Història d’un que volia fer política

Aquest no és la història d’un que volia ser ocell, però, com aquell, també pensava que “això no es cap joc! Deixeu-me volar! Jo sóc lliure de fer el que vulgui, no em tragueu la llibertat”. I pres per aquest sentiments va decidir fer política. Política pel poble que estimava i que volia que esdevingués lliure com tants altres pobles del planeta i, tot i que per demostrar, fora d’aquest.

Però tenir èxit en política és complicat. Com va posar de moda el programa Polònia de TV3 (la seva): “perdoneu, però algú ho havia de dir”. A veure què passa, doncs.

Ell, tot i no ser polític, va pensar que per fer bona política, li calia un producte, un mercat, uns objectius i un bon equip. L’home semblava que ho tenia tot. Un molt bon producte on el màxims protagonistes eren la recuperació dels valors del treball, de l’esforç i de l’emprenadoria, una profunda regeneració democràtica i política i, finalment, la independència del seu país. El mercat, tot el poble de Catalunya. Prescindint de sentimentalismes, ideologies, classes socials i religions. Tots units pels grans objectius. I així fou com sortí al quadrilàter a lluitar. Era una lluita desigual, David contra Goliat, però el seu país la mereixia.

Amb il•lusió, començà a vendre el seu producte. Però aviat es va adonar dels grans problemes del mercat. Per una banda, les catalanes i els catalans tenien poca memòria, per l’altra mostraven una cosa un dia i en demostraven una altra de prou diferent un altre. Finalment, per una banda de més enllà, el que valoraven no era un projecte sinó les persones.

Aquestes foren les conclusions que en tragué. Evidentment sempre és més fàcil donar les culpes als altres però, vist des de fora, els ciutadans d’aquest país necessitem una gran reflexió. 

D’ençà de l’estat del benestar, quasi tot ha estat bufar i fer ampolles. No em malinterpreteu. Vull dir que la reflexió cada vegada ha anat a menys i les neurones disposen, en general, de més vacances. “L’estat ho arreglarà”, però una banda i, per l’altra, que no ens treguin el que és nostre. I què ha passat? Que durant anys ens van donar la màniga i ens vàrem prendre tot el braç. No només això, sinó que, il•lusos de nosaltres, mentre preníem el braç, aquells que se'l deixaven prendre s'anaven fent vestits a mida. I, finalment, tot i posar-los nosaltres a les poltrones, passem de no fiar-nos-en  a complir amb el “més val boig conegut que savi per conèixer” i no estar per canvis.

Total, que l’home que volia fer política es va quedar amb el seu producte i sense clients que li compressin. Creia, modestament, que el seu país necessitava un canvi i potser no era l’hora. Amb tot, va aprendre diverses coses: 

• Tot necessita el seu temps de maduració; començant pels mateixos ciutadans.
• La gent, per fer un canvi, cal que es trobi en un carrer sense sortida.
• Un projecte en si, té més valor o menys en funció de qui el dugui a terme.
• La gent, valora més la clofolla que el fruit que porta dins.

Però d’una cosa estava segur: “I es tornarà ocell per un dia i d’entre les cendres podrà volar”.