John Bux, Com-s’ha-fet (3/4)

A banda d’aquestes dificultats, n’hi ha més, que fins al moment no m’havia vist necessitat de fer-ho. En John Bux, rere les passes de l’home de goma he elaborat un glossari de termes. Jo, ho reconec, molts termes els desconeixia i he imaginat que alguns lectors es trobarien amb el mateix impediment. Cap problema. Per això també hi ha les noves tecnologies. Amb la seva ajuda, hem escrit un glossari de termes contextualitzat als anys vint i trenta del segle passat. Tot amb tot, per saber què és un tap-dance, un yale, un grill-room, o un chansonnier, per posar mers exemples.

Això de la contextualització és una mania força meva, però crec que del tot necessària. És per això que en dels escenaris on va actuar Bux, he intentat cercar-ne quatre línies sobre la seva història: em refereixo als teatres. Només, que no és poc, ho he fet pels escenaris de Catalunya i Espanya. No he volgut anar més enllà. O no m’ho he plantejat... que tal i com ho dic semblaria que l'únic que m'ha impedit fer-ho és la voluntat, i el cert és que fora de la península, ni tant sols ho he intentat: que hagués volgut, no significa que ho hagués aconseguit. Tot amb tot, la recerca ha estat ingent. Mai n’havia fet tanta. I, altra mania meva... referenciar el que trobo perquè ningú pensi que m’ho invento. Això s’ha traduït en més d’un miler de notes de peu de pàgina! Certament és molt, però també penso que és necessari tenir les coses documentades per saber d’on les treus. Algú ho odiarà, altres ho agrairan.

I quan ho teníem tot llest, dues crítiques constructives molt d’agrair: no ho dic irònicament. No us sabria dir l’ordre però, en un cas em van aconsellar que no limités la figura en l’àmbit local. Fer-ho, fa que l’interès baixi, o quedi circumscrit en una zona molt petita: Vic en aquest cas. La magnitud de John Bux és d’àmbit mundial, i s’ha de tractar, no com un vigatà, sense renunciar a ser-ho, òbviament, sinó com un català universal. D’aquesta manera, és més fàcil que des del Paral·lel de Barcelona, per exemple, també es puguin fer seva la figura. Doncs vinga! Repassa tot el document intentant esborrar les referències com si em dirigís a un compatrici de la Ciutat dels Sants. També sembla fàcil, però fou d’una gran complexitat.

No podia, simplement, sobreescriure o substituir una paraula per una altra. No. M’hi he negat. El que he intentat és anar al·ludint a John Bux amb els termes amb els quals la premsa hi anava fent referència. Amb un matís, penso que important... intentant utilitzar els termes de manera més o menys equitativa, o com a mínim utilitzar certa varietat. Així doncs, a mesura que la premsa s’hi anava referint com «l’afamat ballarí», o «l’home de goma», o «as del ball», o «fenomenal ballarí», els termes els he anat utilitzant jo per referir-m’hi. He intentat seguir aquest ordre, i per fer-ho, també he necessitat anar creant un registre dels termes que s’anava utilitzant en el relat, ja sigui l’hemeroteca o jo mateix, per intentar evitar moltes repeticions consecutives.

L’altra fou un canvi de registre o de connotació que, diria, em va portar més feina que l’anterior. La premissa, molt amablement i del tot constructiva venia a dir que intentés eludir la negació en les frases. Haig de confessar que em costa bastant en qualsevol àmbit... És a dir, i a mode d’exemple, en comptes de dir «no hi ha» dir «hi manca». Doncs vinga, tornem a començar de zero el repàs previ que no ha estat res, intentant canviar totes les frases negatives i convertir-les en positives. També ha estat un gran repte del qual, penso, s’ha assolit amb escreix.