Quan CiU ho mani

Després de la darrera setmana intensíssima políticament parlant, començo a veure tot el que està passant amb més perspectiva. Cada vegada ho tinc més clar; ja ho he dit altres vegades. Cas que sigui, serà quan CiU ho digui i/o ho mani. Intentaré centrar-me en els fets, i no en paraules (bonic antic eslògan del PSOE de Catalunya del President Montilla), defugint d’especulacions, hipòtesis i/o anhels; m’agradaria ser del tot objectiu. En tot cas, l’entrada va en la línia de la darrera entrada La via del referèndum. 

I, seguint en aquesta línia però, -no ho prometo- intentaré que aquesta sigui la darrera entrada amb aquest tema com a protagonista; si més no fins que no sapiguem 1) la llista de CiU i 2) el programa electoral de CiU. Bàsicament, perquè CiU ha dit moltes coses interessants però falta plasmar-ho en un document que pugui ser votat i perquè, com dic, cas que sigui, serà quan ells ho decideixin. Com també és evident, com que han dit i fet tantes coses contràries, més val no fer més valoracions fins que tinguem aquesta informació.

A data d’avui, no disposem ni de la llista de CiU, ni del programa electoral. Malgrat això, amb el que s'ha dit i fins a nova informació, avui dia sóc del tot escèptic; que no pessimista. Escèptic, centrant-me amb els fets. Fent referència al programa electoral, poden passar -crec- un parell de coses. En primer lloc, que posin que faran un referèndum per decidir (que no executar) si volem ser un estat. Vaja, el que han estat dient des de fa unes quantes eleccions: el dret a decidir; sovint s’ha posat com a sinònim de transició nacional o altres eufemismes. L’altra cosa que pot passar, és que en el seu programa electoral posin que exerciran el dret a l’autodeterminació (executar). Són dues coses molt diferents. En el primer cas, és una consulta que no trenca amb Espanya, en el segon sí. En el primer cas, ens posem en un fregat difícil d’explicar i sortir-ne; en el segon també però, no tant i la causa s'ho val. 

L’altra cosa que no sabem, són els membres de la llista electoral. Ja sabem qui l’encapçala però, no sabem res més. Una posició important -crec- serà la del president de de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). Segons diuen, és fàcil que no vagi a les llistes o, si més no, que no hi tingui un paper destacat. Aleshores, com ja vaig dir referint-me a l’ANC i l’AMI, calia tot el que van fer? Suposo que sí. Continuo pensant que això de l’ANC i l’AMI, forma part -cas que hi sigui- d’una possible estratègia de CiU per tenir-ho tot controlat. Si no, no m’explico perquè els de l’AMI van parlar molt però no van concretar res. Ja vaig dir en alguna ocasió que si tant independentistes eren, s’haurien d’haver compromès públicament a anar en contra del seu propi partit per la causa; no ha passat. Així, doncs, em costaria d’entendre que tingués un paper més rellevant Duran i Lleida (no en la llista!) que no pas Vila d’Abadal. Ja entenc que UDC és Duran i Lleida però, a les eleccions, no vota UDC, sinó el poble de Catalunya. 

Així doncs, fent una breu anàlisi, tenim que el President Mas ens ha dit que hem de votar lliure i democràticament els projectes polítics. Cal que la gent valori i doni suport als projectes de cadascú. Ho trobo perfecte. No ha canviat res. També ens han dit -i insisteixo que fins que no vegi el programa electoral no vull fer cap més valoració- que la idea comença i acaba amb una consulta/referèndum. També ho trobo molt bé; cada partit té la legitimitat i llibertat de fer les seves propostes electorals. Finalment, tenim que sembla que una figura força important, és fàcil que no tingui un paper destacat. Crec que ja vaig dir en alguna ocasió, que si ningú fa una oferta a Vila d’Abadal, haurà badat molt; o no. 

Posant tot això en una batedora, què em surt a mi? El meu president em diu que voti unes idees, la seva diuen que serà una consulta/referèndum i un home unionista tindrà més vot i paraula que un d’independentista. Doncs a mi, no m’interessa. Ho sento. I no m’interessa perquè és fum. I el fum intoxica i fa mal; a banda de distreure i fer perdre el temps. 

D’altra banda, si m’expliquen perfectament el full de ruta de l’assoliment de l’estat propi passant per un referèndum, en podem parlar. Què vull dir? Com us deia, si la proposta electoral comença i acaba en fer una consulta/referèndum sí o sí sense tenir un pla B, se’m generen molts dubtes. CiU ha dit -no jo- que no pot declarar la independència perquè ho ha de posar en un programa electoral. Entenc, doncs, que aquestes són perquè fem el referèndum i en necessitarem unes altres per -cas que surti sí- declarar la independència. Cas que no ens deixin fer el referèndum, el fem i ens suspenguin la comunitat autònoma (perquè encara dependrem de la seva llei), com convocaran unes noves eleccions per posar en el seu programa electoral que declararan la independència? No ho sé, no ho sé... A mi m’interessa el pla B. No dic que no el tinguin però, fent cas al president Mas, si haig de votar unes propostes, fins on expliquen no m’interessa. Com tampoc em va interessat mai el concert econòmic / pacte fiscal / engany fiscal.

Cal que tinguem fe! Hi hem de creure! Per què? Com? Això és com quan algú té la desgràcia de patir un càncer on el 95% de la gent mor i li diuen que ha de tenir fe. Pot ser un dels afortunats del 5% però, basar-se en la fe per tenir clar que se’n sortirà... Que poc racional; que pocs hi creuen. Jo en sóc un (dels que no hi creu) perquè necessito alguna cosa més on agafar-me. Curiosa similitud entre el malalt i Catalunya. Catalunya també està molt malament i té el temps li juga en contra. Alguns no necessitem tenir fe en CiU, sinó elements on poder-nos agafar. Perquè, si no és així, en què s’ha convertit la política i els polítics? En religió i pastors? És clar que, veient les similituds entre el Senyor Satan i el President Mas, tampoc seria d’estranyar. Malgrat tot però, quan tot això acabi (algun dia haurà d'acabar), caldrà que molts catalans facin una llarga reflexió política i democràtica.

Així doncs, de cara a les properes eleccions, que cadascú faci el que ha fet sempre. És a dir, el que vota CiU perquè sempre vota CiU, majoritàriament el continuarà votant; els que voten Pujol, que el continuïn votant; i, els que hem votat sempre programes electorals convenients fruit dels nostres interessos, també ho farem. CiU segurament guanyarà els que tenen fe i perdran un % que no són independentistes que es passaran al PP (recordar que, segons el darrer baròmetre del CEO, un 35% de votant de CiU, no és independentista). En definitiva, el que compta és que a l’arc parlamentari hi hagi majoria independentista. Veurem tot plegat. Com us he dit, intentaré no fer cap altra reflexió al respecte fins a saber membres de les llistes i programes electorals. En tot cas però, passi el que passi, hi ha una cosa que no canviarà: serà quan CiU ho mani. Així, doncs, no cal que la resta de mortals intentem incidir-hi.