Climent Riera

Article publicat a El 9 Nou el passat 4/3/2022.

Amb motiu del 340è aniversari de la seva mort, permeteu-me avui fer-vos una breu pinzellada biogràfica d’un altre gran místic vigatà, exemplar i modèlic, fins i tot arribat a ésser venerat pels seus germans de religió. No crec que exageri si afirmo que si hi hagués hagut voluntat per part del seu orde, avui Vic comptaria amb un sant més. Tanmateix, seguint un dels axiomes de l’orde «no proclamem sants, però els fem». Parlo dels cartoixans, un dels ordes més austers que existeixen, sinó el que més. El va fundar sant Bru el 1084 i cartusia nunquam reformata quia nunquam deformata [‘l’orde cartoixà no s’ha reformat mai perquè mai ha estat deformat’]. És a dir, avui dia mantenen l’essència de fa pràcticament mil anys. Si teniu ocasió de visitar algun dia una cartoixa, no en perdeu l’oportunitat.

La vida de Climent Riera és tan espectacular com ignorada, oblidada i desconeguda. Sobre el nostre compatrici, Joaquim Salarich en el capítol V del seu Vich, su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias li escrivia les següents paraules: «RIERA (V. P. D. Fr. Clemente), cartujo. Floreció en virtudes en el siglo XVII. Le pintan favorecido con visiones de la Santísima Virgen, de la que era muy devoto». Un altre llibre que li dedica unes notes és Relación de las solemnes fiestas con que la Ciudad de Vich celebró la Beatificación de su felicísimo hijo el Beato Miguel de los Santos, de l’octubre de l’any 1779: «El V. P. Fr. Don Clemente Riera, Cartuxo: murió en Escala Dei, año de 1682». D’aquí ja passem al llibre per excel·lència, reedició a càrrec del canonge Collell l’any 1893, Vida del venerable diácono Don Clemente Riera natural de Vich, monje de la Cartuja de Scala Dei. Quant al vigatà i a fi de justificar la magnitud de la seva figura, val la pena passar el testimoni al mateix canonge:

[...] podemos afirmar, sin temor de incurrir en la exageración del entusiasmo patriótico, que si no se hubiesen perdido algunos tratados espirituales que se sabe había escrito el seráfico san Miguel de los Santos, y se hubiesen guardado todos los papeles del venerable Riera, la ciudad de Vich podría gloriarse de tener, no solo dos grandes siervos del Señor en el siglo XVII, sino también dos autores místicos de aventajado mérito, siendo esto más notable en el segundo, porqué no se movió de Cataluña, y después de sus estudios en Vich, se encerró en el claustral aislamiento de una Cartuja, donde consummatus in brevi, explevit tempora multa.

Riera va néixer el deu d’agost del 1658 en el si d’una família humil. De ben petit s’anà apartant cada vegada més del mundà. En l’adolescència tampoc es pot dir que malbaratés el temps vaguejant pel carrer, sinó que només tenia tracte amb joves del seu tarannà. Tots ells començaren a tenir oració mental, cenyir cilicis, prendre deixuplines i altres mortificacions per amor a Déu sota les atentes indicacions d’un sacerdot de la catedral de Vic. Un dia, un doctor li digué que tenia la intuïció que havia de ser monjo cartoixà i que ell mateix li facilitaria l’entrada a la cartoixa d’Escaladei, la primera en establir-se a la península ibèrica. Riera no s’ho va pensar gaire. Sense ni tan sols avisar als seus pares, parents ni amics, partí de Vic cap a Morera de Montsant, al Priorat. Després d’algunes jornades caminant, va albirar aquella escala de Déu per on —conta la llegenda— els àngels pujaven al cel.

