Aprenent a ser cafeter (1/8)
Ja vaig deixar intuir en la darrera entrada dedicada al cafè que m’havia agafat una mica fort... No només això, sinó que tenia pendent d’introduir-m’hi una mica més. Entre cafè i cafè, ho he fet. No diré que lluny queda aquella entrada, perquè no fa ni mig any, però he fet un nou quart de volta al tema... I és que com vaig anunciar aleshores en un cafè?, se m’obria tot un món, i m’interessava aprofundir amb el tema. D’ençà d’aleshores, ja he canviat de cafetera i també de molinet, si bé no he deixat d’utilitzar el mateix mètode i continuo rememorant i homenatjant al gran Antoni Montserrat. També he llegit algunes coses més sobre el cafè... Precisament, la base de les entrades que venen a continuació són agafades del llibre «Todo sobre el Café». Malgrat el títol, val a dir que no hi és tot... però és un bon inici.
Val a dir, que crec que no havia especificat en les entrades anteriors que quan parlem de cafè parlem del cafè d’especialitat. I què és això?, alguns pensareu... És una etiqueta? És una manera de fer-me notar? Ja avanço que la resposta és no, i m’atreviria a dir que va molt més enllà del producte, fins a ésser una autèntica filosofia. El cafè d’especialitat requereix d’un gran nivell en la qualitat del cultiu, en la recol·lecció selectiva, en el torrat i en l’envasat. Dit d’altra manera, no el trobareu al supermercat, i difícilment en establiments de la comarca dedicats al cafè. Jo el compro online, tot i que el compro ben a prop. Però quan dic que va més enllà, em refereixo que les finques que el produeixen han de disposar de responsabilitat social i ambiental. És, per tant, un producte d’origen sostenible i amb un gran control (se’n pot obtenir la total traçabilitat) que es distingeix pel seu sabor i aroma, i manca de defectes. No obstant això, assaborir un cafè d’especialitat és complex, ja que depèn de l’origen, la recol·lecció, l’assecat, el torrat, fins la preparació com a beguda. Com deia fa temps, és tot un món.
El cafè d’especialitat, a més, pot vendre’s certificat. Les certificacions no són obligatòries, però molts compradors o productors les consideren com un valor afegit al seu producte. Heu de pensar que en la majoria dels casos, fer un cafè d’aquests és més que fer un cafè: sovint darrere la tassa hi ha el senyor x, o col·lectiu y... és a dir, hi ha un nom al darrere, una història, una ànima. O ho podem dir en plural. I el consumidor final, cada vegada més també ho requereix més per allò de la responsabilitat i la proximitat. Actualment, les certificacions més importants en el món del cafè són: Fair Trade. És la clàssica però necessària de Comerç Just. Aquesta certificació garanteix un preu mínim de venda per als productors i que el cafè ha estat produït exclusivament per petits agricultors. La de Producció Orgànica garanteix que durant la producció del cafè no s’ha utilitzat cap tipus de fertilitzant o producte químic. Particularment, entenc que és un eufemisme del que entenem per producte ecològic, o molt similar. Utz Certified: aquesta certificació se centra en la promoció de bones pràctiques empresarials (Responsabilitat Social Empresarial), a més d’establir tot un sistema de traçabilitat del producte. Finalment, hi ha la Rainforest Alliance, que es basa en el compliment d’una sèrie de criteris establerts per regular la producció agrícola, de manera que es faci un ús racional del sòl, es protegeixi el medi ambient i la vida silvestre, i amb el menor dany possible: altrament dit i resumint, respectable amb el medi ambient.
Ja s’entén que el cafè d'especialitat no és un cafè amagat sota l’anonimat. No prendrem un cafè, sinó un cafè de la finca d'en Josep Maria (inventat) i la seva família. M'acompanyeu?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada