La ciència

Fa dies que em volta pel cap escriure quelcom sobre aquest tema, però encara no sé com posar-m’hi. Per tant, avall que fa baixada i a veure què surt.

El fet és que des de fa temps segueixo el bloc de Pere Estupinyà. En Pere el vaig descobrir al Versió RAC1 i llavors em vaig comprar el seu altament recomanable llibre El lladre de cervells (La Magrana, 2011). Uns dels temes que m’apassionen més són les coses de l’univers i tot el que fa referència al comportament de l’ésser humà i més concretament el cervell. El cervell potser seria una paraula mal emprada; seria millor utilitzar CPU (Unitat Central de Procés; ja ho sé, és el de l’ordinador). Un dels seus darrers posts al seu bloc, parla de la intel•ligència artificial i el que es pot arribar a fer; que ens imaginem ara, és clar.

Tot plegat em porta a recordar una pel•lícula i una sèrie. La pel•lícula: Matrix; la sèrie: Fringe. Ambdues porten al límit la frontera de la realitat i, sovint, fa pensar de si algun dia seria factible les històries que conten. Perquè com us deia, la CPU és el tot. És la mare dels ous. Per sort i/o per desgràcia en coneixem una minsa petita part.

I és que, tècnicament, filosòficament, teòricament.... no sabria quina paraula utilitzar, és molt senzill. El cervell funciona amb neurones i, aquestes, per impulsos elèctrics. Obrint un parèntesis, deixeu-me recordar que en Matrix, quan les màquines s’han apoderat del món, necessiten energia per “sobreviure”. D’on treuen l’electricitat? Correcte, de camps “conreats” d’humans als quals els roben aquesta electricitat de les neurones. Serà algun dia possible? Espero i desitjo que no.

Però seguint amb el tema, si som capaços de caçar els senyals entre neurones i interpretar-lo amb un ordinador, quin és el límit? Ja sabem que podem enganyar la vista i altres coses. Hem vist com ordinadors responen al moviment dels ulls, de les mans... fins i tot hem vist mans robòtiques connectades als braços i que responen... Encara més espectacular, vaig llegir com ja s’havia pogut fer moure quelcom només amb el pensament (una màquina rebia les instruccions directament des del cervell; que ningú es pensi que es en pla Uri Geller). Em fascina. Insisteixo, on és el límit? De moment sembla que el límit el marca l’origen i el destí d’aquests senyals. És a dir, d’alguna manera, hem pogut fer entendre un senyal a una màquina, però no a l’inversa; que el cervell sigui capaç d’interpretar el senyal d’una màquina. Fascinant, i fa por només de pensar-ho.

Digueu-me boig, però així com les medicines a mida segons el genoma humà de cadascú serà un fet ben aviat, penso que tampoc tardarem gaire a transmetre’ns informació d’una altra manera. Crec que arribarà un dia que, en comptes de passar les fotos de les darreres vacances, podrem passar les emocions i sentiments que vàrem tenir en aquell viatge. Potser costa de veure-ho però, us ho imagineu? Poder transmetre emocions, sentiments, gustos, olors.... “Senzillament”, caçant el senyal corresponent, interpretant-lo i fer-lo arribar al nostre cervell per tal que aquest l’interpreti. Espectacular.

Finalment, per què us deia que és millor emprar CPU que cervell? Doncs perquè les cèl•lules no tenen cervell. I és un altra món fascinant. Ja s’han fet experiments per fer créixer més d’un cap a un cuc. Com? “Molt fàcil”: reprogramant la cèl•lula. La idea és: “senyora cèl•lula, ara, en comptes de ser una cèl•lula de la cua, serà del cap”; i la cèl•lula fa el cap. La reprogramació de les cèl•lules també és part del tot. Us imagineu quina avenços amb medicina comporta? Que fa falta un ronyó per una persona? S’agafa una cèl•lula mare i se li diu que es comenci a dividir per formar un ronyó. El mateix per altres parts del cos; fins i tot, per impossible que sembli, per fer cames i/o braços. Bé, no em prengueu per boig, si les sargantanes poden refer la seva cua, per què algun dia no serem capaços de regenerar un braç amb la reprogramació de les cèl•lules mare?

En fi, no hi entenc res, però és un tema que em fascina. Puc haver escrit tonteries i bestieses però, potser no. Les reflexions no són més enllà del fet de pensar on és el límit? I, avui, el límit és la imaginació; altra cosa és posar-ho en pràctica. Jo ho he exposat tot molt senzill però, evidentment, no ho és.

Per acabar, ara sí, un consell que prenc de Pere Estupinyà: “rasca’t on no et pica”. És l’única manera de descobrir i aprendre coses noves. Savi consell.