Glòries Vigatanes: Sant Miquel dels Sants

P199. Creative Commons Reconeixement i Compartir Igual 3.0 No adaptada

Aquesta és una imatge que podríem pensar que no té res a veure amb Vic però en realitat sí que hi té molt a veure. Correspon a una municipalitat quebequesa d’uns 2500 habitants i que ocupa uns 563 km2 (entre la superfície de la Cerdanya i el Gironès, 546 km2 i 575 km2 respectivament): Saint-Michel-des-Saints. El nom no és casual. Porta el nom del nostre patró de la ciutat i, de fet, és en honor a ell mateix. El poble va ser fundat pel sacerdot Léandre Brassard el 1863 amb l’afany de colonitzar el nord del Quebec. Sant Miquel fou canonitzat el juny de l’any anterior i per això el va escollir patró i també com a topònim.

Per cert, fou la primera glòria a la que al·ludia el canonge Collell. Així doncs, sant Miquel fou el primer vigatà a formar part de la Galeria de Vigatans il·lustres a l’any 1890, la nostra primera glòria. No el podia obviar, entre altres coses, perquè llegint sobre ell s’aprenen moltes coses i en recomano vivament la lectura de les seves biografies. Tanmateix, no tinc intenció de desglossar la seva vida, que caldria una sola vetllada, sinó mirar d’aportar coses més aviat curioses que puguin quedar memoritzades. El poble del Quebec n’és un bon exemple.

El seu pare, de nom Enric, era notari. Fou escollit en dues ocasions conseller de la ciutat. Una com a conseller segon i una altra com a conseller en cap l’any 1602. Dels vuit fills que tingueren amb la Montserrat Mitjà, de sant Miquel fou de l’únic que el seu pare havia desitjat que «Deu lo fassa bon Chritia á llahor y gloria de Deu y del gloriós St. Miquel y St. Geronim y St. Joseph». De ben petit i durant tota la seva vida i mort, va estar relacionat amb el número tres o múltiple d’aquest. Vegem-ho.

Va quedar orfe als tres anys i mig. Diu que va sentir la crida de Déu als sis anys. Quan va començar els dejunis, ho feu tres dies a la setmana. En la seva primera escapada al Montseny, ho va fer amb tres amics. En la segona, tres foren les persones que els van fer tirar enrere. I no li van obrir cap porta fins que va trucar a la dels trinitaris calçats (sí) de Barcelona als dotze anys.

Tanmateix, va professar com a trinitari descalç al convent d’Alcará de Henares el 29/01/1609. Allí prengué el nom de Sant Miquel dels Sants amb la finalitat de conciliar-se el patrocini no pas d’un, sinó de tots els sants, i amb la voluntat d’imitar-los a tots en tot. Tingué una vida ple d’exemplaritat, humilitat, sacrifici, modèstia, misticisme i penitència. Continuant amb la relació amb el tres, va tenir fins a tres creus de cilici. Un dels fets més destacables del seu camí cap a l’eternitat fou un intercanvi de cors a tres bandes. Conten que era tant el sofriment que sant Miquel tenia per donar totes les mostres d’estima que Déu mereixia, que li va demanar un cor més gran perquè amb el que tenia no ho podia satisfer. Així doncs, Jesús li va donar el seu i sant Miquel es va quedar amb el seu. Posteriorment, una altra religiosa també li va demanar però Jesús li digué que el seu no li podia donar perquè el tenia un altre (sant Miquel), però que li podia donar aquell.

L’inici del seu final terrenal va començar tres mesos més tard de la cura d’unes febres quartanes (febres que duren quatre dies) que havia pres d’un altre malalt. La febre tifoide que el va dur al cel va durar poc més de nou dies. Diuen que va morir als 33 anys, 6 mesos i 12 dies (aquesta dada no l’he comprovat ni es pot). El seu decés es produí a Valladolid, on encara reposa. En morir tothom es volgué fer amb relíquies seves i després de vestir-lo amb tres hàbits, el varen cobrir amb un llençol perquè la gent s’anava quedant trossos de la vestimenta.

