Possible estratègia de CiU

Aquesta reflexió ja no sé si és fruit d’un desig o d’una certa lògica. Personalment m’agradaria que, independentment de si fos per a o per b, es dugués a terme. Fa temps que la comento amb altres patriotes. Tot i que alguns articulistes creuen radicalment que no és així, jo crec que els esdeveniments que estan succeint darrerament avalen cada dia més aquesta tesis. Us explico.

En primer lloc, no puc dir que sigui fan ni simpatitzant de CiU; de fet, fa un temps ja vaig criticar la seva proposta del pacte fiscal (podeu llegir-la aquí). Però el que està fent des d’abans que va entrar al govern i continua fent, em sembla una cosa lògica si prenem les següents premisses:
  • CiU (quant als dirigents) viuen de la política i els és bàsic estar a les institucions.
  • El principal votant de CiU seria gent conservadora.

Amb aquestes dues premisses, no és difícil apreciar que CiU no posarà en risc el seu modus vivendi i no farà cap cosa radical que pugui fer perillar el seu lloc a les institucions. Dit d’una altra manera, no farà res fins que no ho vegi clar. Un cosa que avala aquesta teoria, seria que per primera vegada s’ha preguntat directament per la independència de Catalunya en el baròmetre del CEO. Entenc que el govern (CiU), vol saber què i com es respira.

En segon lloc hi tenim el principal votant de CiU. Dividit en dues possibles branques: aquells que encara voten el president Pujol i, aquells que tenen molt recel al canvi i només ho faran si els hi ho demanen com a última alternativa. Part del primer sector, el dia que el president Pujol va dir que la independència era una possible solució i potser la solució, molts ja van veure aquest tema amb uns altres ulls. Aquests votants, ras i curt, faran el que Pujol digui. Però ja vàrem comprovar que el president Pujol ha tardat dècades a veureu-ho així perquè no hi ha vist altra manera de solucionar-ho. I aquí és on entra la segona branca.

El president Mas, pensant amb aquesta gent, podria estar aplanant el camí. S’ha provat un nou estatut(et), es provarà el pacte fiscal / concert econòmic / engany i molt possible (espero i desitjo) tampoc no se’n sortiran. En definitiva, després de provar diverses coses, arribaria el moment que el president Mas diria quelcom semblant a “ciutadans de Catalunya, ho hem provat absolutament tot i només tenim dos camins: desaparició com a nació o estat independent”. Arribat aquest punt, veient-se en un carreró sense sortida, entenc que aquest votant conservador els faria costat.

Sumant tot aquest sector que hauria quedat convençut que no hi ha alternativa (Mas els hi hauria demostrat), les bases de CiU (àmpliament independentistes), el paper que pogués fer E(RC) i d’altres possibles forces polítiques, tenim que hi hauria una àmplia majoria que reclamaria la independència. Aleshores no es posaria en risc l’hegemonia de CiU a les institucions ni el seu modus vivendi i faria el pas definitiu que ens portaria cap a l’anhelada llibertat del nostre país.

Alerta, doncs, amb el paper de CiU en aquest procés d’independència. Sempre hem dit que són imprescindibles i ho són. També és cert que, com deia al principi, aquesta reflexió no sigui res més que un desig però, i si fos així? Tindria certa lògica, no? El temps ho dirà.

Comentaris