John Bux, Com-s’ha-fet (4/4)

Aleshores sí, quan ho tenia tot llest, error de principiant. O no. He asserit més amunt que vaig trobar John Bux a centenars de llocs: podria dir milers i no mentiria, però no arriben a tres. Tanmateix, continuava sense conèixer concretament l’inici i la fi de la vida del crac mundial. És a dir, la data de naixement i la data de defunció. Per un altra circumstància que no sabria dir, alguna cosa em va exhortar a fullejar un llibre que tenia a casa i encara no havia ni mirat: Osona: testimonis del segle XX. Com podia no haver-ho fet? El fet és que Ramon Masferrer m’ho fa trontollar tot: «El 1972 actuà per darrer cop a Vic, al teatre Vigatà, després de quaranta anys d’absència. Morí quatre anys després, a Barcelona, d’un càncer de pròstata». 

Què faig? No em queda altra que anar on tot va començar, a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, a la recerca de noves pistes. Alerta... que hi anava amb la il·lusió de trobar la resposta de quan va morir, però també la il·lusió de no obrir més melons. Volia trobar aquesta informació, però d’alguna estranya manera confiava que no n’hi hagués més que aquesta. I vàrem començar a revisar l’hemeroteca no digitalitzada de l’any 1972, i posterior, fins el 1976.

Vàrem trobar la informació que necessitàvem, i mentre discutíem amb l’arxiver que no podia publicar una biografia sense les dades natalícies i d’òbit, just cinc minuts abans de tancar, trobo la notícia necrològica de Josep Buxó i Coma. Sona de pel·lícula, però no ho és. És així tal i com va anar. Fins uns deu minuts abans havíem acordat que a la tarda revisaria més coses, però la troballa de la necrològica on tot havia començat, també posava punt i final a la recerca. A la tarda, ja no hi vaig tornar. Amb aquesta notícia, podem dir quan va néixer, quan va morir, i on. 

Aquest ha sigut més o menys el Com-s’ha-fet de John Bux, rere les passes de l’home de goma. Sis anys intermitents de feina es resumeixen molt ràpid i és possible que no denoti tota la feina feta. Possible no... Segur. Però hi és. És per tot el que us he explicat que afirmo que és el llibre en el qual he dedicat més esforços. És el treball en el qual he fet més recerca, el més difícil, el que m’ha costat més, el més laboriós, el que s’ha perllongat durant més temps. Personalment, n’estic molt orgullós. 

Cadascun dels llibres que he escrit és diferent. Vaig dir de Glòries Vigatanes que «Ras i curt, és el millor llibre que he concebut i parit mai». Era ben cert quan ho vaig escriure. Ara crec que podria dir el mateix d’aquest darrer. Així mateix ho considero. En el cas de Glòries Vigatanes fou un volum de divuit biografies de poc més de cinc-centes pàgines. Fou, considero, una feina molt notable en el qual vaig fer recerca, però en alguns dels personatges no aportava saba nova perquè algú ja havia construït la corresponent biografia. En el cas de l’Antònia Bardolet, una estrella en l’univers vigatà, vaig fer grans incursions a les hemeroteques per recuperar, crec, l’únic treball que inclou part de la seva obra publicada. Allí va tocar fer força recerca i vaig dedicar-li poc més de cent trenta pàgines. Amb Victòries, tres quarts del mateix, amb l’afegitó d’arremangar-se amb arxius antics: una dificultat afegida. Tot amb tot, quasi dues-centes pàgines per les cinc biografiades. En aquest dos treballs considero que vaig aportar nova informació de vigatanes modèliques en els seus àmbits.

Pel que fa a John Bux, rere les passes de l’home de goma, molt diferent de la resta, però considero que intentar dreçar la carrera artística d’un ballarí mitjançant els anuncis, reportatges i entrevistes publicades als diaris d’arreu del món, és força remarcable. No només això, sinó que em sembla una manera molt original de construir una biografia. Jaume Balmes no hi estaria d’acord, però no he tingut altra manera de fer-ho... A més, no diré que he descobert una joia, però sí que he pogut articular un treball que ningú havia fet fins ara. I, com deia, és el que més pàgines li he dedicat, ja que per ell sol hi he esmerçat més de dues-centes pàgines.

Si a tot plegat li sumo el meu primer treball, Un passeig per Vic, tenim que he dedicat més de mil dues-centes pàgines per intentar contribuir a difondre patrimoni de la meva estimada ciutat: material i especialment immaterial. Estem parlant de pàgines en DIN A4, que si les convertim al format de llibre convencional (DIN A5)... és relativament fàcil que arribem a les dues-mil cinc-centes pàgines. Tot i que una mica com Bux, allò d’ignorat, omès, oblidat, suprimit, silenciat, deixat de banda, pretèrit, passat per alt, amagat, exclòs i prescindit, estic molt orgullós de la feina feta: permeteu-me aquesta llicència, però jo hi poso molt de valor. Han sigut cinc llibres, però per nombre de pàgines n’haurien pogut ser set perfectament. És una bona xifra i una bona bibliografia: no és la de Balmes ni altres... però considero que és per estar-ne satisfet. No dic que és el darrer treball, però sí que em mereixo un descans.

En fi... res més. La resta, com qui diu, ja és història. Sobre Bux, m’agradaria que algú en fes un musical o una obra de teatre perquè ja tinc els quadres o escenes visualitzades. Però ja no depèn de mi... Per qui vulgui jutjar tot el que he desbrossat, el podeu adquirir en línia. Sí... de moment només en línia. Però més val que estigui allí que no pas a un calaix.