ResCAT (o CAT...res)

Certament, tinc moltes coses al cap però ni sé com començar, ni sé com dir-les o transmetre-les. El que sí tinc clar, és que em sento com la primera vegada que vaig escriure sobre el rescat d’Espanya aviat farà un any. Per molt que demanés disculpes i tractés de no ofendre o ferir la sensibilitat d’algú, el més lleu que digui semblarà irrespectuós. No és la intenció. 

En primer lloc, sento vergonya dels catalans. Amb els espanyols ja hi anirem després. En primer lloc, els catalans. Ho sento molt, n’estic avergonyit. Estic orgullós de ser català i de Catalunya però, és vergonyosa l’actitud del a majoria dels catalans. Francament, hi ha dies que preferiria que no em relacionessin amb l’actual catalanet. Perquè mai cap icona havia estat tant representativa d’un col·lectiu com el de l’ase. 

M’entra molta mala fava. Molta. En primer lloc, perquè fa temps que alguns -no perquè disposem d’una bola de cristall sinó perquè tenim un mínim de sentit comú- que ho anàvem dient. Això no tenia futur. Ens maldàvem en explicar que l’única oportunitat dels catalans era la independència. Res. La majoria entossudits amb l’engany fiscal. Senyor Sales, no, no hem deixat de fer l’imbècil! Els senyors de CiU han tirat de beta ja en tres eleccions amb la martingala de l’engany fiscal. I, espera’t! Però, som tant imbècils, que ens vàrem creure l’engany fiscal però no ens vàrem creure les declaracions de l’actual conseller d’interior quan, passats dos dies -dos!- de les eleccions autonòmiques, deia que això del concert econòmic o pacte fiscal o com ni vulgueu dir, no es podia fer. Però, el catalanet de torn, ni cas. 

També ens vàrem creure que les retallades eren per tal que no ens intervinguessin. Bravo President Mas! Ja ho vaig dir aleshores i, ho torno a dir ara, mai cap altre president de la Generalitat havia fet tant per Espanya. Cap! ni els que de fora vingueren! Però, el catalanet... a votar i a creure Convergència. Amb il·lusió! Com la infinitat de línies vermelles que s’han traspassat sense que el catalanet fes res al respecte. Ja, més que traspassar-les, diria que vivim permanentment en la catifa vermella de Hollywood; tot plegat un gran espectacle! 

Marxaven d’aquí cap allà 22.000 milions d’euros; amb 5 anys hem pagat el rescat d’Espanya. I on carai han anat aquests diners? Però, nosaltres, com a bons catalanets, a callar -no que de queixar-nos en sabem molt!- claudicar i, com a bons patriotes espanyols -espanyols!- a contribuir en el nostre declivi i en l’intent de la no fallida del que ens amarga l’existència. Felicitats! I espera’t que el millor està per arribar! 

Per això dic que, en primer lloc, avergonyit dels catalans! A qui vaig a demanar responsabilitats jo per la ineptitud de la resta? A qui demano responsabilitats pel futur -el que puguin tenir- de les generacions futures? No s’hauria de denunciar el president d’un país que no té cura dels ciutadans? Entenc que possiblement no, doncs, de fet, està perfectament legitimitat per la majoria dels que estant convençuts del gran concert econòmic, sí home, d’aquells que cridaven “in, in-de, in-de-pen-dèn-ci-a”, el dia que Duran i Lleida i cia. van guanyar les eleccions espanyoles. Encara no? Sí, aquells que donaven credibilitat a les paraules que deien al matí sobre una ponència política on es parlava de caminar cap a l’estat propi i l’endemà no feien cas de la correcció que feien dient que ells on eren un partit independentista. Caram!, si, ni així, em pensaré que sou un d’ells! 

Com coi es mesura la ineptitud d’un país? Estic segur que aquí sí que podríem participar-hi en seleccions nacionals pròpies. De fet, ben bé en podríem ser els amfitrions! I, no crec que tinguéssim rival. Mare de Déu... Si ara havíem d’anar pel món explicant que érem catalans, afegeix-li ara que no som espanyols. L’altra vergonya. 

“Perdoni vostè, jo miri, sí, visc a una regió que en diem Catalunya, som independentistes sap? Com els més independentistes del món mundial. Enrigui-se’n d’escocesos o quebequesos o de qui vulgui. Però, de tant independentistes que som, no tenim ni dues tristes desenes de diputats al nostre Parlament que ens representin. No només això, perdoni... No em digui espanyol que jo no en sé res de tot això... Que si Bankias, que si rescats, que se prepotència espanyola, AVEs, aeroports tancat...” Doncs si jo fos estranger i em trobés un català explicant-me això, en primer lloc, me’n ric a la cara. Per estúpid! Ho sento, ho veig així. Si algú, em pot donar arguments raonats i sòlids en contra del que estic dient, els agrairia. Ja ho va dir Einstein: "Hi ha dues coses que son infinites: l'Univers i la estupidesa humana. De l'Univers no n'estic tan segur". 

Això sí, no deixéssim pas mai de penjar banderoles als balcons, manifestar-nos, associar-nos per fer reunions i d’altres martingales. No perdéssim pas les formes. És l’única manera que ens respectin i ens facin cas. I, sobretot, sobretot, sobretot, sempre, sempre, sempre que puguem, donem les culpes als altres. Defugim totes les responsabilitats que puguem. Com a persones i bons catalans, distraiem-nos amb el que sigui abans de madurar d’una punyetera vegada i fer un pas endavant. 

Si no som, és perquè no volem. I punt. Ara no us queixeu, si més no els que heu permès aquesta situació amb el vostre vot o, no sé si pitjor encara, amb el vostre no vot.

Comentaris

  1. Jo no els he botat mai,pero espero que gent com tu tireu del carro,els de la meva quinta ja estem cremats.
    salut.

    ResponElimina
  2. Gràcies pel comentari.
    Els com jo, ja en comencem a estar una mica tips. Manca de lideratge i de voluntat; així de senzill. Els que tenim desig de fer coses, sovint veiem com ens estavellem en murs infranquejables.

    ResponElimina
  3. Si els de la teva quinta esteu una mica tips, que em de fe els de la nostra.
    Salut

    ResponElimina
  4. Apreciat/da,
    http://www.ccm1714.cat/2011/09/cercant-el-meu-espai-politic.html
    http://www.ccm1714.cat/2012/03/tancada-una-etapa-politica.html

    Per part meva, vaig provar fer alguna cosa però, no me'n vaig sortir.

    Tot canvi començar per un mateix però, un, deu, 50, no poden posar de potes enlaire un país mentre la resta dels 7 milions no tenen voluntat de canvi.

    Tenim el que desitja la majoria.

    ResponElimina
  5. Jo no crec que la resta del país,no vulguin el canvi,ja molta gent que si el vol,el problema som nosaltres, els polititzats,que tots busquem la nostra capelleta, y divide y perderas.
    Salut i bont cap de setmana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així ho reflecteixen les urnes...

      I sí, divideix i venceràs; en ho apliquem nosaltres mateixos. #unaplaus.

      Vinga, bon cap de setmana i moltes gràcies per les aportacions.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada