TEA-Asperger: la cura

Acabarem el recull de comentaris sobre llibres llegits sobre TEA-Asperger amb Guía del Síndrome de Asperger, de Tony Attwood. Com vaig dir en l’entrada referent a la fatiga d’identitat i ja avançava els llibres que havia llegit en el transcurs d’aquest viatge, si estiguéssim quinze anys enrere, us diria que és la guia definitiva. Però d’ençà de la seva publicació al 2009 ha plogut bastant. Com en altres casos, només intentaré aportar el que encara no hem dit o aportat fins ara. Realment, moltes de les coses que hem anat desbrossant les han tret d’aquest llibre.

Començant una mica pel principi, de seguida he recordat els meus informes escolars. Diu en llibre que el nen amb Asperger és immadur en l’art de la negociació (jo ho ampliaria a l’adultesa) i el compromís, i no sap quan és precís recapacitar i demanar disculpes. Continua afirmant que no acceptarà una norma concreta de l’escola si li sembla il·lògica i continuarà amb el seu raonament per principis. Acaba asserint que això donarà peu a importants conflictes amb els mestres, directors i altres autoritats. Als sis anys deien de mi: «A l’hora del joc li costa acceptar les normes establertes». Als set: «Valora la utilitat de les normes pel bé comú però a vegades no les compleix». I als nou: «Li costa molt acceptar les normes de la classe, està sempre a punt de discutir-les, no valora la utilitat que les normes tenen pel bé comú».

Dit tot això, l’autor del llibre té un remei infal·lible per combatre l’autisme. I això que hem dit per activa i per passiva que no es pot curar. No obstant això, té una fórmula que no requereix de cap tractament car ni prolongat, ni cirurgia ni medicaments. A més, és extremadament simple. Missatge als pares i mares d’un nen amb Asperger: porteu el vostre fill o filla a la seva habitació, deixeu-lo sol i tanqueu la porta al sortir. Pim-pam. De sobte zero dificultats qualitatives d’interacció social, i zero particularitats de la parla i el llenguatge.

Segueix amb el que anomena la duració de la socialització. Per fer-ho utilitza una metàfora que us compartiré per la seva lucidesa: el cub social (cub, no club). Diu que hom té una capacitat limitada quant als actes socials. Algunes persones corrents, o sociodominants tenen un cub social de grans dimensions, quasi amb infinitat de metres cúbics, que tarda cert temps a omplir-se/satisfer-se. En canvi, les persones amb Asperger tenen un cub molt petit, el típic gotet per fer un xarrup de ratafia, que s’omple amb molta facilitat. Així doncs, els esdeveniments socials convencionals duren massa. En resum, la socialització resulta esgotadora. En dono fe.

A banda de l’esforç per fer-la, no pot ésser qualsevol socialització. Aquesta interacció resulta més còmode si és breu i té un propòsit. Amb això hi estic 100 % d’acord. Personalment em costa entendre la idea de quedar per quedar, o per fer safareig. Necessito que els actes tinguin un propòsit, i un cop complert no cal allargar-ho més. Fins i tot els àpats els concebo com una manera per compartir taula, però un cop acabades les darreries, ja no cal dilatar-ho més. I perquè consti, l’autor afirma que en aquests casos, tenen (tenim) la necessitat de marxar perquè estan (estem) esgotats, i en cap cas és una acte de descortesia ni mala educació. 

Tot amb tot va lligat amb les converses. Diu Attwood que té la impressió que les conserves per les persones amb la síndrome d’Asperger són, sobretot, una oportunitat per intercanviar informació, aprendre i informar. I, si no hi ha informació pràctica a intercanviar, per què caram perdran el temps parlant? És una bona pregunta, i la responc... doncs per res, efectivament, per res cal continuar parlant.