El Liverpool català

No em considero gaire musicòleg. Malauradament, crec que cada vegada ho soc menys. El tema de la música és una art que em ve de gust recuperar i aprofundir-hi. Especialment la música clàssica, però també tota aquella de proximitat. Així doncs, tenia ganes de veure el documental estrenat la setmana passada al Sense ficció de TV3 sobre la música a la plana de Vic: Liverpool català. Boira, sants & rock'n'roll. El treball està dirigit per Dani Feixas.

D’entrada hi ha un tema de concepte que no acabo d’entendre. Val a dir que tampoc vaig acabar d’entendre el La batalla per les xarxes, treball del mateix director. Però centrem-nos en aquest. Què és o què es pot entendre pel Liverpool català? Doncs depèn... per alguns és Vic, per altres és la plana de Vic, i per alguns altres és bona part de la comarca d’Osona i més enllà (ho dic per la banda del Lluçanès). Entenc el joc de del títol i el símil comparatiu. És a dir, en comptes de dir sexe, drogues i rock’n’roll, aplicat a Vic es diu boira, sants i rock’n’roll. Però, si bé la boira és característica de tota la plana i els sant entenc que és atribuïble a la Ciutat dels Sants (Vic), no acabo d’entendre què hi pinta aquí el Lluçanès. I, no ho dic pas amb cap connotació negativa ni discriminació.

Dit això, hi ha un altre tema de concepte que no entenc: el període. Aquest terme es va començar a utilitzar més o menys als anys 80 o 90 però en el documental surten grups actuals. No dic que em sembli malament, ans al contrari, però vull dir que tot amb tot engloba diverses generacions. El que sí està clar, és que la zona de la comarca, i no només la plana, està tocada per una mena de vara musical. Dit això, s’entén que el terme es referís a Vic com a capital o aglutinador històric de tot aquest elenc.

El documental en si tampoc em va acabar de convèncer gaire. Més enllà de donar importància (merescuda) a Vic com cultiu d’eminents músics, el millor que es pot desprendre per part d’un vigatà o osonenc és la ruptura amb aquell maleït estigma que els vigatans som gent tancada. Doncs el documental trenca totalment amb aquest tòpic i demostra just el contrari. Que quan el terme va néixer, Vic era una espècie d’Oasis trencador, reformista, descarat i transgressor de la vida nocturna. Dit això, en aquesta entra m’agradaria fer una crítica constructiva i explicar per què no m’ha agradat.

Dies abans ja llegia al Twitter algunes crítiques d’usuaris que havien vist la preestrena a l’Atlàntida de Vic. Dues de les que recordo són: 1) Com pot ésser que no hi hagi Obeses i 2) Com pot ésser que no es faci menció a la botiga de discs La Martulina Divina. Pel que fa la segona pregunta no tinc resposta. Tanmateix, és evident que La Martulina va tenir un paper destacat en la música de la plana. Pel que fa la primera, Obeses mateix responia a algun seguidor. Es veu que la direcció del documental no volia entrevistar a Obeses sinó a Arnau Tordera, i aquest no podia atendre la demana. El grup va oferir qualsevol altre membre però no es van entendre. Tot amb tot, el vaig voler mirar sense prejudicis.

I vist. Efectivament és rar parlar de músics de la comarca de diverses generacions fins les actuals i no contemplar Obeses. Però... és que també sorprèn que no hi hagi (i aquí em deixaré artistes perquè no soc musicòleg) Paula Valls, Guillem Roma, Eric Herrera o Jordi Casadesús. Sorprèn... I costa d’entendre perquè és fàcil comprendre que poden no haver-se posat d’acord amb Obeses però amb tants? Un altra defecte (al meu entendre) del documental: falta d’històries, falta treure-li suc d’on n’hi ha. Dos exemples que em semblen errors greus. El primer, que bona part del documental parla de Loquillo i los trogloditas. Sorprenentment, no apareix el guitarrista del grup, el gurbetà Ricard Puigdomènech, a no sé que sigui un que se’l veu calb amb una samarreta imperio (cosa que no descarto). Però, no només no hi apareix, sinó que d’ell podien tenir un fil generacional: val a dir que la seva filla, coneguda artísticament com a Ju, també es dedica a la música. Incomprensiblement, tampoc hi surt. El segon també és de caire familiar. En el documental apareix Joana Serrat. Els vigatans sabem que són tres germans que es dediquen a la música: la Joana, però també la Carla i el Toni. No hi havia fil argumental per escodrinyar què fa que tres germans d’una mateixa família es dediquin a la música? Doncs crec que quedarà al tinter.

En definitiva, al meu parer, més que un documental és un recull d’entrevistes. No dic que estigui malament però em va decebre perquè hi ha molt més suc del que mostra.

Comentaris