Un cop allí, el prior de la cartoixa li va concedir la darrera cel·la del claustre inferior, com també li va adjudicar un tutor i mestre durant el temps que estaria a prova. L’estada no fou gens fàcil des del primer moment. El combat contra el dimoni fou constant. Conten que aquest el va herniar i llavors li va torbar la vista perquè no pogués veure les lletres ni les solfes. A banda, també va llevar-li la veu i la respiració de manera que li fos pràcticament impossible satisfer un dels grans desitjos dels cartoixans: cantar. Tot amb tot, pogueren celebrar la vestició el disset de desembre del 1676 i fou admès com a novici. Tenia divuit anys. El tretze de febrer de 1678 va professar. Per la quaresma de l’any 1680, el bisbe Jaume Mas l’ordenava de sotsdiaca al Palau Episcopal de Vic. Uns mesos més tard, el primer de març del 1681, era ordenat de diaca a Tarragona.

Amb constants tribulacions, s’acostà el dia de la seva fi. Primer fou la mort mística de la seva ànima, i llavors va sofrir, literalment, la corporal. Morí d’una tortuosa malaltia i amb gran patiment: «Dióle una penosa y grave enfermedad con calentura continua, vómitos de sangre, originados por la rotura de una vena cerca del corazón, que se le rompió con la fuerza de un grande ímpetu de amor de Dios». Prop de les dotze del migdia del dos de març de l’any 1682, el vigatà va donar la seva ànima. No tenia ni vint-i-quatre anys.

Climent Riera no va tardar gaires dies a tornar amb els mortals per gratificar-los amb la seva presència o curacions. En el citat llibre hi ha un recull de cent miracles al llarg de dos capítols i en espai d’un parell d’anys. Cinquanta-sis pàgines de successos increïbles, divins i sense aparent explicació raonable. Per sorprenent que pugui semblar, en paraules del mateix autor «[...] las dejo de referir por no alargarme demasiado». Entre els seus favors comptem quasi deu aparicions. Les mercès més exuberants, però, són les de les cures. En aquest cas, tenir una relíquia del nostre compatrici era la millor garantia per sortir victoriós de greus afeccions. Pel que fa a aquest tipus de miracles en comptem més d’una setantena.

Però, què va passar amb Climent Riera? Primer la Guerra del Francès i sobretot l’expulsió dels religiosos de l’any 1835 i la destrucció dels convents, van postrar la figura de Riera a l’oblit. Ja hem dit que el vigatà no fou mai beatificat ni canonitzat, però sí que gaudia d’un culte local i se’l venerava fins al segle XIX. Molt després de l’exclaustració, Collell el va voler recuperar amb la reedició de la seva vida l’any 1893. En opinió seva, era incomprensible que la Ciutat dels Sants no el tingués en consideració: «[...] un insigne hijo de la ciudad de Vich, que floreció hace dos siglos con tan altos y tan raros ejemplos de virtud, que parece mentira haya podido un lapso de tiempo corto oscurecer tan por completo su memoria». No sabem si en el seu temps se’n va sortir. Creiem que no. Comprovant que el llibre estava intons cent vint-i-cinc anys més tard de publicar-se ja demostra el poc interès que suscità. A la ciutat natal, ni llavors ni ara no hi ha res que el recordi, està completament oblidat.

Per no tenir, no disposem ni tan sols d’un retrat fidel a la seva fisonomia. Collell explica en un dels apèndixs del llibre que va arribar a trobar a Vic fins a quatre quadres amb la seva efígie. Només s’ha pogut seguir la pista d’un d’ells. D’acord amb Ramon Ordeig, un d’aquests quadres del venerable Riera va ingressar al Museu Episcopal l’any 1933. Aquesta obra l’hauria pintat Marià Colomer.

Fins aquí la presentació de Climent Riera. L’altre serafí d’Ausona, si m’ho permeteu. En opinió de Miquel i Macaya «de haber alcanzado mayor edad y escrito más tendríamos a un escritor del temple o vigor de Santa Teresa o San Juan de la Cruz». Com us podeu imaginar, no és poca cosa. Tot i així i tristament, fou condemnat a l’oblit durant molts anys. De ben segur que ell està satisfet perquè sempre havia estat el seu desig. Va néixer sense molestar; visqué sense desplaure; morí sense destorbar, i un cop al cel tampoc vol que ningú li dediqui un pensament. Així i tot, creiem que és una figura a destacar i mereix ser coneguda i reconeguda. Amb la seva llicència, el passat dos de març es va commemorar el seu dies natalis.