Carles Costa i Muntadas

En commemoració dels 400 anys de la mort de sant Miquel dels Sants , el proper diumenge dia sis de juliol farem una ruta a peu pel centre de la ciutat per conèixer i compartir la figura del patró de Vic mitjançant escenaris representatius de la seva vida a la ciutat. Quan dic farem vull dir que la ruta la faig jo mateix.  D'escenaris d'aquests n'hi ha pocs, menys encara pel centre de la ciutat, però bé... he buscat alguna excusa del lloc en qüestió per parlar de la vida del vigatà. La ruta començarà a la plaça de la Catedral a dos quarts d'onze. L'activitat, com no podia ser d'altra manera, és gratuïta. No obstant això, sí que cal reserva prèvia i la podeu fer a cultura@vic.cat / 938 862 100. L'aforament és limitat. Porteu aigua, que crec que farà calor! La durada aproximada és d'entre 75 i 90 minuts. La intenció és acabar a la mateixa casa nadiua, on a les dotze es fa De portes Endins , que no és altra cosa que l'accés lliure a la casa natal del san...

En segon lloc (el primer era entendre de què estàvem parlant), penso que val molt la pena reproduir l’impactant inici de L’autisme explicat als no autistes , que no és altre que el d’una col·laboradora, precisament, amb TEA. Diu Brigitte Harrisson: Recordo l’època en què estava sola amb mi mateixa, debatent-me per fer el que em deien que fes, sense gaudir-ne mai, perquè tot el que feia m’ho havien demanat els altres. No podia ser jo mateixa. No podia valorar-me com a individu perquè estava envoltada de no autistes que feien les mateixes coses que jo, però per motius diferents. Tenia un clauer en el qual podia llegir: Just visiting this planet [‘tan sols visitant el planeta’]. Aquesta era la meva realitat. Estava sempre al servei dels altres. No podia fer coses per a mi. La meva vida estava guiada des de l’exterior. No vivia en la meva bombolla, però estava atrapada en el meu cervell autista, dirigit des de l’exterior. Menjava perquè era migdia. La meva dutxa durava 7 minuts i 23 segon...

Més característiques de les persones amb la síndrome d’Asperger. Prefereixen treballar sempre en les mateixes condicions: ocupar el mateix lloc, que hi hagi la mateixa lluminositat... ho comparteixo. Em passa fins i tot caminant, que procuro sempre anar a l’esquerre de la persona amb qui vaig. Però també em passa a ioga, que em crea cert malestar (res greu) quan no puc posar-me al lloc que sempre em poso. En aquest cas, a vegades em suposa un esforç perquè la gent que fa ioga generalment són tot el contrari, és a dir, d’alguna manera tot els està bé. En cert sentit, els envejo.  Les persones amb Asperger també rebutgen les distraccions. Jo matisaria que les rebutgen en moments de concentració. A mi, particularment, em trenca esquemes quan estic concentrat en una cosa i, parlant amb plata, em tallen el rotllo. Si ho puc evitar, molt millor. Quantes vegades he demanat que em donin la informació de cop i no per fascicles! Quantes vegades he començat un munt de vegades a llegir el mate...

A banda del que portem enumerat, moltes persones amb Asperger tenen també les següents característiques: prefereixen treballar en silenci. A mi m’agrada el silenci , fins i tot li vaig dedicar uns versos fa més de vint anys. M’agrada molt. En algun lloc vaig llegir que si no eres capaç de millorar el silenci, millor no dir res. I, certament, costa molt millorar el silenci. Hi ha coses que el poden arribar a millorar, com és el so ambient de la natura, o fins i tot la música que ens transporta a un estat... podríem dir més espiritual. Una altra de les característiques és que són lents i metòdics. Particularment també ho comparteixo. No puc dir que combregui amb l’ slow living [‘vida lenta’], però certament no m’agrada fer les coses amb presses. Com dic al meu apartat de Frases Fetes : «Actuar precipitadament només t’assegura arribar a un lloc més aviat, però que potser ni tan sols hi vols arribar». Així doncs, procuro fer les coses, no sé si lentes o no, però sí sense pressa. I el que ...

L’autisme i l’Asperger són per a tota la vida perquè és una cosa de la configuració pròpia del cervell. S’ha demostrat que el cervell té certa plasticitat, però no sembla que aquesta plasticitat pugui incloure la resolució d’aquest trastorn, malgrat el pot dissimular. Amb el temps i l’experiència, tota persona amb autisme recull eines que els ajuda a sobreviure en el món en el que viu. Tanmateix, i això és important, són eines, estratègies.  Què vull dir amb això? doncs que l’essència, la naturalesa, de la persona amb autisme no canvia, però poden seguir endavant. Per intentar fer-ho més gràfic i a mode d’exemple, diré que una persona amb autisme és molt possible que aprengui a saludar quan arriba a un lloc i entengui que és el que s’ha de fer (dins de les convencions socials), però si li demaneu per què ho fa, us dirà que perquè s’ha de fer, i no pas perquè li surti de dins.