Redacció després de vacances

Aquest any tornem uns dies abans a l’escola. Pel que m’han contat, hi ha dos embolics considerables aquest any. Aquest curs que ja no hi ha mesures contra la Còvid-19 semblava que el començaríem tranquils, però tot fa pensar que no. Sembla ser que hi ha dos problemes. El primer, i que no parlaré perquè crec que és cosa dels grans, és això del 25% en castellà. Encara no sé com s’ha acabat però em sembla que és un error. Dit això, tinc amics i amigues castellanoparlants que parlen molt pitjor el català que no pas jo el castellà. De manera que no entenc perquè ens han de fer fer-ne més.

El segon ha estat, precisament, el que deia al principi. Hem començat abans. Amb això sí que hi ha un embolic considerable. En el cas anterior, em fa la sensació que els grans rondinaran molt, prometran molt més, però al final s’haurà de fer agradi o no agradi. Però en aquest segon... els professors he vist que estaven revoltats. A mi, particularment, ja m’anava bé que l’estiu fos el més llarg possible i tornéssim el més tard possible. Però bé... si s’ha de tornar abans, doncs hi haurem de tornar abans.

L’estiu ha anat força bé. Després de molts temps, hem pogut tornar a fer quilòmetres amb el cotxe amunt i avall. Vàrem passar una setmana en un apartament a la muntanya. Quina moguda! Ens vàrem emportar tot el menjar i tot plegat! Però va estar bé. D’allí vàrem poder fer diverses escapades.

Un dia vàrem anar a una església romànica molt bonica al cim d’una muntanyeta: Santa Magdalena de Parella. Si hi aneu mai, val molt la pena. Però, sobretot, no feu cas dels rètols que hi ha al principi del camí! Estan posats als revés... després de caminar força estona sota el sol, sort que vàrem decidir girar. El rètol que indica correctament no és l’oficinal, sinó un que hi ha amb un tros de fusta.

Un altre dia vàrem anar a Prats de Molló. Allà hi ha una fortalesa força gran. Va estar bé, però crec que hi podrien fer més coses i estaria molt millor. Per cert, la pujada al fort també cansa molt! Sort que vàrem pujar per un túnel i no per la muntanya. Perquè hauríem arribat a dalt ben cremats pel sol!

Un altre dia vàrem anar a dos monestirs. Quan sents coses del bisbe Oliba de Vic, sempre sents que havia estat abat de Cuixà. Doncs cap allà vàrem anar, al monestir de Sant Miquel de Cuixà. Pel que sempre n’havia sentit, un cop vàrem ser allà em va semblar poca cosa. Quina pena... perquè en tenia moltes ganes. No dic pas que estigui malament, però està una mica desatès. Però com que vàrem acabar d’hora, llavors vàrem anar al monestir de Sant Martí de Canigó. I aquest sí que ja són figues d’un altre paner. Així sí, també us haig de dir que si hi aneu mai, prepareu-vos bé per la pujada. Nosaltres vàrem tenir sort de pujar molt ràpid i poder agafar la penúltima visita just al cap de pocs minuts d’arribar-hi. Allà no pots entrar-hi sol perquè encara hi ha monjos i monges que hi viuen! Espectacular. Un viatge de mil anys enrere.

I res més. A veure com va al curs. A ber que ba a passar con aquesto del castellano.