El valor afegit humà

El valor afegit és un terme bàsicament econòmic. S’agafa un producte i es transforma en un altre després d’afegir-hi quelcom que no tenia. Està darrerament molt de moda perquè és una de les maneres d’intentar tornar a ressorgir en la crisis que estem patint. I per quin motiu està de moda? Doncs perquè de productes n’hi ha molts i de moltes índoles però, els que destaquen i els que permeten que els que els produeixen puguin tirar endavant, són aquells que hi aporten algun valor afegit; aquells que els fa diferents. Com a conseqüència d’això, l’empresa també es diferencia de la resta i pot tirar endavant. 

Un exemple pràctic. Una empresa fa programari. Els seus treballadors són tots tècnics informàtics. D’altra banda tenim una altra empresa que es dedica al mateix però els seus treballadors són enginyers informàtics i, a més, disposen d’un suport tècnic. Quina ofereix quelcom més i té més possibilitats de sortir-se’n? Segons el que hem estat explicant, és evident que la segona. 

Però, intentem extrapolar aquest terme econòmic a l’humà. Fa uns dies escrivia sobre la gratitud i, arrel d’això avui escric sobre aquest tema. Com a persones, què ens fa millor les unes que les altres? Quin valor afegit podem oferir per tal de ser millors cada dia que passa? Sota el meu punt de vista, n’hi ha diversos que tenen un cost zero i que ens faria a tots molt millors. N’hi ha que n’apliquen alguns, mentre que n’hi ha que molts o cap. 

La gratitud n’és un. El saber donar les gràcies. Donar les gràcies no costa res i, alhora que un les dóna, com és evident, el que les rep se sent agraït i amb ganes de tornar-hi. És simple, fas el que sigui, si allò té una reacció positiva que afavoreix a ambdues parts i ambdues se senten satisfetes, hi continua havent-hi el desig de ser amable, altruista, col·laborador, solidari... No donar les gràcies, ignorar una bona obra, des del meu punt de vista desemboca a l’egoisme. És aquesta la societat que desitgem? 

Un altre valor afegit podria ser el de passió i/o atenció per la feina que fem. El cas més fàcil, és el d’aquell metge o mestre. Que diferents que són aquells mestres que se senten compromesos amb l’ensenyament dels seus alumnes (cas finlandès, per exemple) dels que es limiten a fer les seves hores anant a classe i avall que fa baixada! Com també diferents són els metges que veus que per a ells no ets un altre número; que et tracten amb delicades i amb preocupació. Entenc que a tothom li agrada rebre un bon tracte. 

Un altre seria la paraula. Com altres coses, n’és una de cost zero i que naixem amb ella. Només depèn de nosaltres perdre-la o conservar-la. I la paraula va de coses tant senzilles com un “et truco demà”, fins a “et donaré un ronyó”. Jo és una de les coses que dono més importància perquè, com deia, si bé, naixem amb ella, si no vigiles és fàcil de perdre-la. Qui li ho preguntin al Pere. Quantes més vegades la perdis i demostris que no poden confiar amb tu, menys et creuran. Quasi és un tema matemàtic. Lligat amb això, com és normal, cada vegada més deixaran de donar la cara per a tu. “Jo mullar-me per a tu?, respondre per tu?, donar la cara per tu? Ho sento, me n'he cansat”. Com podeu comprovar això també deriva a la individualitat i egoisme. Insisteixo, és aquesta la societat que volem? 

Aquests en són alguns però n’hi ha molts més. Tot i que en podria enumerar alguns més, de ben segur que me’n deixaria. Credibilitat, dignitat, responsabilitat.... Val la pena reflexionar-hi. La persona no deixa de ser persona però, si l’haguéssim de jutjar pels valors afegits, quina desitjaríem? Voldríem aquella que és agraïda, atenta, amb paraula, compromesa, amb credibilitat, dignitat i responsabilitat o aquella que no ens ofereix res més que el que li toca fer per obligació? Em penso que tots respondríem de la mateixa millora. No pretenc canviar el món però, començar per canviar un mateix és l’inici per canviar la societat i fer un món millor.