, quan més volti el virus, més variants hi haurà i potser, al final, hem de tornar a mig començar. Més enllà de ser responsables, també caldria ser agraïts i solidaris amb la gent que hi està deixant la pell.

Comentaris