El cos: de fetus a cadàver. Enterrament (4/4)

Les etapes reconegudes de l’alteració post mortem que vàrem llegir es pot dir que fan referència a la descomposició natural, per dir-ho d’alguna manera. Tanmateix, el llibre Todo lo que queda també explica què se’n pot fer del cos, més encara tenint en compte que l’autora és directora d’un centre on s’estudia anatomia i necessiten cadàvers per instruir als futurs metges. El mètode més típic i clàssic és l’enterrament que fem a occident: dintre un taüt i a un cementiri. Tanmateix, també n’hi ha d’altres que cada dia tenen més adeptes. Un d’aquests és donar el teu cos a la ciència. Això té interpretacions molt altruistes, i d’altres de purament econòmiques. La versió altruista és que el teu cos serveixi per instruir a estudiants de ciència. Dic estudiants de ciència i no de medicina, perquè la ciència engloba moltes coses. En alguna ocasió vaig llegir d’un cas d’una persona que havia donat el seu cos a la ciència i el van experimentar per comprovar el resultat d’exposar-lo a una bomba... Així doncs, tot i que caldria matisar o establir molt bé les condicions de sessió del cos, si voleu contribuir a la salut, donar el cos a facultats de medicines és un gran què que us ho agrairan en vida. La versió més econòmica, és que t’estalvies l’enterrament. Crec... les despeses van a càrrec del que es queda amb el cos.

Un altra possibilitat a l’alça és incinerar-se. Tanmateix, no és una solució eficient ni ecològica. L’autora explica que en la cremació s’utilitza l’equivalent a uns setanta-tres litres de combustible i augmenta les emissions globals de mercuri, dioxines i furans (un compost tòxic). Algú ha fet càlculs d’aquells que fan gràcia i ha calculat que si es pogués acumular la quantitat d’energia gastada en incineracions en un any a Estats Units, es podria alimentar un coet que faria vuitanta-tres viatges d’anada i tornada a la Lluna. Des del punt de vista més tècnic, els components orgànics del cos fan combustió, el que deixa tan sols peces compostes de minerals secs i inerts, predominant el fosfat de calci dels ossos. Les cendres resultants representen aproximadament el 3.5% del cos i pesen, també aproximadament, uns dos quilos. El que no s’ha cremat (bàsicament els ossos), es treuen del forn i es passen par un mecanisme polvoritzador, que tritura les restes fins a fer-ne cendra.

A partir d’aquí, anem per les solucions més verdes. La primera és la cremació per aigua. Aquesta tècnica implica un procés d’hidròlisis alcalina. El cos es col·loca en una tina amb aigua i lleixiu (sosa càustica o hidròxid de sodi) i s’escalfa a cent setanta graus a alta pressió durant unes tres hores. Aquest xup-xup, per dir-ho d’alguna manera, descompon els teixits del cos en un líquid marró-verdós, ric en aminoàcids, pèptids i sals. Els ossos restants es redueixen a pols (principalment, hidroxiapatita de calci) mitjançant una espècie de molí per a ossos, i es poden dispersar com si fos un fertilitzant.

Una altre mètode és el de la promació (no he trobat el terme en català, però seria la traducció de promación o promession en espanyol i anglès respectivament). Per fer-vos-en una idea, és allò que amb els dibuixos animats petrifiquen algú i llavors en fan bocins. En aquest cas, es liofilitza el cos, és a dir, s’asseca per congelament, en nitrogen líquid a -196ºC. Un cop congelat és quan es fa vibrar de manera vigorosa per fer-lo explotar en partícules. Un cop es tenen les partícules, és quan s’assequen a una cambra especial i les possibles restes de metall se separen amb un imant. El que queda, s’enterra a les capes superiors del sòl i les bactèries acaben el procés.

Finalment, hi ha l’alternativa més ecològica, tot i que encara està en fase de disseny. La idea és que la família porti el cos del seu ésser estimat embolcallat en lli a un centre de recomposició. En aquest centre hi ha una torre de tres pisos: una espècie de versió gegant del clàssic compostador de jardí. En aquest mètode es posa el cos sobre uns trossos de fusta i serradures per ajudar a descompondre’s. Després de quatre o sis setmanes, el cos es descompon en aproximadament un metre cúbic de compostatge, que llavors pot utilitzar-se per nodrir arbres i arbusts. En el moment d’escriure el llibre, l’autora asseverava que encara no se sap què fer amb els ossos i les dents, de manera que el mètode encara té camí per recórrer. 

En qualsevol dels casos, val a dir que a la plana de Vic, fins on sé, no hi ha més alternatives que el clàssic enterrament i la incineració. És més, la promació fins i tot és il·legal a Espanya. Totes les tècniques ecològiques explicades les conta el llibre, l’autora del qual és del Regne Unit. Amb una possible excepció romàntica, que no ecològica, duta a terme pels cartoixans. Aquests, tenen dispensa per enterrar-se directament al cementiri del seu monestir, sense taüt, en contacte directe amb la terra: de la terra venim i a la terra tornem, tot i que no és gaire ecològic. Pel que fa a donar el cos a la ciència, jo crec que sí que es deu poder fer, més encara havent-hi la facultat de medicina a la ciutat. Per part meva, efectivament se m’han obert nous horitzons. Enterrar-me fa temps que vaig decidir de no fer-ho, almenys convencionalment. La incineració era l’alternativa, però veient aquestes opcions...Tan de bo tingui prou vida perquè les alternatives verdes es puguin materialitzar, així com també per poder prendre la decisió més adient. I quant a la part no material del cadàver? Què se’n fa de l’ànima, de la consciència? Oh... això no crec pas que ningú ho sàpiga amb certesa!