TEA-Asperger: característiques noves

El llibre desgrana altres característiques que fins ara no havíem trobat. L’autor assevera que algunes persones amb la síndrome d’Asperger els preocupen esdeveniments i les experiències poc probables. En dono fe... De fet, el mateix verb ho indica: pre-ocupar. És a dir, ocupar-se abans d’hora. Hi ha un autor que fins i tot ha escrit un llibre sobre estratègies de supervivència per a persones amb Asperger. Aquest autor descriu la seva ansietat dient que el 99 % de les coses que li preocupaven mai van acabar succeint. Continua afirmant que les persones autistes malgasten una quantitat ingent d’energia preocupant-se per coses que probablement mai hi hauran de fer front.

Realment em quadra i és del tot comprensible. Recordeu que no ens agraden les sorpreses ni els imprevistos? Doncs jo entenc que el que en realitat ens angoixa, almenys a mi, és no saber com acaben les coses. A mi em genera un gran estat d’ansietat... I tot i que preocupant-me per un possible desenllaç no m’allibera, sí que avaluar tots els possibles desenllaços i la possible resposta en cada cas (allò de faré això si passa x, o faré allò si passa y), em tranquil·litza una mica.

Attwood, com no pot ser d’altra manera, també posa èmfasi a la tendència perfeccionista de les persones amb la síndrome. A més, ho complementa dient que són extraordinàriament sagaços per a descobrir errors i tenen un clar temor al fracàs. Efectivament. Fracassar sé que és positiu i és una gran manera d’aprendre, però emocionalment i psicològicament, no m’ho puc permetre. Així mateix, afirma que manifesten una falta relativa d’optimisme —ja hi tornem a ser!

Segueix amb el clàssic de la depressió. Afirma que la persona amb Asperger no revela els seus sentiments, prefereix arraulir-se en la seva soledat, evita la conversa (particularment, quan tracta de sentiments i experiències), i intenta resoldre la depressió amb sentiments subjectius. No sé qui va dir que «els meus secrets són meus». Sí, sí... De fet, a excepció de la resolució de la depressió amb sentiments subjectius, aquest paràgraf em descriu perfectament. Pel que fa a la depressió, caldria definir què és. No sé si he estat mai deprimit... Trist és obvi que sí... però deprimit, no ho recordo. Acaba aquesta característica advertint que les persones amb Asperger tracten de resoldre els problemes emocionals i pràctics per si mateixes, i que l’afecte i la compassió d’amics i família no són tan eficaços com a restauradors de les emocions.

Una altra característica és que, en general, el seu —nostre— llenguatge escrit és superior a la comunicació verbal. 100 % d’acord. Sempre he dit que m’expresso molt millor escrivint que no pas parlant... Dit això, també ho trobo més fàcil, especialment perquè no hi ha interrupcions i hom pot expressar tot el que vol. Dit això, també sempre he afirmat que «cadascú escriu el seu llibre, els demés l’interpreten com volen».

Seguirem amb la cal·ligrafia i un clàssic, tot i que aporta algun matís. Pel que fa a la cal·ligrafia, es veu que el mateix Hans Asperger fou el primer a descriure els problemes que alguns nens tenien per fer bona lletra. Fins i tot hi ha una variant concreta que s’anomena macrografia: mida anormalment gran o superior a la que es considera estàndard per a un text determinat. Si ho cerqueu a l’IEC trobareu un altre significat, però en aquest context significa això. Evidentment, escriure malament té connotacions molt negatives especialment a l’escola, que els infants requereixen de més temps per fer una lletra mínimament llegible, i si no ho aconsegueixen es frustren i senten vergonya.

El clàssic fa referència al soroll. Ja ho sabíem. Segons alguns estudis, però, s’haurien detectat fins a tres tipus de soroll percebuts com a extremadament desagradables. Els primers fan referència als inesperats, sobtats: el lladruc d’un gos; el timbre del telèfon; la tos (especialment la tos!); l’alarma contra incendis de l’escola; el d’esclatar un vas... Els segons serien aquells sons alts, continuats, com els dels motors elèctrics, la batedora, la liquadora, l’aspiradora, el caure l’aigua de la cisterna... Certament, tots són molt molestos. Finalment, els sorolls indefinits, no nítids: el soroll-soroll per entendre’ns. Entrarien en aquesta categoria el soroll d’un centre comercial, o el d’una reunió social amb molta gent.

Per acabar, tan sols mencionarem que també s’han publicat informes de distorsió visual. Conta una testimoni al llibre que no suportava les botigues petites perquè la seva visió encara les hi feia més. A mi, em passa una cosa semblant. No pas amb les botigues, però sí en referència a la distorsió visual. Sovint, amb les persones, i més amb nens i nenes, els veig els caps grossos: ja sigui en viu o en fotografies... és ben curiós.