Obeses

El divendres passat el grup Obeses va oferir un concert a l’Atlàntida després de mesos sense actuar a Vic. No he llegit les notícies que s’han escrit al respecte, però hom coincideix que va ser un gran èxit. En dono fe perquè hi era present. Ja en aquell mateix moment i just després, vaig estar reflexionant sobre la música, l’art, i del fenomen fan. Permeteu-me fer-ne unes reflexions i compartir-les.

Val a dir que mai havia pagat una entrada per anar a veure Obeses. Essent puristes, en aquesta ocasió tampoc he pagat perquè fou un regal, però vull dir que més enllà del típic concert a la plaça Major de Vic o en altres bandes, no els havia sentit mai. I, francament, en tenia ganes. No em declaro fan ni tan sols seguidor del grup ni cap dels seus components, però en tenia moltes ganes d’escoltar-los en directe. I, avui encara, tinc ganes d’escoltar-los en un altre entorn. Anem a pams.

La cua ja es va formar a l’entrada. Hi havia ganes. Feia dies que les entrades estaven pràcticament exhaurides. De seguida vàrem veure seguidors i fans. Entenem per fans aquells que fan coses que podríem veure com no gaire racionals o un xic fora del comú o normal. Més enllà de cridar, em refereixo a gent disfressada de Minnie, per posar un exemple. Òbviament, aquest mateix, tan sols arrencar el concert, va ser incapaç d’estar-se assegut i va cantar, perdó, cridar, totes i cadascuna de les cançons. No el culpo! Me n’alegro per ell. Però això em fa pensar una mica en el fenomen aquest, que no sé fins a quin punt fa gaudir de la cosa. Ho dic amb el benentès que un fan incondicional, li agrada tot, independentment de com es faci. I mirant qualsevol cosa des del punt de vista subjectiu, em fa la sensació que s’ha de gaudir una mica menys: faci el que faci, és meravellós.

A banda dels fans, també hi havia seguidors. De fet, crec que érem els únics no seguidors de tot l’auditori. I, creieu-me, en algun moment, especialment al principi, et fa sentir una mica incòmode el fet de no saber-te cap cançó. En resum, hom expectant de com aniria, què oferirien, que sempre ofereixen coses noves, que si feia tant temps que els seguien... No deixa de ser curiós. No recordo haver-ho viscut mai, o almenys recentment.

Jo, particularment, quasi que em declaro admirador del grup i més especialment del seu cantant, Arnau Tordera. Més enllà del personatge que es va fer en el seu dia i es va fer immensament popular, penso que val la pena conèixer-lo una mica. No és que el conegui molt, però crec que el suficient per tenir la convicció que no és només un personatge. I quan dic conèixer-lo em refereixo a la vasta cultura que té (llicenciat en filosofia), i el treball que hi ha al darrera del que sol fer. Pot semblar que no hi toqui massa però en realitat darrera el que fa hi ha grans reflexions i treball. Només cal veure les grans escenificacions que ha fet amb el tema de Verdaguer, així com amb altres col·laboracions. Més enllà d’això, el talent innat i indiscutible que té. Divendres mateix parlàvem que no cal que t’agradi el futbol per elogiar i meravellar-te amb el que feia Romário o Messi. O tampoc cal que t’agradi el flamenc per apreciar un bailaor majúscul. Doncs Arnau Tordera em sembla un cas similar. No serà la primera vegada que el comparen amb l’inigualable Freddy Mercury. El curiós del cas, és que la música que fan no m’agrada especialment (per dir que se m’estava fent llarg). Tanmateix, és un gaudi, i més encara quan ho vius des d’un punt de vista crític i objectiu. És espectacular veure i viure què fa amb la seva veu i les mans, i especialment amb la senzillesa i facilitat amb la qual ho fa. És art, així de simple. I, a mi, l’art, és el que realment m’agrada. 

No sé res del bateria ni del de teclat (no soc fan). Però sí que sé alguna cosa del baixista, Jaume Coll. I també té un talent innat per les lletres. Crec recordar que aquest any o l’anterior s’ha doctorat en filosofia i té diversos treballs publicats, premis de poesia inclosos. 

El que vinc a dir, doncs, és que no és només un grup dels que tenen una mica de talent i sort. A Obeses, tampoc dic res nou, hi ha essència, molta fusta, molt talent. No només són músics, sinó que són autèntics artistes. No només produeixen, sinó que aporten. Si us soc sincer, i retornant a l’Arnau Tordera, em sembla una espècia de Jaume Balmes del segle XXI.