Volando Voy

Generalment no parlo de programes ni sèries al bloc. Però hi ha ocasions que ve a tomb. És el cas d’aquest que porta per títol Volando voy. Aquest és un programa que emet la cadena espanyola Cuatro, i que dirigeix (crec) o com a mínim condueix, mai millor dit, Jesús Calleja. El programa ha anat evolucionant i personalment sempre l’he vist en reemissió. Amb això vull dir que si bé puc fer aqueta afirmació, no puc assegurar en quin moment està actualment. Pel que he anat veient, més antigament dedicava el programa a una bona causa d’un lloc concret del territori legalment espanyol, i ara diria que més aviat té ànim de donar notorietat als pobles petits. Per posar-vos un exemple, fa anys en va dedicar un a Menorca i al preocupant cens de la llagosta, o també va endegar la iniciativa perquè el Caminito del Rey, a Màlaga, es pugui resseguir a través de l’Street View. Així doncs, anava pel llarg i ample del territori espanyol, en pro d’alguna bona causa. Actualment, aquesta bona causa diria que s’ha convertit en difondre i fer publicitat de petits pobles, allò de l’España vacía. En aquestes darreres temporades, va a un poble o zona i tracte de potenciar-hi quelcom perquè la gent o bé hi vagi a viure, o bé rebi turisme. Recordo un casament en un poble amb un castell; la recuperació de camins; la creació d’una escola de forja, o la creació d’una ruta amb bici per una comarca plena de romànic. Realment, és un programa molt ben trobat i sovint entranyable de veure.

Com bé intuireu, no difereix gaire de la versió catalana El foraster. Doncs val a dir que no sé si l’he vist mai i no els puc comparar gaire... Però crec que El foraster es limita a donar visibilitat a un municipi de pocs habitants i a fer safareig, mentre que Volando voy també dona visibilitat però de més llarg abast. També hi ha una notable diferència, i és que el foraster va amb cotxe, mentre que Calleja va amb el seu helicòpter, i emula la versió catalana de Al cotxe, però per l’aire. Naturalment, en comptes de fer-ho amb gent popular i/o famosa d’àmbit nacional, ho fa amb veïns més o menys populars del mateix municipi o simplement amb gent anònima. Com us he dit més amunt, està realment molt bé. També us haig de dir que en qualsevol dels dos casos, Tele3 i Cuatro, els presentadors no són sants de la meva devoció.

Us explico tot això, per quina raó? Doncs perquè fa uns dies em vaig sentir Quim Masferrer o Jesús Calleja. Em disposava a anar a Borredà, bonic municipi del Berguedà, de prop de quatre-cents cinquanta habitants. Allí no m’hi portava cap iniciativa per popularitzar el poble, sinó una compatrícia que la seva estirp procedeix d’allí, i allí mateix és on ella va morir: l’Antònia Bardolet. En alguna altra entrada del bloc l’he mencionat, però encara no n’he dit gaire res perquè l’estic estudiant (per això i altre coses, tinc el bloc una mica desatès). En algun moment li dedicaré algun article o entrada perquè és una figura, simplement, espectacular. En la mesura que sigui possible, intentarem fer-la Vigatana Il·lustre. De fet, no té cap mena d’explicació ni justificació que altres vigatanes li hagin passat al davant. 

Així doncs, arribat a Borredà, on es pot anar a trobar notícies d’una senyora que hi tenia vincles fa anys, i que més concretament va contribuir a la restauració de la Mare de Déu de la Popa (patrona del poble, per entendre’ns)? Efectivament, a l’església. Allí em vaig trobar al sagristà, el Joan Pallach. No li va fer gaire gràcia que entrés a l’església estant la porta ajustada, però després d’explicar-li d’on venia i el motiu, vàrem estar parlant una estona mentre feia els preparatius per la missa del diumenge. D’aquí em vaig emportar una bonica conversa i el seu contacte: així la podrem continuar la propera vegada.

Aleshores, tenia una hora lliure perquè la gent gran del poble aniria (o no) a missa. A missa generalment hi va la gent gran, i tenia la convicció que a la sortida podria trobar algun feligrès que hauria conegut i tractat amb l’Antònia Bardolet. Per fer temps, vaig anar al cementiri a la recerca de la tomba de l’Antònia Bardolet. No la vaig trobar, però sí la de la seva família, on hi ha de ser ella, així com també descendents seus.

Un cop visitat el cementiri, em vaig asseure a la plaça Major, just davant de can Bardolet. Naturalment, antiga casa propietat de la nissaga de la nostra protagonista. Avui dia, tot el poble està consternat i decebut per com ha acabat, segons molts afirmen, la casa més important del poble. Caram! Això promet. Potser algun dia ho explico. Tot amb tot, passa un senyor per davant i l’interpel·lo per demanar-li sobre la casa. Em diu que no en sap res, però segur que el Ramon sí. El Ramon... de tota la vida (com de manera molt bonica i entranyable passa als pobles). El Ramon me’n fa cinc cèntims, però em diu que la persona que em podrà ajudar és la Isabel Escribano, periodista i historiadora a la pràctica. D’acord, doncs si em pot facilitar el contacte, ja li demanaré. Però m’oblido que això és Volando voy, i el Ramon em diu que anem cap a casa la Isabel. Doncs cap allí.

A casa la Isabel, m’inviten a passar i comencem a parlar de can Bardolet, i de l’Antònia. Després d’una estona i de preciosa informació, m’assegura que la Maria l’havia conegut, i que la trucaríem per demanar-li. Tot això, un diumenge... ho recordo. Truca a la Maria i li demana on para. Ha sortit de missa i és a cal Ferrer (el bar). Li demanem si la podem veure allí i en aquell moment. Oi tant! Doncs cap allí. La Maria ens rep, ens obra les portes de casa i anem al jardí, i comencem a parlar de l’Antònia Bardolet. Ella l’havia conegut: la seva àvia era amiga seva. Anècdotes fantàstiques. 

Ja cap al migdia, decidim posar fi a les nostres interessants converses. És hora de dinar, i jo haig de tornar a Vic! Tanmateix, m’emporto de Borredà una grandíssima experiència, i noves pistes per seguir estudiant a la figura ja de per si important, Antònia Bardolet. Agraït per l’hospitalitat, amabilitat i cordialitat de la gent de Borredà. Com us deia, Quim o Jesús per un dia. Entenc el que es deuen trobar i viure, i és realment fantàstic.

Tot amb tot, i per acabar com he començat, permeteu-me fer una crítica al programa televisiu: no s’hi val anar amb la bandereta d’ecologia i anar cremant querosè! Però és un gran programa, i haver-lo emulat un dia, fou un gran regal.