La guerra Rússia-Ucraïna

Darrerament estic força ensopit. Entre altres coses, m’amoïna aquesta nova guerra. En aquest cas, entre Rússia i Ucraïna. Val a dir que ni tan sols sé si és correcte referir-m’hi així, com a guerra, amb el benentès que la guerra és fruit d’una invasió: la de Rússia en territori aliè. Ho manifesto d’aquesta manera perquè a vegades sembla que quan es parla de guerra, els integrants de la mateixa comparteixen alguna mena de responsabilitats, però penso que no és el cas.

Quant a la guerra doncs, segurament estic més afligit perquè potser és la primera de la qual en soc conscient. Tampoc sé si aquesta seria la paraula correcta. Amb això no vull dir que sigui la primera guerra de la qual en tenim constància o vivim amb ús de raó els de la meva generació, sinó que d’alguna manera creiem que ens pot condicionar més. És a dir, de guerres al món n’hi ha moltes, i conflictes civils segurament més. Però sembla que el que passa a altres continents no surt d’allí. El cas d’Ucraïna és molt diferent. En primer lloc, perquè està a la frontera d’Europa. Així doncs, geogràficament parlant ja és més propera. En segon lloc, per l’adversari i la magnitud que pot arribar a prendre.

Rússia és un enemic poderosíssim. I no sabem tampoc fins on pot arribar la ment d’aquest home. Com sempre dic, sabem com comencen les coses, però no sabem cap on poden derivar. Aquesta darrera frase l’escric pensant en la deriva dels extremistes, especialment de la dreta. Però també tenint en ment el nazisme. Qui havia de pensar-se quan Hitler va annexionar novament Àustria a l’imperi alemany i va envair Polònia, que allò es convertiria en la Segona Guerra Mundial? Crec que ningú. I ara no vol dir que tot plegat derivi a una hipotètica Tercera Guerra Mundial però, algú pot assegurar que no podria arribar a passar el mateix? 

Essent honest, no he seguit gaire la idiosincràsia d’aquest conflicte. Crec que he arribat tard. Malauradament. Pel que he sentit, el conflicte ve d’anys enrere, i ara és quan ha caigut la gota que ha fet vessar el got. Tanmateix, hom coneix què és Rússia. Només cal cercar a l’hemeroteca i descobrirem terrorisme d’estat i gran repressió als que no segueixen les directrius dictaminades pel cap de files, el Putin. No sé si estem davant d’un altre Stalin... i no ho sé, entre altres coses, perquè l’estudi del dictador rus encara el tinc pendent. El que sí sabem és que l’actual és com un animal ferit: potser morirà, però ho farà matant. I sembla que aquesta és la deriva.

El que entristeix més és la població. I no parlo de nacions perquè crec que tota la població és la gran perdedora. O, dit d’altra manera, cas que amb aquesta guerra es guanyés alguns cosa, no seria Rússia la que s’alçaria victoriosa, sinó l’orgull d’un home embogit. El poble ucraïnès és qui rep els colps més grans. D’això no en tingueu dubte. Majoritàriament, mares i infants es veuen obligats a posar en una maleta la seva vida —la seva vida!!!!— i marxar. Per trist que sembli, que ho és molt, aquests són els afortunats. Perquè d’altres, no han tingut ni tan sols aquesta trista oportunitat. Les imatges que hem vist tots plegats m’han impressionat moltíssim. Potser també perquè darrerament he estat llegint molt sobre la Guerra Civil espanyola (1936-1939) i especialment dietaris de gent que va haver de fugir, també, amb la vida en una maleta. I quan ho tens tot tan a flor de pell, encara ho notes més. Que injusta és la guerra. I que injusta, encara més, és concretament aquesta!

Deia, que m’entristeix la població. Això també inclou als russos. Perquè entre moltes coses que tinc clares, no s’ha de confondre Putin amb Rússia o els russos. Naturalment, hi haurà russos que estaran al costat de manera incondicional al seu president. Tanmateix, ja s’ha vist que no és així. I tota aquesta gent, més enllà que alguns també es veuen obligats a marxar per no ser partícips del conflicte, o obligats a ser-ne partícips totalment directament, pateixen també dos grans embats. El primer d’ells totes les sancions que estan asfixiant l’economia russa. De fet, amb les sancions, estan empobrint a tots els russos, més enllà de treure’ls certs benestars que fins ara tenien. No estic comparant el sofriment d’uns i altres, tan sols estic dient que no guanya ningú! El  segon fa referència a la repressió que ja estant patint. Començant per la manca de llibertat d’expressió, i tot el que pugui venir. És a dir, bona part dels russos també seran víctimes d’un foll pel poder i sense escrúpols.

Tot plegat, com dic, entristeix molt. Només hi ha una cosa encoratjadora, que és l’actitud dels ucraïnesos. Tan de bo no l’haguéssim hagut de conèixer mai aquest coratge! Però realment és molt modèlic el que estan fent. Fa posar la pell de gallina veure adolescents deixant els estudis i preparar-se per l’embat. Fa fredor veure gent que té la vida resolta (em ve al cap un tenista que havia jugat a Austràlia recentment) a agafar les armes per defensar la seva pàtria, família, i futur com a poble. Encoratja i, també, segons com, ens fa treure les nostres vergonyes.

Acabo amb una temença més que apuntava més amunt. Com acabarà? No ho sabem, naturalment. A mi, personalment em preocupa que al final s’hi hagi de posar l’OTAN i/o EUA. Si s’hi veuen obligats, és fàcil que l’esclat ja prengui proporcions nuclears. Per cert, que crec que qui encara no ha dit res és, precisament, Corea del Nord, que, diria, de ganes per atacar als EUA no els en deuen pas faltar. Confiem que les sancions facin reaccionar el poble rus i facin decaure el règim Putinià. Crec, sincerament, que les sancions i pressions (a banda dels oligarques), van en aquesta línia. La solució passa per derrotar Putin i el seu règim, i això tan sols ho poden fer els seus. En algun moment, he somiat que fins i tot hi havia una mena de cop d’estat i l’exèrcit es plantava: una mena de desercions massives.