Carles Costa i Muntadas

Aleshores sí, quan ho tenia tot llest, error de principiant. O no. He asserit més amunt que vaig trobar John Bux a centenars de llocs: podria dir milers i no mentiria, però no arriben a tres. Tanmateix, continuava sense conèixer concretament l’inici i la fi de la vida del crac mundial. És a dir, la data de naixement i la data de defunció. Per un altra circumstància que no sabria dir, alguna cosa em va exhortar a fullejar un llibre que tenia a casa i encara no havia ni mirat: Osona: testimonis del segle XX . Com podia no haver-ho fet? El fet és que Ramon Masferrer m’ho fa trontollar tot: «El 1972 actuà per darrer cop a Vic, al teatre Vigatà, després de quaranta anys d’absència. Morí quatre anys després, a Barcelona, d’un càncer de pròstata».  Què faig? No em queda altra que anar on tot va començar, a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, a la recerca de noves pistes. Alerta... que hi anava amb la il·lusió de trobar la resposta de quan va morir, però també amb la il·lusió de no obr...

A banda d’aquestes dificultats, n’hi ha més, que fins al moment no m’havia vist necessitat de fer-ho. En John Bux, rere les passes de l’home de goma he elaborat un glossari de termes. Jo, ho reconec, molts termes els desconeixia i he imaginat que alguns lectors es trobarien amb el mateix impediment. Cap problema. Per això també hi ha les noves tecnologies. Amb la seva ajuda, hem escrit un glossari de termes contextualitzat als anys vint i trenta del segle passat. Tot amb tot, per saber què és un tap-dance , un yale , un grill-room , o un chansonnier , per posar mers exemples. Això de la contextualització és una mania força meva, però crec que del tot necessària. És per això que en els escenaris on va actuar Bux, he intentat cercar-ne quatre línies sobre la seva història: em refereixo als teatres. Només, que no és poc, ho he fet pels escenaris de Catalunya i Espanya. No he volgut anar més enllà. O no m’ho he plantejat... que tal i com ho dic semblaria que l'únic que m'ha impedi...

Treballar amb les hemeroteques és relativament difícil. Fins el dia d’avui, les intel·ligències artificials hi tenen accés limitat i has de saber què cerques perquè no entenen o saben què pretens trobar. En aquest sentit, cal dir diverses coses sobre les hemeroteques i/o sobre Bux . En primer lloc, només pots cercar sobre les que són obertes o existents. Sembla obvi... però ho dic en el sentit que no he pogut cercar en presumptes hemeroteques de més de mitja Europa. Se m’acudeix Itàlia, on no n’he trobat; Anglaterra, on m’havia de subscriure; Noruega; Alemanya; Suècia... Si travessem l’Atlàntic, tampoc l’hem pogut cercar a l’Argentina, ni a Mèxic, ni, tristament, als Estats d’Units d’Amèrica o Cuba. Tenint en compte això, pren tot el sentit el de l’obvietat. Dit això, hi ha altres dificultats afegides. El programari amb el qual pots trobar el que cerques en les hemeroteques funciona amb reconeixement de caràcters. Per entendre’ns, és com quan entres a una zona no permesa amb el cotxe i...

És el terme literalment traduït del tradicional  making off anglès. Era per posar un títol perquè em venia de gust explicar una mica com s’ha fet John Bux, rere les passes de l’home de goma . Començant pel principi, crec que ens remuntem com a mínim a l’agost del 2019: fa més de sis anys! Dic que crec, perquè és la data dels primers documents que tinc. Jo diria que estava més o menys immers en un treball que, sigui dit de passada, difícilment veurà llum. Era la tercera figura que intentava desglossar (o no), després d’Antoni de Sant Jeroni, i del baró de Savassona. A partir de llavors, o a mig fer, van venir Maria de les Llagues Osona i Mongraula; Arcàngela de Ferreras i Bosch; Maria Teresa Saits i Vilardebò; Ramona Llimargas Solé, i l’ Antònia Bardolet . Sí, ho he escrit bé.  Aquestes cinc dones em donava prou material per un llibre sol, i vaig pensar en Victòries . El cert, però, és que l’Antònia Bardolet no acabava d’encaixar amb les altres quatre, i també tenia prou infor...

Sempre s’ha dit que els vigatans som gent tancada. Bé, l’adverbi de temps seria una mica imprecís. En realitat, el tret distintiu es va popularitzar arran de la novel·la de Miquel Llor Laura a la ciutat dels sants a partir de l’any 1931. És cert que aquella novel·la pseudofictícia va definir la societat vigatana d’una època concreta de manera força fidel. De ben segur, sense manca de raó. Malgrat això, el personatge que presentem seguidament, trenca totalment amb aquest estigma. I a banda d’aquest, també amb el que afirma que a Vic tot era seny i pràcticament només ha donat glòries de caire religiós. En aquest cas, parlem de John Bux —nom artístic—, un campió del món de balls excèntrics que va donar la volta al món de cabaret  a cabaret, triomfant arreu on anava, fins la capital per excel·lència de tot aquest món de varietats: París. Segurament, caldrà fer una mica d’esforç per avesar-nos al vocabulari emprat al món de l’espectacle, i més concretament al del cabaret: trobareu un ...