Els propers reptes de Vic
Fa moltes setmanes que dono voltes sobre el tema de l’incivisme a Vic i de com tenim la ciutat. I, després de molt reflexionar, penso que qui ho hauria de fer és l’actual equip de govern, com també la resta de polítics presents i futurs. El que vivim avui és fruit de les mesures preses, o no preses durant els darrers anys. Així doncs, els problemes que no es van afrontar fa anys, avui acaben surant. Per la mateixa regla de tres, si els problemes que hi ha actualment tampoc s’afronten, en pagarem les conseqüències d’aquí a uns anys. I, val a dir que no es nota gaire predisposició ni a afrontar-los ni a resoldre’ls. Anem a pams.
Per mi són dues cares de la mateixa moneda. Són dues coses que estan estretament lligades: ciutat i incivisme. Per fer una mica d’història i cultura general, direm que un municipi es pot considerar ciutat quan assoleix els vint mil habitants. No ho dic jo, ho diu el decret legislatiu 2/2003, del 28 d'abril, pel qual es va aprovar el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya: «els municipis poden anteposar al seu nom el títol de vila si tenen més de cinc mil habitants i el de ciutat si en tenen més de vint mil» (Article 34). Segons la darrera xifra publicada a l’Idescat, Vic té 47.630 habitants. Som una ciutat, i ho som des dels anys seixanta. Val a dir que a principis del segle XX, érem poc més de 10.000 habitants. Amb cent anys, hem crescut 35.000 habitants. Considero que no és cap broma. Podem parlar perfectament de la ciutat de Vic. Sense h. Que aquí ve l’apunt històric. Llegim al Diari de Vic del trenta de juny de 1932 que «En virtud de la consulta feta a l’Institut d’Estudis Catalans es dóna compte d’una proposta de què el nom de la nostra ciutat apareixi grafiat Vic, Així s’acorda». Era el ple del dia anterior.
Com us anava dient, cal afrontar els propers reptes de Vic. Al meu parer, aquests reptes són conservar la identitat i recuperar el civisme. Comencem pel segon si us sembla. Malgrat siguem ciutat des dels anys seixanta, no descobrirem ara que tenim trets de poble ben enquistats. Potser és d’ençà d’un temps que s’ha fet més evident el hàndicap d’ésser una ciutat. I amb això vull dir que no era el mateix controlar els quatre maleducats del poble, que fer-se càrrec del problema que tenim avui. Ignoro els efectius que disposem com a ciutat però o bé no són prou competents, o bé són insuficients. No s’ha fet res durant molts anys i ara, de sobte, ens trobem molts joves que sobrepassen la línia de mala educació i gracieta: marrecs i galifardeus que s’encaren als adults; que fan xivarri; que escolten soroll (no es pot anomenar música) al mig del carrer; que no fan ús de les papereres; que consumeixen amb total impunitat i tolerància, i que fins i tot fan algun furt. És propi d’una ciutat, d’alguna manera va amb el pack. Però calen recursos per reconduir aquesta situació perquè el que avui són marrecs, amb el temps poden esdevenir simplement delinqüents. Cal una mica de mà dura i encarrilar-ho a fi que no descarrili del tot.
Aquest nivell de tolerància també es fa evident pel carrer. Recordo quan era adolescent que es veien agents patrullant pel carrer. Avui costa de veure’ls. Recordo dues incidències que hi vaig tenir un dia. La primera d’elles quan anava amb moto i em van aturar per la fressa del tub d’escapament. En aquella ocasió em van fer anar a passar la revisió del vehicle. A data d'avui, ja ho he denunciat multitud d’ocasions en aquest bloc, per la zona del Remei han proliferat de manera exagerada sense que absolutament ningú hi faci res. La segona fou una ocasió que pujava amb bicicleta per la rambla de l’Hospital: aleshores no hi havia ni carril bici ni pràcticament bicis. Avui en dia, també és evident, tenim un problema amb els patinets. L’ajuntament s’afarta de publicar vídeos per fer campanya però la realitat és que no es veu ningú que faci res. Competència? Manca de recursos? Tot? Perquè, aquesta és l’altra qüestió, que és molt rellevant quan veus que la gent travessa els passos de vianants amb el semàfor en vermell davant dels agents. Se’ls ha perdut el respecte? Ni idea però quan veus això, t’adones que o bé sobren semàfors, o n’hi ha uns quants que som imbècils. Crec que era Plató en La República que deia que la llei s’ha de fer complir no només per si mateixa, sinó perquè els que la compleixen no se sentin estúpids. A més, on és el límit? Podem travessar sempre en vermell? Només en algunes ocasions? Sota quin criteri? Si ho faig amb cotxe obtindré la mateixa tolerància? Intueixo que no. I això fa 30 anys era anecdòtic, avui es converteix en falta d’autoritat que despista molt al que vol ser cívic.
Per acabar, el tema identitat. Entenc que per alguns els pugui semblar que parlar d’identitat por derivar a racisme. En cap cas ho crec. Vic ha estat sempre terra d’acollida i fa goig veure com molta de la immigració s’ha integrat i adaptat perfectament. Malauradament no és tota i la sensació que fa és que Vic, mica en mica, ha deixat de ser vigatana. És un sentiment una mica contradictori. Algú potser podria pensar que és un pensament egoista, però no l’és. Vic sempre ha estat una ciutat (des del anys 60) tradicional i conservadora. No estem acostumats a costums estrangers com les escopinades a terra; els crits al carrer; el deixar mobles als contenidors; al jugar fins les 22.00 o 23.00 del vespre molestant els veïns... Aquest també és el gran repte que Vic té com a ciutat. Absorbir i/o reeducar a tots els que no promulguen amb els valors vigatans i catalans. Entre altres coses, perquè és un cercle viciós. Entenc que molta gent, farta de no trobar-se a Vic com a casa, marxa. I, si marxa, Vic és i serà menys vigatana.
