Qüestió d'arguments i cultura política

Sembla ser que la hipermegamacromanifestació del 12 d’octubre a favor de la Constitución i el nacionalisme espanyol, ha tingut 10.000 persones. Si, a més, tenim en compte que s’han promogut autocars d’arreu d’Espanya perquè vinguessin... Que cadascú n’extregui les conclusions oportunes però, cal anar molt en compte perquè, com sempre dic, s’ha de vigilar molt amb els argumentes que s’utilitzen alhora de fer valoracions. Tant els d’allà, com els d’aquí. 

Ho dic perquè, ja abans de la manifestació del passat 11 de setembre, els unionistes (catalans i espanyols) per intentar defensar l’argument que s’havia d’ensenyar amb castellà, posaven per davant els drets de 4 famílies sobre de la resta de famílies que ja els està bé l'ensenyament en català. Havent passat el dia 11, aquests mateixos, per defensar l’argument contrari a la independència, es van aixoplugar sota el paraigües que si hi havien anat 1.5 milions de catalans, volia dir que 6 milions no estaven per la labor. Doncs ara, podem utilitzar el mateix argument. 

Vull dir, 10.000 persones a favor de no sé quin lema concret però, sí que podríem afirmar que sota el denominador comú de la unitat d’Espanya. Utilitzant els arguments unionistes, podríem afirmar que 7.490.000 catalans, no estan per la labor de la unitat d’Espanya. Insisteixo, segons els seus arguments. Podem entrar a valorar -no ho faig- si són vàlids o no però, si per ells ho són, doncs que ho siguin per tot. És com tota la història de la Constitución, que només l’utilitzen quan els convé (La independència sí és contitucional). Com he dit altres vegades, si hem de jugar amb els seus arguments, juguem-hi, no hi tinc inconvenient. De totes maneres, ja sigui amb els nostres o amb els seus arguments, sempre acaben perdent i nosaltres guanyant. 

La història encara és més dramàtica si, com dèiem, tenim en compte que han arribat autocars d’arreu d’Espanya o la convocatòria era a nivell espanyol. Això vol dir que, fent números de memòria, si d’arreu d’Espanya (Catalunya inclosa en aquest cas) han participat a la manifestació 10.000 persones a favor de la unitat d’Espanya, 44.990.000 persones no estan per aquesta labor. Si voleu que sigui més demagog, podríem afirmar, fins i tot, que la majoria d’espanyols estan a favor de la independència de Catalunya. M’he tornat boig? No, estic utilitzant els arguments dels unionistes quan diuen que l’important no són els que hi van, sinó el que deixen de fer-ho. 

Més enllà de la curiositat, broma o anècdota, hi ha dos temes a reflexionar sobre aquesta qüestió. En primer lloc, la credibilitat. Com avançava, s’ha d’anar amb molt cura alhora d’utilitzar arguments. Generalment, 1 + 1 sumen 2. Quan en una ocasió sumen 2 i en una altra 3 o 1.5, no es pot agafar per enlloc. Però, com us deia, no només serveix pels d’allò, sinó pels d’aquí. Parlo dels polítics i la història de CiU i el llop.  Segons he llegit aquesta setmana, Mas diu que si tots volem x, no ens preocupem que ja trobarem la manera.; però, que el votem. Sublim. És a dir, ell ha tardat dècades a arribar a l’estat actual de convicció sobiranista (espero i desitjo) perquè no es volia tirar a la piscina, ja no si no hi havia aigua, sinó si no vessava, i ara demana a la resta que ens hi llencem perquè “ja trobarem el com”. Fantàstic. Com també quan ens diuen que ens els hem de creure després de dir coses contràries. És perillós basar-se en una arguments i regles que sempre canvien perquè, al final, generen desconfiança i creen descrèdit. 

L’altra reflexió -pensant en la xifra de 10.000- és que el que us he explicat té trampa. Molta trampa. Bàsicament, perquè als unionistes no els cal manifestar-se. A diferència dels catalans, senzillament, voten. Els catalans ens hem posat al cap que la independència no val si no és de la mà de Convergència i Unió (l’important és el qui, i no el què) i exigim que CiU canviï d’ideologia; i si no la canviïn que estiguin tranquils que no hi ha mai vot de càstig. En el cas del unionistes, saben que no els cal fer canviar cap ideologia a base de manifestacions. Per poc que ens agradi, són políticament infinitament més cultes que nosaltres; si més no, tenen més clar com utilitzar-la per canviar les coses. Els que ho creuen convenient, voten la Falange, PP o PSOE i canvien la intenció de vot en funció dels seus interessos; ho vàrem poder comprovar tant a les eleccions posteriors a l’11M com en aquestes darreres. Quan alguna cosa no els està bé, li retiren el suport. I, si no és així, que m’expliquin perquè les majories absolutes del PP venen precedides per atacs als catalans. Senzillament voten. Aquí, tristament, ens falta molt per arribar al punt de retirar suports incondicionals i fixar-nos en programes electorals.