Morositat dels partits

Des del meu punt de vista, aquesta setmana han sortit diverses notícies que haurien d’alertar a tot independentista i demòcrata. L’una és aquesta llei que ha aprovat el parlament europeu que permet a l’estat espanyol a exigir que s’etiqueti en espanyol. És un revés dur pels catalans però, ja se sap, si no ets un estat, en aquest món no ets res. Catalans i catalanes, deixeu de queixar-vos i actueu! La segona és sobre la morositat dels partits polítics. Aquesta és sobre la que intentaré centrar l’atenció.

54.850.219,15 euros. Aquesta és la darrera xifra global publicada pel Tribunal de Comptes espanyol sobre el deute dels partits catalans amb les entitats financeres. Per cap:

CIU: 28.110.820,46

PSC: 12.506.243,40

ICV-EUiA: 10.529.439,40

ERC: 3.703.715,89

Un escàndol! Sí, un escàndol.

Un parell de reflexions sobre això. La primera és que “qui paga mana”, i qui paga són les entitats bancàries. Dit d’una altra manera, els representants dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, no són independents i no poden obrar en favor del país perquè, senzillament, es deuen als interessos de la gent que els paga. I com tots sabem, sovint els interessos de les entitats bancàries no van agafades de la mà dels interessos de la majoria del poble. I què hi poden fer? Doncs no massa res, perquè a tots plegats ja els va bé. Jo et deixo uns diners per aquí, tu, que fas legisles, fas uns tipus de llei d’una determinada manera. I així va el país.

La segona és recordar part del document que té, predicava i predica Reagrupament sobre el control sobre els partits. Resumida, venia a dir:

1. Transparència en el finançament de partits. Es proposa que totes les donacions als partits seran escrupolosament públiques. Per saber qui paga i qui mana.
2. Finançament públic dels partits. Limitar-la dràsticament. Els partits rebrien 0.50 € per cada vot i 10.000€ per cada representant al Parlament.
3. Relació entre partits, bancs, caixes i entitats financeres. Els bancs, les caixes i les entitats financeres de tot tipus, no podrien realitzar cap mena d’activitat creditícia amb els partits polítics. Pel deute generat fins a dia d’avui es determinaria un període d’amortització del deute actual dels partits amb la banca, amb prohibició expressa de condonació del deute. Per altra banda, les operacions corrents entre entitats financeres no estarien sotmeses al secret bancari.
4. Partits i fundacions. Les fundacions polítiques lligades a l’àmbit dels partits polítics rebrien exactament el mateix tractament quant a finançament, control i transparència que els partits.

Crec que era i és una bona proposta per regenerar la política i els polítics. Aleshores no va tenir èxit però, llegint aquestes notícies, semblen de plena vigència. Ja n’hi hauria prou no haver-hi un pam de net. La llei de finançament de partits, com la llei electoral, és una cosa que els causa recel i que difícilment arribaran a pactar. I total plegat, per què? de què els ha servit endeutar-se tant? Ells, que ens representen, quin exemple donen? En fi, que cadascú n’extregui les oportunes conclusions.

Un darrer apunt. Que ningú es pensi que el PP no deu diners; senzillament la seva comptabilitat és nacional i la partida a Catalunya no deu estar separada. Per altra banda, en aquest llistat no apareixen ni Ciutadans ni Solidaritat Catalana per la Independència ja que com a partits no existien.