En definitiva, Vic té molts reptes de cara el futur, però del present depèn que els qui l’hagin de pilotar, la converteixin en Ginebra o en Nàpols.
Per mi són dues cares de la mateixa moneda. Són dues coses que estan estretament lligades: ciutat i incivisme. Per fer una mica d’història i cultura general, direm que un municipi es pot considerar ciutat quan assoleix els vint mil habitants. No ho dic jo, ho diu el decret legislatiu 2/2003, del 28 d'abril, pel qual es va aprovar el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya: «els municipis poden anteposar al seu nom el títol de vila si tenen més de cinc mil habitants i el de ciutat si en tenen més de vint mil» (Article 34). Segons la darrera xifra publicada a l’Idescat, Vic té 47.630 habitants. Som una ciutat, i ho som des dels anys seixanta. Val a dir que a principis del segle XX, érem poc més de 10.000 habitants. Amb cent anys, hem crescut 35.000 habitants. Considero que no és cap broma. Podem parlar perfectament de la ciutat de Vic. Sense h. Que aquí ve l’apunt històric. Llegim al Diari de Vic del trenta de juny de 1932 que «En virtud de la consulta feta a l’Institut d’Estudis Catalans es dóna compte d’una proposta de què el nom de la nostra ciutat apareixi grafiat Vic, Així s’acorda». Era el ple del dia anterior.
Com us anava dient, cal afrontar els propers reptes de Vic. Al meu parer, aquests reptes són conservar la identitat i recuperar el civisme. Comencem pel segon si us sembla. Malgrat siguem ciutat des dels anys seixanta, no descobrirem ara que tenim trets de poble ben enquistats. Potser és d’ençà d’un temps que s’ha fet més evident el hàndicap d’ésser una ciutat. I amb això vull dir que no era el mateix controlar els quatre maleducats del poble, que fer-se càrrec del problema que tenim avui. Ignoro els efectius que disposem com a ciutat però o bé no són prou competents, o bé són insuficients. No s’ha fet res durant molts anys i ara, de sobte, ens trobem molts joves que sobrepassen la línia de mala educació i gracieta: marrecs i galifardeus que s’encaren als adults; que fan xivarri; que escolten soroll (no es pot anomenar música) al mig del carrer; que no fan ús de les papereres; que consumeixen amb total impunitat i tolerància, i que fins i tot fan algun furt. És propi d’una ciutat, d’alguna manera va amb el pack. Però calen recursos per reconduir aquesta situació perquè el que avui són marrecs, amb el temps poden esdevenir simplement delinqüents. Cal una mica de mà dura i encarrilar-ho a fi que no descarrili del tot.
Aquest nivell de tolerància també es fa evident pel carrer. Recordo quan era adolescent que es veien agents patrullant pel carrer. Avui costa de veure’ls. Recordo dues incidències que hi vaig tenir un dia. La primera d’elles quan anava amb moto i em van aturar per la fressa del tub d’escapament. En aquella ocasió em van fer anar a passar la revisió del vehicle. A data d'avui, ja ho he denunciat multitud d’ocasions en aquest bloc, per la zona del Remei han proliferat de manera exagerada sense que absolutament ningú hi faci res. La segona fou una ocasió que pujava amb bicicleta per la rambla de l’Hospital: aleshores no hi havia ni carril bici ni pràcticament bicis. Avui en dia, també és evident, tenim un problema amb els patinets. L’ajuntament s’afarta de publicar vídeos per fer campanya però la realitat és que no es veu ningú que faci res. Competència? Manca de recursos? Tot? Perquè, aquesta és l’altra qüestió, que és molt rellevant quan veus que la gent travessa els passos de vianants amb el semàfor en vermell davant dels agents. Se’ls ha perdut el respecte? Ni idea però quan veus això, t’adones que o bé sobren semàfors, o n’hi ha uns quants que som imbècils. Crec que era Plató en La República que deia que la llei s’ha de fer complir no només per si mateixa, sinó perquè els que la compleixen no se sentin estúpids. A més, on és el límit? Podem travessar sempre en vermell? Només en algunes ocasions? Sota quin criteri? Si ho faig amb cotxe obtindré la mateixa tolerància? Intueixo que no. I això fa 30 anys era anecdòtic, avui es converteix en falta d’autoritat que despista molt al que vol ser cívic.
Per acabar, el tema identitat. Entenc que per alguns els pugui semblar que parlar d’identitat por derivar a racisme. En cap cas ho crec. Vic ha estat sempre terra d’acollida i fa goig veure com molta de la immigració s’ha integrat i adaptat perfectament. Malauradament no és tota i la sensació que fa és que Vic, mica en mica, ha deixat de ser vigatana. És un sentiment una mica contradictori. Algú potser podria pensar que és un pensament egoista, però no l’és. Vic sempre ha estat una ciutat (des del anys 60) tradicional i conservadora. No estem acostumats a costums estrangers com les escopinades a terra; els crits al carrer; el deixar mobles als contenidors; al jugar fins les 22.00 o 23.00 del vespre molestant els veïns... Aquest també és el gran repte que Vic té com a ciutat. Absorbir i/o reeducar a tots els que no promulguen amb els valors vigatans i catalans. Entre altres coses, perquè és un cercle viciós. Entenc que molta gent, farta de no trobar-se a Vic com a casa, marxa. I, si marxa, Vic és i serà menys vigatana.
En definitiva, Vic té molts reptes de cara el futur, però del present depèn que els qui l’hagin de pilotar, la converteixin en Ginebra o en Nàpols.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada