John Bux, Com-s’ha-fet (1/4)

És el terme literalment traduït del tradicional making off anglès. Era per posar un títol perquè em venia de gust explicar una mica com s’ha fet John Bux, rere les passes de l’home de goma. Començant pel principi, crec que ens remuntem com a mínim a l’agost del 2019: fa més de sis anys! Dic que crec, perquè és la data dels primers documents que tinc. Jo diria que estava més o menys immers en un treball que, sigui dit de passada, difícilment veurà llum. Era la tercera figura que intentava desglossar (o no), després d’Antoni de Sant Jeroni, i del baró de Savassona. A partir de llavors, o a mig fer, van venir Maria de les Llagues Osona i Mongraula; Arcàngela de Ferreras i Bosch; Maria Teresa Saits i Vilardebò; Ramona Llimargas Solé, i l’Antònia Bardolet. Sí, ho he escrit bé. 

Aquestes cinc dones em donava prou material per un llibre sol, i vaig pensar en Victòries. El cert, però, és que l’Antònia Bardolet no acabava d’encaixar amb les altres quatre, i també tenia prou informació per dedicar-li un llibre a ella sola: nasquí Antònia Bardolet, una estrella en l’univers vigatà, però llavors Victòries va quedar coix perquè no m’agraden els números parells... i hi vaig afegir na Felipa Salarich i Arqués. És així com d’un projecte de llibre en vaig acabar fent dos, mentre el pobre Josep Buxó, el gran ballarí de fama mundial, quedava aparcat momentàniament, mentre enllestia els altres dos.

Amb l’afany de recuperar figures vigatanes oblidades i difondre-les mitjançant aquest treball inicial, em veia exhortat a cercar persones interessants nascudes a Vic. No recordo com, un dia a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, em vaig topar amb unes fitxes de Miquel dels Sants Salarich: Siluetes Vigatanes. És un recull de fitxes mecanografiades en les quals escriu unes línies sobre diverses figures nascudes a Vic, o amb la convicció d’haver nascut a Vic. D’aquelles fitxes en vaig treure alguns noms, i els vaig anar desenvolupament. Algunes de les Victòries segur que parteixen d’aquí. Un dels que em va atraure des del primer minut, fou en John Bux. Aquesta era tota la informació que havia escrit Miquel dels Sants Salarich sobre ell:

Com us podeu imaginar, era una informació molt lacònica, però molt llaminera. A banda, fins i tot les dades més essencials n’eren errònies. Fou tot un repte, però la de la recerca és de les parts més interessants i divertides quan faig coses d’aquestes. I on cercar? Bé... primerament a l’hemeroteca local. I, si hi ha informació a l’hemeroteca local, potser n’hi haurà a la nacional? Provem-ho... I, caram si n’hi va haver... I si n’hi havia a la nacional, potser n’hi havia a la internacional? Tornem a mirar si sona la flauta... I novament va sonar. Que recordi, he cercat en tres grans tongades, que més o menys m’han desmuntat el relat en dues o tres ocasions. I és més o menys normal perquè, com explico en el llibre, les organitzacions van ampliant la digitalització de mitjans i capçaleres, i és fàcil que d’aquí un temps algú encara trobi més referències de les que he trobat jo.

D’aquí la primera dificultat, que no és poca. Intentar dreçar la carrera artística d’un personatge a través de les hemeroteques. Més enllà d’alguns articles contemporanis, ningú n’havia escrit res.