Incursions al món del TEA-Asperger (8/20)

L’autisme i l’Asperger són per a tota la vida perquè és una cosa de la configuració pròpia del cervell. S’ha demostrat que el cervell té certa plasticitat, però no sembla que aquesta plasticitat pugui incloure la resolució d’aquest trastorn, malgrat el pot dissimular. Amb el temps i l’experiència, tota persona amb autisme recull eines que els ajuda a sobreviure en el món en el que viu. Tanmateix, i això és important, són eines, estratègies. 

Què vull dir amb això? doncs que l’essència, la naturalesa, de la persona amb autisme no canvia, però poden seguir endavant. Per intentar fer-ho més gràfic i a mode d’exemple, diré que una persona amb autisme és molt possible que aprengui a saludar quan arriba a un lloc i entengui que és el que s’ha de fer (dins de les convencions socials), però si li demaneu per què ho fa, us dirà que perquè s’ha de fer, i no pas perquè li surti de dins.

Fet aquest aclariment, el TEA generalment es diagnostica de menuts, tot i que hi ha moltes excepcions: l’última més popular és la del guitarrista de Sopa de Cabra, quasi als seixanta anys. La tendència general, però, és entre els tres i cinc anys. No obstant, estudis més recents suggereixen que signes d’irritabilitat, dificultat per adaptar-se i retards en el desenvolupament als nou mesos de vida, podrien indicar un risc prompte de patir autisme. Com que és un trastorn que s’ha començat a diagnosticar des de fa relativament poc (de manera singular l’Asperger no ho fou fins el 1994), és per això que actualment se’n diagnostiquen força en persones adultes. Ja se sabia que hi havia persones encloses dintre del TEA però que no eren clàssics TEA. És a dir tenien dificultat per relacionar-se i comunicar-se, tenien interessos restringits, prestaven gran atenció als detalls, i els costava molt enfrontar-se als canvis sobtats. Tanmateix, i a diferència dels TEA convencionals o clàssics, tenien coeficients intel·lectuals normals o fins i tot superiors, i no mostraven cap retard en l’adquisició d’habilitats lingüístiques. És a dir, no era el mateix tipus d’autisme.

Pretenia  dir, doncs, que no crec que ara se’n diagnostiquin més perquè ara n’hi hagi més, sinó perquè antigament, simplement, les persones amb autisme eren els rars de la classe i llestos (no vull dir intel·ligents, que ja hi arribarem, sinó llestos com a punt i final). Ara, afortunadament, no són els rars de la classe, sinó que són infants amb TEA. Això no treu, però, que fa quaranta anys també n’hi hagués i senzillament no es diagnostiquessin. A partir d’aquí, són molts els que tenen la necessitat de trobar un per què de les coses, i és per això que arriben els diagnòstics tan tard. Novament, si faig tot això és per la necessitat de trobar un per què, i ja veurem com evoluciona.

A l’escola, doncs, és on ja trobem els primers problemes. Diu un dels llibres que el format de les classes no beneficien gents als afectats per Asperger per diversos motius. En primer lloc, els suposa  formar part de grups socials extensos. Evidentment, depèn de cada escola, però per fer-ho fàcil, direm que els suposa formar part d’un grup d’una vintena d’individus. I això és multitud. En segon lloc, hi ha un excés de soroll. Si bé les persones amb autisme poden presentar hipersensibilitat en molts aspectes (un dels quals l’oïda, però també amb les textures, sabors, olors i temperatura), també cal entendre que desxifrar o interpretar cadascun dels estímuls que reben pels cinc sentits requereix un gran esforç. Així doncs, el soroll no els ajuda en cap cas. Menys encara intentar concentrar-se enmig del guirigall. També els suposa un gran esforç canviar de tema d’estudi cada cinquanta-cinc minuts. D’igual manera, a l’estudiant se li exigeix multitasca: escoltar i escriure, i sovint que ocupi llocs buits, i no pas el seu. Com veieu, tot això va en contra d’una de les característiques més clàssiques de les persones amb autisme: no els agraden els canvis. Millor dit, no els convenen els canvis: i com que no els hi convenen, no els hi agraden.