Un cop mort, entre altres miracles, va agraciar a un farmacèutic vigatà amb tres miracles. En primer lloc, li va curar una ferida mortal causada per un tret a la galta l’any 1640. En segon lloc, va recobrar la vida d’un nounat mort. Finalment, va curar un altre fill amb febre tifoide del que ja l’havien tapat amb un llençol i li havien dit el «descansi en pau» corresponent.

També anotarem la causa de la seva beatificació i canonització. La beatificació es va realitzar el 02/05/1779. Aleshores calien dos miracles. El pontífex encarregat d’aprovar-ho fou Pius VI. Els miracles es produïren vora el 1625: un càncer de mama que es va curar amb un tros de llenç amarat de la sang del nas del sant d’un dia per l’altre, i un braç trencat d’un criat que va fer ús del mateix mètode. Val a dir que el quadre que presidia aquella celebració a Roma, actualment és a un lateral de la catedral de Vic, on sant Miquel hi té un altar dedicat.

Els dos miracles necessaris per la seva canonització els va aprovar Gregori XVII. Tanmateix, qui el va proclamar sant fou un altre Pius, el IX. Noteu que entre Pius VI i Pius IX hi hagueren 3 Pius, i 6 papes en total entre les dues efemèrides. Quant als miracles, el primer es va produir el 1784. Un fluxió de queixal d’una dona que va derivar en un tumor cancerigen realment difícil de mirar ja que penjava i va supurar durant anys. La dona va implorar al sant a canvi de demanar almoina per fer una missa en honor seu i vestir mig hàbit dels trinitaris fins que es fes malbé. També feu una novena. La novena es va acabar però a l’onzè dia, després d’implorar més vivament, va tossir i va desaparèixer el tumor de la cara sense deixar-ne gens de rastre. Val a dir que un dels que en donava fe però no crèdit, fou el seu mateix marit, que era cirurgià. El segon miracle el concedí el 1830 a un llec profés trinitari descalç de Roma, víctima de la tisis. El religiós l’havia agafat fruit d’anar a demanar almoina (pluja, fred, vent...). El dia que li havien d’administrar el viàtic, va agafar una biografia del beat i li va demanar que el curés a canvi de demanar almoina per a la seva canonització. Poc després de fer-ho, ja es va veure amb forces, es va curar, i fins i tot va poder gaudir de la celebració de la canonització del sant. D’aquella celebració també en vingué un quadre cap a Vic, però malauradament fou cremat durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939).

Quant als tributs i més enllà de Saint-Michel-des-Saints, el 21/09/1637 els trinitaris es van establir a l’antiga església de Santa Margarida i hi van construir un altar dedicat a ell (actual Orfeó). Poc després de la beatificació, es van construir tant la capella pública com l’oratori de l’habitació dels seus pares. En aquesta estança hi ha pintada la vida del sant. Per cert, l’actual casa natal de sant Miquel està ubicada al carrer de Sant Miquel número nou. També hi ha un petit museu amb relíquies seves. Més o menys d’aquesta època, és Sant Miquel Xic, una capella construïda on hi havia uns camps del seu pare i on de petit diversos foren testimonis d’un miracle: es va rebolcar per sobre d’uns arços i no es va espinar gens. Des de la seva canonització el vuit de juny de 1862, és el patró de la ciutat en detriment dels Sants Màrtirs.


Per acabar, no puc oblidar-me de parlar dels Miquelini, una sagrada milícia. Es va crear el 1904 i es va aprovar pel Vaticà el juliol del 1905. Ho sabem gràcies al doctor Junyent, que el van sorprendre a Itàlia el 1924. Aleshores deia que ja estaven establerts per Nàpols, Gorga, Rocca di Papa, i Bristol P. A. a EUA.


Testimoniatge de sant Miquel dels Sants:

© Thunderforest © OpenStreetMap contributors


Comentaris